Personalitat pròpia

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma

La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010

Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.

Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.

Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

"Bon rotllo"

Delafé y las Flores Azules contagien Granollers del seu positivisme en la presentació del seu nou disc.

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Presentació del nou disc “Vs las Trompetas de la Muerte”

Amb Helena Miquel (veu), Òscar D’Aniello (veu), Dani Acedo (bases, keys, casiotone), Juliane Heinemann (coros, percussions), Ramon Robinad (bateria), Ramon Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombó) i Alberto Pérez (trompeta)

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 7 de maig de 201"

Més enllà de gustos, de feelings i de connexions hi ha grups de música capaços de contagiar i connectar fins i tot amb el públic més escèptic. I el grup del Masnou Delafé y las flores azules n’és un, tal i com es va poder comprovar divendres a Granollers. Tot i que l’escassa venda anticipada feia preveure una sala gran mig buida, a darrera hora es van vendre la majoria d’entrades que finalment van permetre un gran ambient al Teatre Auditori. Si haguéssim de triar una expressió per definir la música de Delafé la que millor encaixaria seria “bon rotllo”.

El concert, un dels primers de la gira de presentació del nou disc, “Vs las Trompetas de la Muerte”, va sorprendre d’entrada per dos detalls: la presència d’un públic gairebé tant heterogeni com el que es va poder veure en l’actuació de Manel, amb famílies senceres, molta canalla i fins i tot avis, i una equalització molt ben treballada que va treure tot el suc possible de l’acústica del teatre, que tot i anomenar-se auditori no ha destacat mai per posar les coses gens fàcils ni a les bandes de música ni a la projecció de veu dels actors.

Les bases rítmiques entre el hip hop, el pop i l’electrònica i unes lletres properes, molt quotidianes, en ocasions un clar homenatge als anys 80, conformen el segell personal de Delafé, que en aquesta nova etapa s’ha acompanyat de Dani Acedo y una secció de vents que aporta un nou caire més funky a la proposta. Una fòrmula sense sorpreses que funciona gràcies a l’esperit positiu, sempre festiu i desenfadat que sempre transmeten Helena Miquel, dolça com sempre però menys vergonyosa i més llençada, i Òscar D’Aniello, molt enèrgic i amb una manera de ballar contagiosa. En només mitja hora el públic ja era dempeus i el ball i la festa duraria gairebé dues hores. Sense massa orginalitat, ni excel·lència musical, lluny de pretensions, Delafé t’atrapen des d’un directe positiu i alegre, que convida a ballar i cantar sense vergonya, pel simple plaer de passar una bona estona.

Afegir per no sumar

Ivette Nadal presenta el seu segon disc al Teatre Auditori de Granollers acompanyada de músics com Jordi Pegenaute i Toni Xuclà.

IVETTE NADAL presenta "A l’esquena d’un elefant"

Amb Ivette Nadal (veu i guitarra acústica), Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica), Toni Xuclà (guitarra elèctrica) Lluís Riera (baix elèctric), Gabi Codina (bateria), Alba Pallisé (violí))

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 19 de febrer de 2010

En el món dels esports sempre s’ha dit que jugar a casa, al camp propi, és un avantatge de cara al resultat final, i en el món de la música aquest factor juga també un paper molt important. Malgrat presentar el teu segon treball discogràfic a la teva ciutat, envoltada d’amics i familiars, pot fer respecte, el cert és que la calidesa i la complicitat de la platea venen de sèrie, ja no cal esforçar-se per guanyar-se els seus aplaudiments incondicionals. Si a més estàs acompanyada d’un equip titular de luxe, amb músics de solvència contrastada, sembla difícil imaginar que res pugui sortir malament. O quasi res.

Divendres, a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers, Ivette Nadal va presentar oficialment “A l’esquena de l’elefant”, un cd autoeditat fa pocs mesos, amb deu temes més elèctrics, més pop i menys acústics. Al minúscul escenari d’aquest espai, incomprensiblement desaprofitat i que és ideal per a concerts acústics i escpectacles de petit format, la jove granollerina va aparèixer acompanyada d’una banda més elèctrica del que és habitual en els seus concerts: Jordi Pegenaute com a guitarra solista, Toni Xuclà a la guitarra elèctrica, Gabi Codina a la bateria, Lluís Riera al baix elèctric i Alba Pallisé al violí. L’aposta, doncs, era ferma i segura, i la Ivette va comptar amb un coixí musical d’excepció. Malgrat les difucultats acústiques de l’espai (no es va buscar cap solució per apagar una mica el so de la bateria i això va obligar a pujar el volum de la resta d’instruments) la música va sonar força nítida, segura i conjuntada. El problema és que aquesta solvència musical, enlloc de jugar a favor de la Ivette va anar-li en contra, posant de manifest les seves limitacions musicals enlloc de ressaltar-ne les virtuts. Només en les cançons més acústiques acompanyada de Jordi Pegenaute es podia gaudir de la seva dolça veu. El volum elevat també anava en contra de la seva veu, mes dolça que contundent i acostumada a formats més acústics, i les lletres eren més difícils de comprendre enmig del “soroll” musical. Malgrat la complicitat de la Ivette amb els músics, sobretot amb en Pegenaute, i l’estima i la professionalitat amb la que aquests van tractar cadascuna de les peçes, semblaven anar per camins diferents, segurament per manca de rodatge conjunt.

Durant el concert, de poc més d’una hora, Ivette va anar llegint poemes seus llibre, Camí privat, que va recitar a l’estil Cassassas. En escoltar-los entre cançó i cançó un tenia la sensació que els seus versos sonen millor així, despullats, fràgils i sincers, que no pas engreixats cada cop amb més música. És a dir, que mentre la seva poesia sóna única i personal, les cançons són més convencionals, mancades de personalitat.