Esclat de frustracions i sinceritat

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí

Pasta fullada d'Ever Blanchet

Direcció: Òscar Molina

Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa

Teatre Gaudí. Barcelona

Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.

A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.

Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels  diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

Sense respostes ni solucions

Òscar Molina dirigeix una impactant peça sobre les dificultats de l’eduació amb adolescents

Reacció

de Lutz Hübner

Companyia Lazzigags Produccions

Direcció d’Òscar Molina

Amb Lídia Linuesa, Albert Carbó i Artur Trias (veu en off)

Divendres 28 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Una jove professora compromesa, lluitadora i patidora s’enfronta a un adolescent conflictiu i violent. El jove pretén aconseguir un aprovat sense cap esforç però davant l’oposició ferma de la mestra, la situació s’embolica i el noi l’apallissa. Impactant l’inici de Reacció, la nova proposta del director teatral granollerí Òscar Molina a partir del text del dramaturg Lutz Hübner. Una peça que s’enfronta a la problemàtica de l’educació d’adolescents amb un llenguatge proper, directe i sense voluntat de donar respostes ni solucions. La funció dirigida per Molina esdevé un exercici fresc i potent, al qual només manca més rodatge i interpretacions més acurades per assolir els matissos que la poden convertir en una petita obra majúscula.

L’escenografia, simple, pràcticament inexistent, deixa clar que aquí el que mana són els diàlegs i les interpretacions. Els dos actors s’enfronten sols, en un espai despullat amb un parell de taules i dues cadires. Només les cançons de Coldplay a la banda sonora els acompanyen en les ràpides transicions. Les converses entre la mestra i l’alumne es complementen amb monòlegs independents on expliquen directament a l’espectador els seus records i la seva visió dels fets.

La proposta, doncs, depèn en gran mesura de les interpretacions, i és aquí on hi ha una de les febleses Reacció, amb uns actors desiguals.  Albert Carbó, conegut per la seva aparició a Plastilina, de Marta Butxaca, sorpén una vegada més per la força de la seva interpretació, malgrat la manca de matisos i el fet que per moments confongui la potencia actoral amb els crits i els cops. Lídia Linuesa ens fa creïble el seu paper i transmet bé la fragilitat del seu personatge, però fa patir una mica amb una certa inseguretat interpretativa.

Pel que fa a la història, un dels grans encerts és la capacitat d’exposar amb un llenguatge directe i fresc una problemàtica propera i reconeixible sense voler en cap moment donar cap solució màgica. De fet, més enllà dels diàlegs i de plasmació escènica, sorprén el pessimisme (o realisme, segons com es miri) de la peça, que deixa sense explicació i sense massa esperançes de cara el futur.