Esclat de frustracions i sinceritat

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí

Pasta fullada d'Ever Blanchet

Direcció: Òscar Molina

Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa

Teatre Gaudí. Barcelona

Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.

A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.

Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels  diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

Relacions diferents

Ever Blanchet presenta a Ponent Desiguals, un original però fallit relat sobre el món de la dona.

Desiguals

d'Ever Blanchet

Direcció d'Ever Blanchet

Amb aria Clausó, Karme Málaga i Laura Sancho

Dimecres 25 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Ambiciosa i amb ganes de generar complicitats, Desiguals, la darrera obra dirigida pel veterà Ever Blanchet, tracta amb naturalitat aspectes com la bisexualitat, l'amistat, l'amor i la vellesa, però no aconsegueix que la història sigui prou creïble com per fer còmplice el públic. Plena d'interessants reflexions, els diàlegs de les protagonistes són poc naturals i massa sovint es veu clarament l'empremta i la intenció de l'autor. Emmarcada en la programació teatral de la festa major de Granollers al Teatre de Ponent, l'obra compta, això sí, amb unes interpretacions força correctes.

Desiguals explica la història d'amor i amistat de la Rita i la Mar, dues dones de personalitats gairebé oposades que construeixen tota una vida de tendresa i complicitat. L'Alícia, el tercer personatge, funciona com a estrany enllaç entre les dues dones, i un quart personatge, un home que només coneixerem pel que n'expliquen, es creuarà també en la vida de les tres protagonistes. El joc escènic juga des del principi a trencar la quarta paret, i els diàlegs entrecreuats a dues i a tres bandes es combinen amb monòlegs que interpel·len al públic. El pas del temps, poc clar, s'ha d'acabar remarcant amb cartells, un recurs poc encertat. L'escenografia de l'obra, freda i sense massa personalitat, dibuixa quatre espais separats per gespa i marcats pel joc de llums. Al fons, unes fotografies gegants de models pretenen oferir el contrast entre la suposada perfecció estètica femenina i l'atractiva imperfecció de les protagonistes. El contrast real, però, ve del recorregut vital d'aquestes tres dones, original sens dubte, però tant poc creïble que acaba per provocar desinterès. Per això ni l'atractiu d'alguns diàlegs ni el bon saber fer de les actrius pot salvar una història mancada de veritat i proximitat. Què difícil que és explicar històries!