Adolescencia en ebullición

Planeta ESO, d'Empar Fernández y Judit Pujadó
AGM Produccions
Direcció i adaptació: Joan Gallart
Amb Empar Fernández y Judit Pujadó
Versus Teatre
Fins del 2 d'octubre

Crítica a Notodo.com

Hay obras que parecen escritas para un público predeterminado. Planeta ESO es una de ellas. La adaptación teatral del libro homónimo de Empar Fernández y Judit Pujadó, ganador del Premio Pere Quart de humor y sátira en 2002, retrata en poco menos de una hora y con un ritmo trepidante el mundo de los jóvenes que, situados en una zona indeterminada entre la época infantil y la edad adulta, han convertido la escuela en su campo de batalla y los profesores en sus principales enemigos...Continuar llegint

Veus a la banyera

Aleix Fauró presenta a Ponent una bonica, colpidora i poètica obra al voltant de l’esquizofrènia.

Si avui és diumenge, demà és dijous

d’Aleix Fauró i Isis Martín

Direcció d’Aleix Fauró.

Amb Isis Martín i Eduardo Telletxea

Divendres 12 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més enllà del text, el teatre també es construeix amb silencis, amb moviment i amb mirades. I per enfrontar-se a una malaltia tant complexa com l’esquizofrènia la poesia pot ser un camí. Almenys aquest és el que ha triat Aleix Fauró, director i co-autor amb Isis Martín de Si avui és diumenge, demà és dijous, una senzilla obra plena de sensibilitat i sinceritat capaç d’encongir el cor que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers.

L’escenari és el pis on viuen l’Alba i el Leo. A través d’un breu i divertit monòleg a dues veus, i dels seus gustos i manies assistim a un resum de com es van conèixer i enamorar. És una arrencada que recorda l’estil de la pel·lícula Amelie, i que aconsegueix des del principi fer còmplice el públic de la relació dels dos protagonistes. El joc boig i divertit propi dels qui s’estimen que segueix a la introducció augmenta encara més aquesta complicitat, clau per a que l’entrada d’un tercer personatge colpegi amb més duresa l’espectador. De cop, el malhumor i els malentesos entren a escena. Mica en mica l’Alba comença a sentir veus i a imaginar-se coses i a estar irritable amb el Leo, desconcertat i impotent amb uns canvis de comportament que no enten ni sap com afrontar. L’esquizofrènia avança ràpid i els inevitables enfrontaments se’ns presenten forçats, pocs creïbles, sobretot per la gran diferència actoral. Mentre Isis Martín, amb la mirada perduda i el cos deixat anar és capaç d’angoixar-nos i fer-nos patir, Eduardo Telletxea no sembla tant còmode en el seu paper de Leo i tampoc hi ajuda la complicada dicció. Però Si avui és diumenge, demà és dijous no es basa tant sols en el text, i és precisament el joc amb elements com una planta, un contestador telefònic o la pintura i els silencis i les mirades els que aconsegueixen transmetre molt més que les paraules. Escenes tant meravelloses com les de la banyera, amb fotografies molles i metàfores sobre el suïcidi són els grans encerts d’una obra tant íntima i poètica com trista i bonica.

Incòmoda i divertida crueltat

S'estrena a Ponent La Gran Nit de Lurdes G. una fresca comèdia de final sorprenent

Una nit de cap d’any un grup d’amics es troben en una casa de muntanya per menjar junts el raïm i brindar amb cava. Música, ball, i moltes ganes de passar-ho bé són presents en aquesta festa, d’ambient juvenil reconeixible. La gran nit de Lurdes G., de la companyia Didascàlia Produccions, és una fresca comèdia de Josep Maria Miró i Cristina Clemente capaç d’anar de la blancor més naïf cap una inesperada i cruel negror fresca gràcies al joc que es capaç d’establir entre els seus protagonistes i el públic. Estrenada amb èxit a Barcelona, va presentar-se aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Divendres, la presència d’estudiants del Consorci de Normalització Lingüística, va ajudar a oferir un ple de públic poc habitual i molt engrescador.

Tots es coneixen i semblen seguir un ritual que es repeteix any rere any. Només una noia, la Lurdes, vestit groc, mirada innocent, és nova aquesta nit, i serà l’objectiu fàcil d’un joc cruel, de final inexplicable. El text de Clemente i Miró és juganer, i prova de fer-nos dubtar a cada moment de la personalitat real de cadascun d’ells, afegint elements de metateatralitat que, tot i no ser originals ajuden a la implicació del públic enriolat fins el silenci de la crua veritat.

Hi ha voluntat d’originalitat i sorpresa, i ganes d’enganxar al públic en aquesta història. Si bé és cert que els intèrprets, la majoria acabats de sortir de l’Institut del Teatre, transmeten tanta frescor i energia com inexperiència i falta de matisos (hi ha personatges que un no s’acaba de creure), tant el mètode conjunt i progressiu de creació de l’obra (explicat pel director a l’escola de l’espectador), com el bon rodatge de la peça afavoreixen l’impacte final, força original i engrescador.