Desig adolescent, veritat escènica

De-Sideris, que obre temporada al Teatre de Ponent, és una obra potent i original que mescla joves sense experiència actoral amb una direcció professional.

De sideris
d'Helena Tornero la companyia Ponent Jove

Direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín

Amb Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yeray Cremades, Adrià Girona, Mariona Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legaz, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas.

Divendres 24 de setembre de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Si l'aposta pel risc, la reinvenció constant i la recerca de noves fòrmules escèniques són les raons de ser de les sales alternatives l'inici de curs del Teatre Ponent és tota una declaració d'intencions. La petita sala de Granollers va arrencar dijous passat la temporada amb De-Sideris, una proposta que mescla joves actors sense experiència amb una direcció i producció de nivell professional. Un espectacle fresc, sincer, ple de veritat, que reflexiona sobre el desig, en totes les seves cares, vist des de la perspectiva dels adolescents.

Demostrar que, amb treball, constància i la motivació, qualsevol jove és capaç de sortir a l'escenari i transmetre una entrega, professionalitat i honestitat fora de qualsevol dubte. I alhora treure tot el suc a la sincera innocència, a la manca de prejudicis i vicis habituals en actors amb més experiència. Amb aquests dos clars objectius Roberto Romei, Marta G.Otín i Helena Tornero han apostat amb força per De-Sideris, un espectacle de teatre social fet amb i per als joves. Concebut com una història eminentment visual, però també reflexiva i molt marcada per l'expressivitat gestual, De-Sideris atrapa des del principi no tant sols pel que explica sinó per la capacitat de transmetre la personalitat de cadascún dels seus protagonistes i co-creadors.

Partint dels desitjos que s'amaguen en tots els somnis, i en poc més d'una hora, l'obra ressegueix les múltiples facetes del desig, des de l'obsessió per una determinada peça de roba o de menjar, fins l'enamorament més visceral o la desesperant decepció que suposa topar-se de front amb la dura realitat. Tot el conjunt, tant les projeccions, com la potent tria musical les diferents coreografies, transmeten una força i una sinceritat poc habituals en un escenari. Els joves protagonistes, intensos de principi a fi, es deixen la pell per fer viure al públic els seus desitjos, somnis, pors i angoixes. I el resultat esdevé un bonic retrat, no tant sols del desig, sinó de l'adolescència. Imperdible. Fins el 3 d'octubre.

La veritat fugissera

La companyia Acte Quatre omple el Teatre de Ponent dos caps de setmana amb un simpàtic Pirandello

COSÌ È, SE VI PARE a partir de “És així si us sembla” de Luigui Pirandello

Dramatúrgia i direcció: Pilar Pla

Amb Carme Giménez, Sara Martínez, Montse Gassó, Joan Simeon, Núria Parés, Josep Ma Lacorte, Olga Pey, Josep Baldich i Marina Casals

Dissabte 20 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

La valentia és una característica que. lluny de sorprendre, defineix Acte Quatre, un dels grups amateurs de teatre amb més experiència de Granollers. No és estrany, doncs, veure el nom de la companyia al costat del de Luigi Pirandello, un clàssic de la literatura i el teatre italià. I és que, fent un repàs als quinze anys de la companyia, la tria d’espectacles demostra que l’interès per una història atractiva és per damunt de la por a enfrontar-se a textos universals. La versió de Così È, Se Vi Pare (És així, si us sembla), tot i estar una mica per sota del gran nivell al qual Acte Quatre ens té acostumats, és una simpàtica comèdia filosòfica ha tingut al Teatre de Ponent una gran acollida.

L’humor absurd i la barreja d’un encertat retrat costumista amb reflexions filosòfiques aptes per a tots els públics formen part de la recepta teatral habitual de Pirandello. A Così È, Se Vi Pare, un grup de personatges estan obsessionats amb conèixer la veritat de l’estranya relació entre un nou veí, el senyor Ponza, la seva dona i la sogra, la senyora Frola. L’argument parteix d’un relat breu ambientat en una ciutat de províncies, que el dramaturg italià utilitza per riure’s dels contrastos entre realitat i aparença, entre veritable i fals. El mateix Pirandello va definir la peça, escrita el 1917, com una “farsa filosòfica”.

L’adaptació dirigda per Pilar Pla, malgrat conservar el vestuari burgès, es situa en un espai indefinit, pràcticament buit, d’on els personatges no poden sortir ni entrar. Una enigmàtica porta màgica d’on sortiran els protagonistes del misteri i la xafarderia és el centre de l’acció i l’únic punt de contacte d’aquesta gàbia amb la realitat.

L’obra mostra la ridícula prepotència de qui es creu amb el dret de conèixer  la veritat absoluta i alhora està convencut que les seves sospites sobre els altres sempre són encertades. Les actuacions dels Acte Quatre s’ajusten molt bé al retrat d’aquests personatges amb massa temps per tafanejar i condueixen amb encert l’espectador cap a un espiral delirant on una veritat nega una altra i on cada revelació sembla més certa que l’anterior. Només la falta d’un ritme més accelerat i un final amb més impacte fan grinyolar un espectacle que, un cop més, deixa amb regust de bon teatre fet amb empenta i professionalitat.

L’afany per ser algú

La companyia Mala Sang dirigida per Dusan Tomic versiona Tenessee Williams a Canovelles

EL GATS, a partir de textos de Tenessee Williams

Direcció de Dusan Tomic

Amb Pere Gual, Ma Lourdes Carreras, Yolanda Fernández, David González, Javier Jiménez, Vicenta Ballesteros, Martín Sánchez

Dissabte 26 d’octubre de 2009

Teatre de Can Palot de Canovelles

Al teatre amateur l’esforç, les ganes de tirar endavant una funció poden amb qualsevol entrebanc i arriben a suplir en gran mesura la manca d’experiència o formació teatral. El més habitual és que les interpretacions siguin irregulars, que el ritme de l’obra trontolli i que l’escenografia sigui molt i molt senzilla. Però, ¿algú s’atreveix a demanar la perfecció a un grup de no professionals s que dediquen un munt d’hores en condicions i horaris gens fàcils tant sols pel gust d’actuar? Aquí cal deixar a casa les ulleres de crític i deixar-se arrossegar per la il·lusió i la força que sempre hi ha dalt l’escenari.   Dissabte, al Teatre Can Palots Canovelles, els Mala Sang van estrenar Els gats, que fusiona dos peces de Tenesse Williams. L’intens treball amb els actors del director, Dusan Tomic, és el que més destaca en aquesta obra, alhora trista i divertida.

La senzillesa domina l’escenografia d’Els Gats: un balanci i una taula a l’esquerra; a la dreta, una taula, una cadira i un llit plegable. Cada cantó de l’escenari ocupat per una història, independents entre si, però amb aspectes en comú. La llum i la foscor defineixen a cada moment quina història és la que es posa en marxa. Com és habitual en l’obra de Tenessee Williams la soledat, la marginació i la pèrdua de dignitat dels personatges és l’eix central. Aquí, s’hi afegeix un cert toc d’humor que finalment s’acaba imposant. Tant se val que els personatges mostrin la seva ràbia, desesperació o impotència. Davant d’un públic pendent de les interpretacions dels coneguts, la caricatura i el gag guanyen la partida al drama.

Una dona engabiada, atemorida i dominada completament per un marit masclista i prepotent protagonitza 27 vagons de cotó, la història de l’esquerra. La cobdícia, la maldat i la hipocresia d’aquest home amb aires de grandesa han empetitit la seva ànima i només l’oportunitat d’enganyar-lo amb un altre home serà capaç de fer-li sentir, encara que sigui per un instant, que és algú i que algú se la pot continuar mirant. L’actriu principal desplega en aquesta peça un gran saber estar sobre l’escenari i transmet amb força encert la bogeria del seu personatge.

A El més estrany idil·li un home que ho ha perdut tot i fins i tot la dignitat arriba a un hostal atret per les dots musicals de la mestressa. Evadint les dots de seducció de la dona, l’home trobarà consòl a la seva soledat amb la companyia de Nitxevo (“ningú” en rus), un gat que es convertirà en la seva única il·lusió.

Un ball deliciosament desendreçat

Dani Bernabé i Paco Asensio ensenyen perquè La vida és un tang@ al Teatre de Ponent de Granollers

LA VIDA ÉS UN TANG@, de Dani Bernabé i Paco Asensio

Direcció de Marta G. Otin i Maria Manau

Amb Dani Bernabé i Paco Asensio

Dimarts 25 i dimecres 26 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Tango és sinònim de passió, elegància i seducció. I en mans de dos entremaliats com el narrador Paco Asensio i l’actor Dani Bernabé esdevé un simpàtic homenatge que barreja de contes, música i ball. La vida és un tang@ és el divertit espectacle de varietats que ha obert enguany la programació de teatre de la festa major de Granollers. Una demostració que la senzillesa, la honestitat i la companyia dels amics són bons ingredients per a què una proposta amateur ompli dos dies seguits el Teatre de Ponent de Granollers.

La ironia i la picardia alhora d’explicar contes de Paco Asensio és una de les claus de La vida és un tang@. L’altra meitat de l’equació és la versatilitat actoral de Dani Bernabé, un conegut actor no professional de Granollers amb una llarga experiència i una gran presència escènica. Complementant la proposta, les notes de coneguts tangos amb l’orgue de Dani Pérez, i el ball i la sensualitat de Raquel Morera.

Tot plegat arrenca com una trobada casual, en un bar construït amb quatre cadires, un parell de taules, el fum d’una cigarreta i vi per a tots. A partir d’aquí, el joc de paraules entre “tango” i “tanga” és la base sobre la que giren cançons, contes i balls...de tango, és clar. Declaracions d’amor, contes sobre reis molt “campechanos” i veritats a mitges conformen un menú alegre, ple de vida, humor i sensualitat.  Un còctel deliciosament desendreçat, simpàtic en la seva senzillesa, mancat de rodatge però sobrat de talent i imaginació.

Bogeria o seny?

LA BOJA DE CHAILLOT, de Jean Giradoux

Direcció de Marta G. Otín

Companyia Quatre per Quatre

Diumenge 26 d’abril de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Felicitat i ecologisme versus afany de poder i especulació. El bé contra el mal? Bogeria versus seny? El novelista i dramaturg francés Jean Giraudox va escriure a principis del segle XX La boja de Chailot, una estrambòtica història que, amb l’excusa de la suposada troballa de petroli al subsòl de París, presentava l’enfrontament entre el capitalisme especulador i l’afany impotent i utòpic d’uns veïns que no volen renunciar a un estil de vida tranquil, honest i senzill. Un argument amb un ressó actual que l’experimentada companyia de teatre amateur Quatre per Quatre s’ha decidit a traslladar a escena. Diumenge passat van estrenar la peça, adaptada i dirigida per Marta G. Otín, a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, que va acollir molt bona entrada.

El bon saber fer de la companyia Quatre per Quatre, que tantes vegades ha soprés per la seva professionalitat, es nota una vegada més, sobretot en la senzilla i impecable escenografia dissenyada per Miquel Noguera, en el magnífic disseny de llums de Joan Santaeugènia i en l’espectacular vestuari de Pau Fernández. Pel que fa a la tasca actoral, i tenint en compte que no hi ha actors professionals, el resultat demostra un gran esforç però és desigual, destacant Maria Manau, fantàstica com a boja Aurèlia, excessiva, divertida i incapaç de deixar de parlar, que eleva el nivell de la funció en cada aparició. També destaquen els efectius moviments coreogràfics dirigits per Carmen Nájera.

Tots aquests elements, però no són suficients per fer rutllar la nova proposta de la companyia granollerina, que falla en el ritme i en la comprensió de l’argument. La fantasia, el lirisme i l’humor són trets característics del text de Giraudox, però els recargolats diàlegs, compliquen en excés una trama que, sobre el paper, no sembla tan complexa. Hi ha enginy i bon gust però costa seguir el que diuen els protagonistes, i per tant el contrast entre la suposoada bogeria dels amenaçats de Chaillot i els capitalistes especuladors no fa saltar cap xispa, no provoca l’enfrontament que la comèdia demanava. Alguna cosa falla en aquest muntatge perquè no atrapa, no arrenca les rialles esperades d’una comèdia esbojarrada, i les dues hores del muntatge acaben resultant feixuges.