La lucidesa del cec

LUCES DE BOHEMIA, de Ramón Maria del Valle-Inclán

Direcció: Oriol Broggi

Interprets: Lluís Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso,Camilo García, Marissa Josa, Jordi Martínez i Jacob Torres

Teatre Auditori de Granollers

2 d'octubre de 2011

El divertit retrat d'una Espanya grotesca protagonitza la magnífica versió de Luces de Bohemia al Teatre Auditori de Granollers

Fotografia: Josep Aznar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Què passa quan el que ens envolta passa pel filtre teatral? El resultat és una caricatura de la realitat? O sovint la caricatura s'assembla massa al nostre dia a dia?. Aquesta és una de les reflexions que un pot fer després de veure Luces de Bohemia, el clàssic de Ramón Maria del Valle-Inclán, que s'ha representat aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers en la magnífica versió de la companyia La perla 29 dirigida per Oriol Broggi. Una funció que ha arrencat sonors i sincers aplaudiments d'una sala gran plena a vessar.

De la mateixa manera que quan un veu les paròdies polítiques del Polònia de TV3 massa sovint té la sensació que la realitat supera la ficció, el text de Valle-Inclán, escrit el 1920, manté una vigència impressionant, sobretot en el seu despietat retrat d'una Espanya tan inculta com cruel, tan inflexible com intolerant.

"Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea", afirma Max Estrella, el protagonista de Luces de Bohemia, desesperat per la realitat que l'envolta. 

La figura d'aquest poeta, amb moltes similituds amb el pensament de l'autor, és el fil conductor d'aquesta obra, exponent del gènere de l'esperpent. Assistim a la seva darrera nit, en un passeig per un Madrid fosc i ple de personatges estranys, exagerats, caricaturescs. Descregut de tot, incomprès i abocat a la misèria, sorprèn i emociona Max per la seva lucidesa, que no té res a veure amb la seva ceguesa. 

La funció és fidel a l'estil auster de la companyia, amb un respecte absolut pel text original i un magnífic treball coral d'uns actors que, amb quatre draps, han de transformar-se en múltiples personatges. En destaca especialment el protagonista, un immens Lluís Soler, que transmet la ràbia, el dolor i la lucidesa del seu personatge. L'escenografia, mínima, confia en un fanal, una barra de bar, quatre taules i cadires i un treballadíssim joc de llums per traslladar-nos en aquest viatge capaç d'arrencar somriures còmplices que es glacen de tant en tant per la seva proximitat amb els temps que ens ha tocat viure.

La bogeria segons Shakespeare

Oriol Broggi entusiasma el Teatre Auditori amb el seu Hamlet fresc i proper.

Si adaptar Shakespeare és sempre un repte immens per a directors i actors, atrevir-se amb Hamlet implica enfrontar-se a sense remei multitud de dubtes i de pors, sobretot si es vol adaptar d’una manera atractiva el text per a un públic poc acostumat al teatre en vers i al mateix temps no trair l’esperit original ni enfurismar els més puristes. El director Oriol Broggi, acostumat a enfrontar-se a clàssics (Antígona, El Rei Lear,...), demostra amb La tragèdia de Hamlet que no ha perdut el respecte, però si la por. Dissabte, al Teatre Auditori de Granollers, una platea propera al ple absolut, va reconèixer amb aplaudiments entusiastes l’atreviment de Broggi i l’energètica interpretació de Julio Manrique.

Pensat i creat per un espai tant màgic com l’allargassada nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, el primer dubte que presenta aquest Hamlet és la seva adaptació a teatres de format convencional. L’entrebanc és resol amb senzillesa: una gran estora beix substitueix la sorra i una gran portalada ens situa a l’epoca de reis i nobles.

Traïcions, lluita pel poder, assassinats,...Hamlet retrata, com és habitual en Shakespeare, les misèries humanes. El príncep de Dinamarca embogeix per una visió del seu pare mort que l’alerta que ha estat mort pel seu propi germà. Dubtant de tot i de tothom, lluita amb totes les seves forces per desemmascarar el traïdor. Però més enllà d’alguna aïllada lluita d’espases, aquí l’arma és la paraula.

Broggi demana als seus actors energia i versatilitat, i a canvi els ofereix una certa llibertat actoral. En el cas del Hamlet de Manriquela jugada és a punt d’escapar-se-li de les mans. L’actor transmet tota la bogeria i energia que el personatge demana, però les llicències que surten fora del text original descol·loquen. Així, en els moments més brillants, quan Hamlet embogeix davant la seva mara o Ofelia, l’obra troba la foscor i el to adients, però es trenca sobtadament amb els riures posteriors que provoca l’ interpretació histriònica de Manrique.

El conjunt de la funció aconsegueix transmetre la màgia del teatre més ancestral, la frescor d’un assaig, i la senzillesa escènica apropa els versos de Shakespeare. Segurament els més obsessionats amb el respecte absolut del vers es sentiran molestos pel to burleta que desprèn l’obra en alguns instants. Però si un és capaç d’entendre la funció com un fresc homenatge al teatre i als actors, les sortides de to són, a més de divertides, totalment compatibles amb el vers. Al cap i a la fi, Shakespeare entenia el teatre com un joc.