El teatre de Ponent de la dansa acull propostes de nous creadors a Calidoscopi, la setmana de la dansa
Una aproximació als nous creadors de la dansa contemprànea no és necessàriament una aproximació d'aquesta art escènica a públics nous. Dissabte, , i dins de Calidoscòpi, la setmana de la dansa al Teatre de Ponent, tres joves companyies van mostrar les seves creacions en una sala més plena de l'habitual. La Taimada (Instal·lació per a una dona), Versió 3 (Blanco i This is not a romantic duet van presentar-se com tres formes molt diferents d'enfocar la dansa contemporànea, molt personals, potser massa experimentals, gens fàcils de pair fins i tot per a espectadors acostumats. Roser López, de Cardedeu, coreògrafa i ballarina que actualment estudia i treballa a Holanda, és la coordinadora de Calidoscopi, i va ser l'encarregada de fer la presentació dels muntatges. “Veureu que les tres obres són molt diferents. Després podreu parlar amb els creadors”, va dir.
La companyia la Taimada és qui dóna el tret de sortida a la nit de dansa. En un escenari fosc i completament despullat, amb l'única companyia dels focus, Olga López, amb caputxa vermella, és asseguda de genolls en una cadira plegable. Muda, absent, els seus primers moviments, lents, la fan caure a terra. La música, caòtica i sorollosa, acompanya els seus moviments, biònics, estranys, incomprensibles. La seva expressió, seria, no diu gaire més del que els seus moviments indiquen. El joc de contrallum i els seus moviments de simi confonen encara més una primera proposta amb la que és molt difícil connectar. Partint de la base que no cal obsessionar-se amb la recerca de significats concrets en dansa contemporànea, la Taimada és un espectacle fred, que no transmet ni per la seva música ni pels seus moviments. Alguns, entre el públic, es miren buscant comprensió entre la incomprensió, i l'explicació del tríptic sembla ser el darrer recurs per intentar entendre o sentir alguna cosa. El dibuix de la propia ombra amb guix al terra posa fi al difícil espectacle de la Taiamda.
Calen cinc minuts per netejar el guix i tenir-lo a punt perquè Valentina Campora, de Gènova, Anja Sielaff, de Berlín i Raquel Gualtero, de Vilassar de Mar, posin en marxa el seu Blanco. I és precisament aquest el color predominant en el seu vestuari. Sorprèn en primer lloc la manca de música en aquest segon espectacle. No hi ha color. Tampoc hi ha música. Només moviments, a voltes compulsiu, de tres figures humanes. El picar dels peus a la fusta, elss espetecs dels focus que s'escalfen i es refreden i els esbufecs de les tres ballarines són els únics sons. I així tota l'atenció es centra en intentar rebre alguna sensació dels moviments. Els moviments són aparentment caòtics, cadascuna va a la seva, però sembla exisitir una mena de punt en comú. La fredor també domina aquest segon muntatge, i la pausa posterior serveix als espectadors per prendre també aire i donar la seva opinió. L'ambient al hall és inmillorable, i el públic semba estar a gust, tot i que ningú sembla have comprès cap dels dos primers espectacles.
Després de la pausa Guillem Mont, de Barcelona, i Maria Mavridou, de Grècia, són els encarregats de tancar el vespre de dansa. La seva proposta és la més impactant, la més propera, i la que aconsegueix arrencar més emocions, i fins i tot rialles. Els bots compulsius i els moviments acompasats s'acosten més a la dansa contemporània més habitual, i això juga al seu favor. La música, present però no omnipresent, acompanya una mena de relació de parella en la que l'odi i l'obsessió semblen anar plegades. Sis ampolles de vi acabaran pel terra, escopides, en una mena de sopar de parella gens romàntic però molt estimulant.
