Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dansa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dansa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Quan viure és córrer sense sentit

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem


Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)
Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010
Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.
Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

divendres, 13 de novembre del 2009

Viure de puntetes

Sol Picó conquista el Teatre Auditori amb un potent espectacle de dansa i rock que reflexiona sobra la maduresa

EL LLAC DE LES MOSQUES
Cia. Sol Picó
Direcció i Coreografia de Sol Picó.
Direcció musical: Mireia Tejero
Amb: Valentí Rocamora, Sol Picó, Merce Ros, Jordi Pegenaute, Joan Rectoret ,Mireia Tejero i Joan Manrique.
Teatre Auditori de Granollers
Divendres 13 de novembre de 2009

És la dansa sinònim de sacrifici corporal? Significa arribar als 40 l’inici de la decadència? Si comences a sentir la degradació i les mosques et ronden, prova de ficar-te dins la rentadora i aplicar-te un bon centrifugat. Però que sigui abans que el mirall màgic comenci a contestar-te allò que no vols sentir. Per la coreògrafa i ballarina Sol Picó, amb sentit de l’humor tothom es pot reinventar i lluitar contra el pas del temps. I això és el que transmet, amb la força escènica a la que ens té acostumats, a El llac de les mosques, el seu darrer espectacle. Concebut en gran part durant l’estada de la companyia al Teatre Auditori de Granollers, divendres va presentar-se a la sala gran, força plena d’un públic entusiasta i més jove de l’habitual.

No és fàcil l’arrencada del show. Qui no coneix les excentricitats i rareses d’aquesta alcoiana menuda pot sentir-se xocat i desorientat. Tampoc hi ajuden les estripades notes inicials, volgudament caòtiques i ensordidores. Però a poc a poc, quan es connecta amb l’humor i la ironia de tota aquesta bogeria, i sobretot quan Sol Picó dóna mostres de la seva tècnica (impressionant número amb les puntes dels dits), és fàcil acabar rendit al divertimento de l’espectacle.
Aparentment no hi ha un fil conductor de les diferents escenes. Però fixant-se amb la figura de Sol Picó, esforçada una vegada i una altra per demostrar que encara no està acabada, que el seu cos encara respon, s’acaba comprenent el missatge de resistència, de reinvenció, de lluita contra el pas del temps i els seus efectes sobre el cos i l’ànima. Mentre el cos respongui vol dir que hi ha vida i per tant cal moure’l, cal esforçar-se per demostrar tot allò del que som capaços, sembla dir Sol Picó amb la seva bellugadissa tossuderia, intentant superar la força del rocós company d’escena, un expressiu Valentí Rocamora.

La música en directe és un element primordial de l’espectacle. Sota la direcció musical i el saxo de Mireia Tejero, els vallesans Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica) i Joan Rectoret (baix i contrabaix elèctric) i la bateria Mercè Ros converteixen El llac de les mosques en un potent concert de rock, un directe. Però la seva participació no estàtica ni passiva, ja que tant el vestuari com les seves interaccions amb els ballarins Sol Picó i Valentí Rocamora els converteixen en còmplices absoluts de l’univers Picó. També ho és l’actor Joan Manrique, protagonista d’un divertit tango amb el ballarí Rocamora.

L’emocionant i interactiu final, amb Sol Picó immobilitzada i rebent mostres escrites de suport del públic damunt d’un guix que, ara sí, li impedeix qualsevol tipus de moviment, és la cirereta d’un divertit i saborós pastís que acaba amb els agraïts i sincers aplaudiments d’un públic entregat.

dissabte, 28 de febrer del 2009

Bellesa i emoció sense risc

Els ballarins més joves de Duato mostren el seu talent  i la seva tècnica en quatre coreografies

Compañia Nacional de Danza 2
Dissabte 28 de febrer de 2009
Teatre Auditori de Granollers

Són pocs els noms mediàtics del món de la dansa coneguts pel gran públic, però són malhauradament imprescindibles perper atraure el gran públic. La sorprenent bona entrada de les dues funcions de La Compañia Nacional de Danza 2, encapçalada per Nacho Duato (que no hi balla), al Teatre Auditori de Granollers, confirmen la importància del nom que encapçala el cartell.
S’agraeix però, que més enllà del nom mediàtic, la proposta d’aquesta jove companyia tingui com a objectiu, impulsar la carrera professional de joves. L’espectacle, que celebra el desè aniversari, ofereix quatre coreografies molt diferents, tres del propi Duato i una del japonès Yoko Taira, que es belluguen entre la dansa clàssica i la contemporànea, un comòde terreny per a Duato, que ha trobat en aquesta fòrmula gens arriscada una segura connexió amb el públic.
Duende, la primera peça, és tota una declaració d’intencions d’aquest estil Duato. És evident que hi ha en Duende un gran treball de sincronització amb la música preciosa de Debussy, una tècnica impecable i molta bellesa en els moviments dels ballarins, però el pobre treball d’il·luminació i la repetició de figures, potencien la monotonia. La segona i breu coreografia, Cor Perdut, ofereix un canvi de registre considerable, més folclòric, de sabor fresc i mediterrani. Un bonic i alegre regal de Duato a Maria del Mar Bonet que parteix de la versió la cantant mallorquina va fer d’una cançó tradicional  de l’armeni Barberian. Erase una vez..., la tercera peça, l’única que no es de Duato, és la més sorprenent, la més arriscada, la més propera als camins atrevits de la dansa contemporànea. La preciosa musica tradicional japonesa de Hirota i Yamashiro és el teló de fons d’una peça juganera.
L’espectacle es tanca amb Kol Nidre, la peça més nova i arriscada de Duato, amb la guerra i els infants que la pateixen com a fons d’inspiració. El títol, que fa referència al nom de la liturgia que es celebra abans de la festa jueva del Yom Kipur, ens transporta a un ambient bèl·lic amb un intens treball de llums i l’elecció d’una música musculosa i angoixant, que confirmen l’obsessió de Duato per transmetre bellesa amb els moviments. Un complet espectacle perjudicat per tres pauses innecessariament llargues que estiren fins a gairebé dues hores la funció.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Bella i expressiva autodestruccció

DIVINARIANA - Companyia Roberto G. Alonso
Teatre de Ponent de Granollers
6 de febrer de 2009

 
Divinariana, la darrera peça del corèograf i ballarí Roberto G. Alonso (que es pot veure al Teatre de Ponent de Granollers fins el proper diumenge), és un retorn al dramàtic i poètic món del novel·lista i dramaturg francès, una constant en la carrera d’aquesta companyia. Després de l’espectacular Mon Genet i del sensual Lulú,  primera nit,  Alonso pren aquí un camí més dolorós, partint de Santa Maria de les Flors, escrita pel resignat autor des de la presó, una novel·la crua que el coreograf és capaç d’endolcir amb una sensible selecció musical i amb una coreografia molt expressiva que barreja dansa, teatre i video.
Divinariana segueix fins a la mort la vida de Divina, una noia amb una tormentosa relació amb la seva mare Ernestine que acaba dedicant-se a la prostitució, enmig d’un ambient marginal ple de relacions humanes i sexuals dependents i destructives. Susanna Rodriguez esdevé doncs l’absoluta protagonista de la peça, dotant al personatge de Divina d’una magnífica expressivitat que va més enllà dels moviments del cos. Rodriguez construeix des de la visceralitat el personatge de Divina, a qui dota d’una força i uns matissos hipnotizadors, fent creïble l’autodestrucció del personatge, abocat sense aturador al paper de màrtir, incompresa i rebutjada per tots, en plena caiguda lliure. Són molts els personatges d’aquest món de perdició que Genet retrata amb cruesa però sense jutjar, i l’espectacle d’Alonso mostra algunes d’aquestes relacions, la majoria de final tràgic. Destaca també el propi treball d’Alonso, transformat en la mare de Divina, que odia, menysprea i maltracta des de l’infància la seva filla.

 Amb l’ajuda del vídeo l’espectador pot ser observador/voyeur en directe dels fragments més íntims, darrera un mur de totxo i intol·lèrància o en l’escalfor i proximitat d’un altell que a l’escenari només s’intueix. El conjunt, tant inquietant com bell, transmet la passió d’Alonso per Genet, que tracta amb tant de respecte com sensibilitat, mostrant sense prejudicis la forta carrega sexual i humana dels personatges de l’autor. Un dels grans encerts. de
Divinariana és altre cop l’obsessió d’Alonso per dotar els seus espectacles d’una dansa molt teatral, molt expressiva, en la qual els moviments i les coreografies dels ballarins sorgeixen després d’un intens treball de creació dels personatges, convertint així el que podrien ser simples coreografies de moviment en verdaderes històries humanes, sensibles i colpidores.

divendres, 26 de maig del 2006

Una aproximació a la dansa més difícil de pair

El teatre de Ponent de la dansa acull propostes de nous creadors a Calidoscopi, la setmana de la dansa

Una aproximació als nous creadors de la dansa contemprànea no és necessàriament una aproximació d'aquesta art escènica a públics nous. Dissabte, , i dins de Calidoscòpi, la setmana de la dansa al Teatre de Ponent, tres joves companyies van mostrar les seves creacions en una sala més plena de l'habitual. La Taimada (Instal·lació per a una dona), Versió 3 (Blanco i This is not a romantic duet van presentar-se com tres formes molt diferents d'enfocar la dansa contemporànea, molt personals, potser massa experimentals,  gens fàcils de pair fins i tot per a espectadors acostumats. Roser López, de Cardedeu, coreògrafa i ballarina que actualment estudia i treballa a Holanda, és la coordinadora de Calidoscopi, i va ser l'encarregada de fer la presentació dels muntatges. “Veureu que les tres obres són molt diferents. Després podreu parlar amb els creadors”, va dir.

La companyia la Taimada és qui dóna el tret de sortida a la nit de dansa. En un escenari fosc i completament despullat, amb l'única companyia dels focus, Olga López, amb caputxa vermella, és asseguda de genolls en una cadira plegable. Muda, absent, els seus primers moviments, lents, la fan caure a terra. La música, caòtica i sorollosa, acompanya els seus moviments, biònics, estranys, incomprensibles. La seva expressió, seria, no diu gaire més del que els seus moviments indiquen. El joc de contrallum i els seus moviments de simi confonen encara més una primera proposta amb la que és molt difícil connectar. Partint de la base que no cal obsessionar-se amb la recerca de significats concrets en dansa contemporànea, la Taimada és un espectacle fred, que no transmet ni per la seva música ni pels seus moviments. Alguns, entre el públic, es miren buscant comprensió entre la incomprensió, i l'explicació del tríptic sembla ser el darrer recurs per intentar entendre o sentir alguna cosa. El dibuix de la propia ombra amb guix al terra posa fi al difícil espectacle de la Taiamda.

Calen cinc minuts per netejar el guix i tenir-lo a punt perquè Valentina Campora, de Gènova, Anja Sielaff, de Berlín i Raquel Gualtero, de Vilassar de Mar, posin en marxa el seu Blanco. I és precisament aquest el color predominant en el seu vestuari. Sorprèn en primer lloc la manca de música en aquest segon espectacle. No hi ha color. Tampoc hi ha música. Només moviments, a voltes compulsiu, de tres figures humanes. El picar dels peus a la fusta, elss espetecs dels focus que s'escalfen i es refreden i els esbufecs de les tres ballarines són els únics sons. I així tota l'atenció es centra en intentar rebre alguna sensació dels moviments. Els moviments són aparentment caòtics, cadascuna va a la seva, però sembla exisitir una mena de punt en comú. La fredor també domina aquest segon muntatge, i la pausa posterior serveix als espectadors per prendre també aire i donar la seva opinió. L'ambient al hall és inmillorable, i el públic semba estar a gust, tot i que ningú sembla have comprès cap dels dos primers espectacles.

Després de la pausa Guillem Mont, de Barcelona, i Maria Mavridou, de Grècia, són els encarregats de tancar el vespre de dansa. La seva proposta és la més impactant, la més propera, i la que aconsegueix arrencar més emocions, i fins i tot rialles. Els bots compulsius i els moviments acompasats s'acosten més a la dansa contemporània més habitual, i això juga al seu favor. La música, present però no omnipresent, acompanya una mena de relació de parella en la que l'odi i l'obsessió semblen anar plegades. Sis ampolles de vi acabaran pel terra, escopides, en una mena de sopar de parella gens romàntic però molt estimulant.