Aprenent lideratge amb Shakespeare

SHAKESPEARE PER A EXECUTIUS de Cia. Astut Teatre
Direcció: Pere Planella
Amb Laura Fité, Catalina Florit, Arnau Puig i Marta Santandreu
Teatre de Ponent
Granollers, 18 de setembre de 2011

Shakespeare per a executius porta a Ponent un original seminari que alliçona a partir dels textos del dramaturg anglès.

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental
Què difícil és allunyar-se de Shakespeare! Què complicat és deixar de banda l'atracció i el repte que els textos del dramaturg de més èxit de tots els temps continuen exercint. Temporada rere temporada, les cartelleres teatrals s'omplen de noves versions i adaptacions de l'obra shakespeariana, farcida de personatges universals i històries que retraten amb encert totes les cares de l'ànima humana.

I això és el que aprofita Shakespeare per a executius, l'obra de la jove companyia Astut Teatre que ha dirigit el veterà Pere Planella i que s'ha representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Un original seminari dissenyat per donar lliçons de lideratge, gestió de crisis i d’oratòria per al competitiu món dels negocis. Els professors d'aquesta classe són alhora actors que es posen en la pell de personatges d'obres com Enric V, Somni d'una nit d'estiu, Juli Cèsar o el Mercader de Venècia, exemple del que cal i el que no cal fer per tenir èxit. El resultat, una refrescant comèdia molt ben interpretada que posa de manifest la vigència dels clàssics i alhora retrata amb ironia el postís i encarcarat món dels executius.

El teatro y sus fantasmas

Llum de guàrdia, de Sergi Pompermayer y Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique
Amb: Mireia Aixalà, Ivan Benet , Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Andrew Tarbet
Teatre Romea
Fins el 9 d'octubre

Crítica a Notodo.com


A pesar que las expectativas eran muy altas y el reto de abrir temporada en el Teatre Romea es inmenso incluso para el artista más experimentado, Julio Manrique aprueba con altísima nota su estreno como director artístico del teatro. Llum de guàrdia es un emocionante homenaje al mundo del teatro en el que el propio Romea es un protagonista más. Pero es mucho más: es una estupenda comedia capaz de sorprender y arrancar sonrisas y carcajadas durante casi dos horas que pasan en un suspiro. Continuar llegint...

Adolescencia en ebullición

Planeta ESO, d'Empar Fernández y Judit Pujadó
AGM Produccions
Direcció i adaptació: Joan Gallart
Amb Empar Fernández y Judit Pujadó
Versus Teatre
Fins del 2 d'octubre

Crítica a Notodo.com

Hay obras que parecen escritas para un público predeterminado. Planeta ESO es una de ellas. La adaptación teatral del libro homónimo de Empar Fernández y Judit Pujadó, ganador del Premio Pere Quart de humor y sátira en 2002, retrata en poco menos de una hora y con un ritmo trepidante el mundo de los jóvenes que, situados en una zona indeterminada entre la época infantil y la edad adulta, han convertido la escuela en su campo de batalla y los profesores en sus principales enemigos...Continuar llegint

Una dona lliure d'etiquetes

FELIÇMENT, JO SÓC UNA DONA de Cia. Associació Obskené
Direcció: Margalida Esterlich
Amb Padi Padilla, Rebeca Raya, Helena Bagué, Albert Mèlic, Anaïs Garcia, Ana P. Jiménez, Agnès Esquerra, Laura G. Garcia i Mònica Hernández
Teatre de Ponent
Granollers, 10 de setembre de 2011

La Cia. Associació Obskené obre temporada al Teatre de Ponent amb una fresca i emotiva adaptació teatral de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany

Mai resulta fàcil traslladar a l’escenari una novel·la. Menys encara quan la història és una de les obres més emblemàtiques d’una escriptora, dramaturga, pedagoga i política tan influent i amb tanta personalitat com Maria Aurèlia Capmany. El respecte per l’autora i els dubtes de no ser capaç de traslladar el to i el missatge dels textos originals, però, no semblen haver afectat el magnífic treball de fi de carrera de Margalida Esterlich. La seva adaptació de Feliçment, sóc una dona amb la companyia Associació Obskené ha donat aquest cap de setmana el tret de sortida a la temporada del Teatre de Ponent. Una arrencada estimulant, fresca i plena de sensibilitat que ha deixat molt bon regust de boca al nombrós públic assistent.

Feliçment, sóc una dona relata la vida de la Carola Milà, una dona nascuda a principis del segle XX que, lluitant entre el desig de llibertat i l’atracció dels diners i la vida fàcil, viu múltiples vides, símbol de les diferents tipologies de dones del país: la burgesa feminista, la prostituta, la treballadora, la dona liberal...La proposta de Margalida Esterlich aposta encertadament per un estil de teatre molt proper al que li agradava a la Capmany, amb un joc teatral molt bretchià: canvis constants de rols i creació d'escenaris diferenciats amb ràpides i senzilles transformacions de vestuari. La decisió d'atorgar el rol protagonista a quatre de les actrius, inclosa la granollerina Padi Padilla (especialista a encarnar dones de marcada personalitat com la recent Simone), juga també a favor del missatge de l'obra: lluny de les etiquetes, tota dona lliure i apassionada (com va ser-ho Maria Aurèlia Capmany) pot assumir, alhora i sense grinyolar, diferents rols a la societat.

Ens queden les paraules

FÉLIX Y GALATEA, de Jonay Roda

Direcció: Frederic Roda

Amb Anna Casas i Joaquín Daniel

Teatre de Ponent

Granollers. 27 de març de 2011

Jonai Roda estrena al Teatre de Ponent. Fèlix i Galatea, un bonic i romàntic viatge poètic.

Un bonic joc teatral que és, alhora, una reivindicació de les virtuts de la poesia per explicar el que vivim i el que sentim. Una senzilla història d’amor capaç d’entendrir el cor més dur malgrat ser totalment previsible. Una petita joia escènica escrita i dirigida per un fill i un pare que es nota que s’estimen els versos. Tot això és Félix i Galatea, l’obra de Jonay Roda que Frederic Roda ha dirigit i estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent.


Una gran taula amb vells llibres escampats, quatre cadires i una finestra. Pocs elements, sumats a un efectiu treball de llums i alguns efectes especials, són suficients per situar-nos en una biblioteca, escenari d’una trobada inesperada. Ja és hora de tancar i Galatea, una bibliotecària vocacional tant tímida com apassionada per la poesia, coincideix amb Fèlix, un dels vigilants de seguretat. Ben aviat sabrem que, rere els prejudicis que comporten les seves professions s’amaguen dues persones amb moltes coses en comú.

Ella, sorpresa per l’interès inesperat d’ell per un recull de poesies, comença, mica en mica, a mirar-lo amb uns altres ulls. Ell, ja fa temps que es fixa en la dolça figura d’una bibliotecària que sembla allunyar-se del tòpic i, generosa, lluita per contagiar-li el virus dels versos. Les seves trobades, aparentment casuals però cada cop més intencionades, es convertiran en un meravellós combat dialèctic que, a base de poemes clàssics de la literatura hispana, anirà descobrint els seus caràcters i sentiments.


Sensibilitat i dolçor  són dos dels adjectius que millor encaixen amb Fèlix i Galatea. Potser és veritat que, des del primer minut, ja intuïm que el suposat amor impossible entre dos personatges tant diferents és només qüestió de temps. I segurament això resta a la història una intriga, una curiositat que li haguessin anat molt bé. Però la originalitat del poètic diàleg i el bon saber dels actors (Anna Casas, gran recitadora de convincent timidesa, i Joaquín Daniel, creïble vigilant amb dots de cantautor) aconsegueixen seduir-nos amb un romanticisme encantador.

Esclat de frustracions i sinceritat

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí

Pasta fullada d'Ever Blanchet

Direcció: Òscar Molina

Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa

Teatre Gaudí. Barcelona

Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.

A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.

Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels  diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

El cabaret de la memòria

La companyia gallega Voadora porta a Ponent Super 8, una comèdia musical alegre i enèrgica però mancada d'idees.

Super 8. Cia. Voadora

Dramatúrgia i direcció: Marta Pazos

Intèrprets: José Díaz, Uxía P. Vaello, Marta Pazos, Hugo Torres i Sergio Zearreta.

Teatre de Ponent. Granollers

dissabte 20 de novembre de 2010

Memòria i identitat. Dos conceptes de profund significat que volen ser la base d'un espectacle tant estrambòtic com divertit, tant desendreçat com bojament irresistible. Super 8, de la companyia gallega Voadora, és una comèdia musical plena de llum, música i color, amb l'humor com a guia i que, malgrat la voluntat de reflexió, acaba esdevenint un original però simple divertiment. Vista aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, la proposta es viu com un mena de cabaret, en el qual els actors, polivalents, ballen, canten i també són els músics.

Tots som directors amateurs de la pel·lícula de la nostra vida i la memòria és l'habitació on guardem les bobines gravades. Aquest és el fil conductor de Super 8, que ens mostra fragments aleatoris i inconnexos d'una vida qualsevol. L'homenatge a la vella càmera, present en tot moment en un lateral de l'escenari, és l'excusa per despullar l'interior i capbussar-se en el caos dels records. El viatge no és fàcil de seguir i ens molts casos és difícil veure la connexió entre les escenes. Però l'aposta estètica, clarament retro i fins i tot amb un pont 'hortera', aconsegueix que ben aviat un es despreocupi del sentit de tot plegat i aprofiti per gaudir de la frescor i humor de les escenes.

L'obra, inclassificable, es veu i es viu amb un somriure de principi a final. El bon saber fer dels actors, entregats i enèrgics, és evident. Però malgrat el positivisme que transmet la proposta, aquest tipus de teatre és del que no deixa posit. La comparació entre la memòria i els films amateurs o familiars es queda finalment en una idea que la companyia aragonesa és incapaç de fer avançar. En acabar la funció un es queda amb la sensació que rera la modernor i l'orginalitat no hi ha gaire cosa més que festa i rialles.