Veus a la banyera

Aleix Fauró presenta a Ponent una bonica, colpidora i poètica obra al voltant de l’esquizofrènia.

Si avui és diumenge, demà és dijous

d’Aleix Fauró i Isis Martín

Direcció d’Aleix Fauró.

Amb Isis Martín i Eduardo Telletxea

Divendres 12 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més enllà del text, el teatre també es construeix amb silencis, amb moviment i amb mirades. I per enfrontar-se a una malaltia tant complexa com l’esquizofrènia la poesia pot ser un camí. Almenys aquest és el que ha triat Aleix Fauró, director i co-autor amb Isis Martín de Si avui és diumenge, demà és dijous, una senzilla obra plena de sensibilitat i sinceritat capaç d’encongir el cor que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers.

L’escenari és el pis on viuen l’Alba i el Leo. A través d’un breu i divertit monòleg a dues veus, i dels seus gustos i manies assistim a un resum de com es van conèixer i enamorar. És una arrencada que recorda l’estil de la pel·lícula Amelie, i que aconsegueix des del principi fer còmplice el públic de la relació dels dos protagonistes. El joc boig i divertit propi dels qui s’estimen que segueix a la introducció augmenta encara més aquesta complicitat, clau per a que l’entrada d’un tercer personatge colpegi amb més duresa l’espectador. De cop, el malhumor i els malentesos entren a escena. Mica en mica l’Alba comença a sentir veus i a imaginar-se coses i a estar irritable amb el Leo, desconcertat i impotent amb uns canvis de comportament que no enten ni sap com afrontar. L’esquizofrènia avança ràpid i els inevitables enfrontaments se’ns presenten forçats, pocs creïbles, sobretot per la gran diferència actoral. Mentre Isis Martín, amb la mirada perduda i el cos deixat anar és capaç d’angoixar-nos i fer-nos patir, Eduardo Telletxea no sembla tant còmode en el seu paper de Leo i tampoc hi ajuda la complicada dicció. Però Si avui és diumenge, demà és dijous no es basa tant sols en el text, i és precisament el joc amb elements com una planta, un contestador telefònic o la pintura i els silencis i les mirades els que aconsegueixen transmetre molt més que les paraules. Escenes tant meravelloses com les de la banyera, amb fotografies molles i metàfores sobre el suïcidi són els grans encerts d’una obra tant íntima i poètica com trista i bonica.

Lluita intel·lectual sense ànima

La companyia lleidatana Nurosfera presenta a Ponent Els cal·lígrafs, una ambiciosa però fallida peça sobre la importància de l’escriptura i l’ensenyament.

Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà

Direcció de Òscar Sánchez H.

Amb Imma Colomer, Pep Planas, Ferran Farré i Núria Casado

Dissabte 6 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

L’escriptura, el món de les lletres i les contradiccions del sistema educatiu, junts en una proposta teatral ambiciosa, voluntariosa, però sense ànima. La companyia lleidatana Nurosfera ha presentat al Teatre de Ponent Els cal·lígrafs, la primera obra de la novel·lista i professora de teoria literària Núria Perpinyà, també de Lleida. La peça, que suposa l’estrena a Ponent de l’actor granollerí Pep Planas, ha aconseguit omplir la platea del teatre, que ha començat el 2010 amb força.

L’argument de la història, que segurament beu de la seva pròpia experiència de l’autora com a professora universitària, ens presenta els darrers dies del Departament de Cal·ligrafia Antiga d’una facultat qualsevol als anys vuitanta. En aquest habitat xoquen els caràcters de tres professors ben diferents, que representen alhora tres concepcions ben diferents d’enfrontar tant la docència com la investigació: el doctor Rafael Bràssica (sobreactuat i caricaturesc Pep Planas) pensa que cap escriptura antiga ha de suposar un entrebanc per al progrés i és un professor amargat i rondinaire; Felip Mistral (exagerat i poc creïble Ferran Farré) es dedica al grafologia des d’un punt de vista psicològic, té una visió més idealista de com ha de ser l’ensenyament i s’ho passa bé flirtejant amb les alumnes; la professora Joana Sempere (convincent Imma Colomer, la millor de la funció) viu per defensar la importància de la cal·ligrafia històrica i es resisteix a un progrés que passa per eliminar el coneixement del passat. Tots tres s’esforcen per convèncer de la seva visió a l’única alumna de doctorat, l’Acàcia Aramont (correcta Núria Casado).

En el text de Perpinyà hi ha la voluntat de reflexionar sobre temes com la manera d’ensenyar, sobre les pèrdues del progrés i sobre la necessitat o practicitat de certs estudis. Però malgrat la temàtica és interessant per desconeguda, els personatges, excessivament tòpics i plans, i les interpretacions, gens creïbles excepte la d’Imma Colomer, no aconsegueixen que la història ens atrapi. A mesura que avancen els conflictes tot resulta més feixuc, més previsible i costa creure’s el que passa i el que senten els personatges. Al final queda el dubte de si els problemes estan en la dramatúrgia o en la direcció, i un molt bon regust per una exquisida selecció musical.

Bucay, els westerns, i les sorpreses de la vida

La companyia Donsami Magradat porta al Cercle Cultural de Cardedeu La síndrome de Bucay, una comèdia fresca i ben interpretada

LA SÍNDROME DE BUCAY de Joan Gallart

Direcció: Joan Gallart

Amb Bernat Quintana, Xevi Gómez i Aida Oset.

Dissabte 30 de gener de 2010

Centre Cultural de Cardedeu

Les sales alternatives són una font inesgotable de creació i risc teatral i un escenari imprescindible per als autors contemporanis que lluiten perquè els seus textos pugin a escena. I davant la dificultat d’allargar la vida de les peces més enllà de les dues o tres setmanes habituals s’ha extés els darrers anys la tendència a fer gires d’aquestes obres arreu de Catalunya, donant d’aquesta manera  a un públic més ampli l’oportunitat de gaudir en escenaris propers (tant teatres com centres culturals i casals) d’aquestes propostes. En aquesta línia treballa fa temps el Versus Teatre de Barcelona, una de les sales alternatives més veteranes i punt de partida de companyies com Donsami Magradat, que està de gira amb dues de seves darreres obres de més èxit. Dissabte, al Centre Cultural de Cardedeu, va poder-se veure La síndrome de Bucay, la darrera creació d’aquesta companyia, i d’aquí unes setmanes serà el torn de Sexe, amor i literatura, molt aplaudida tant al Versus com al Teatre Gaudí. Malgrat la falta d’escalfor d’una platea malahuradament massa buida, el públic de Caredeu va riure i gaudir amb aquesta comèdia fresca i ben interpretada.

L’èxitosa literatura d’autoajuda de Jorge Bucay enfrontada a la saviesa inherent en els westerns i els seus peculiars personatges. Dues maneres d’analitzar i veure la vida molt diferents que tenen en comú la seva capacitat de saciar la necessitat humana de trobar una ajuda, una guia per tirar endavant i fer front als problemes existencials. Santi, un noi romàntic i xerraire que treballa de portalliteres en un hospital, s’enamora de Rosa, una noia amb qui coincideix a l’autobús i que llegeix un llibre de Bucay. En el seu intent per seduïr la noia, Santi descobreix els contes de l’autor argentí i intenta fer entendre al seu amic i company de feina, en Robert, de la utilitat de les històries de Bucay per reflexionar sobre la pròpia vida. Però Robert, gran aficionat als westerns, prefereix continuar creient en la filosofia dels westerns, que utilitza obsessivament en les seves bromes.

Les casualitats de lvida i la necessitat de trobar un sentit a tot plegat són els grans protagonistes d’aquesta comèdia propera, un pèl surrealista i amb un final sorprenent. El millor de l’obra de Joan Gallart és, més enllà d’un text simpàtic amb personatges creibles malgrat les seves extravagàncies, el treball del trio actoral. Destaquen Xevi Gómez, esbojarrat i molt entregat al paper més freak, i un divertit i sorprenent Bernat Quintana (que substitueix amb gran eficàcia l’actor incial, David Verdaguer). Aida Oset, malgrat el seu paper més limitat, també transmet tota la tendresa i feminitat del seu personatge.

Un clàssic net i clar

La companyia Akadèmia Teatre estrena a Ponent una treballada versió d’Electra la tragèdia de Sòfocles.

Electra de Sòfocles

Direcció: Konrad Zschiedrich

Amb  Tilda Espluga, Mercè Managuerra, Míriam Marcet, Àngela Jové, Andreu Carandell, Emilià Carilla i Sergi Pons, Dushan Tomic.

Divendres 29 de gener de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pràcticament tots els directors teatrals actuals estan d’acord en assenyalar la contemporaneïtat i les grans possibilitats d’adaptació i actualització com dues de les característiques que converteixen els clàssics en peces de gran atractiu. Però també la majoria, a excepció d’alguns pocs atrevits, mostren un gran respecte, tant per la dificultat de traslladar al públic actual obres amb un llenguatge complex com per la por de no estar a l’alçada de l’original. I és amb aquest respecte i humilitat,   que l’experimentat director Konrad Zschiedrich s’ha enfrontat a l’Electra de Sòfocles, en una versió, presentada aquest cap de setmana al teatre de Ponent amb la companyia  Akadèmia teatre, Zschiedrich ha trobat un camí net, i elegant que permet gaudir del vers i captar la contemporaneïtat de la tragèdia de Sòfocles sense focs ni artificis.

La història d’Electra és una història amarga plena de realisme i humanitat. Un dolor inconformista i l’esperança d’una venjança futura per part del seu germà Orestes són l’únic que sembla aguantar el cos i l’ànima d’Electra anys després de l’assassinat del seu pare, el rei Agamemnon, en mans de la seva marea Clitemenestra i Egist, el seu amant. Amb vestits esparracats i un aspecte lamentable sembla ser l’única a palau que no es resigna a callar davant la injustícia i lluita contra un silenci còmplice dominant i amb els assassins.

Un dels grans encerts d’aquest Electra és l’elecció de Tilda Espluga com a protagonista. L’actriu dota d’una gran força el personatge i fa comprensible per al públic el seu patiment. Destaquen també Miriam Marcet com a Crisòtemis, la germana d’Electra, i Emilià Carrilla en el doble paper de preceptor i Egist. El plantejament escènic, simple i despullat, és un altra de les virtuts del muntatge, que té en els símbols de vermell sang en l’escenari i en el vestuari una efectiva icona. El resultat: que un públic molt jove, la majoria del batxillerat escènic de Granollers, gaudeixi d’un clàssic elaborat amb tanta senzillesa com encert.

Original, trepidant i endimoniada

La companyia Dei Furbi conquista el Teatre de Ponent amb Asufre, el seu darrer espectacle

ASUFRE de Gemma Beltran

Direcció: Gemma Beltran

Amb Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé

Divendres 4 de desembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Existeix l’infern? És tant dolent com ens pensem? I si en el fons fos molt millor i més divertit que el cel? Això és el que un pot descobrir a Asufre, el nou espectacle de la companyia Dei Furbi, estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Benvinguts a un cabaret literari boig i irresistiblement divertit. Us presentem quatre nois amb gabardina i sabates vermelles de tacó disposats a ballar, cantar i filosofar fins a l’esgotament per fer-nos veure l’inframon amb uns altres ulls.

La utilització de textos de clàssics, el ritme trepidant i el protagonisme total d’uns actors als quals es demana màxima entrega i polivalència defineixen les propostes d’aquesta companyia. Després d’Homes de Shakespeare, on el repte eren els personatges masculins del dramaturg anglès, la directora de la companyia, Gemma Beltran, es serveix aquí de textos de Dante, Sartre, Strindberg, Kafka i Goethe. El resultat és un espectacle tremendament original, alhora reflexiu i divertit, juganer amb les paraules i el seu so, i capaç d’atrapar-nos en una espiral d’humor aparentment absurd però alhora ple de lucidesa.

El plantejament escenogràfic d’Asufre treu el màxim profit d’una filera de butaques vermelles plegables i el gran treball d’il·luminació fa la resta. Perduts en un espai perdut i indefinit, Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Mercè  salten, ballen, suen i s’entreguen a fons per composar uns personatges deliciosos. Dos moments destaquen entre un munt de fantàstiques escenes: la conversa de morts en unes tombes improvisades sota la filera de butaques i el monòleg on cada part del cos rep el nom d’un país.

Pot costar, al principi, connectar amb un text rebuscat, complex, però ben aviat la bogeria interpretativa, les coreografies i cançons a capel·la i un ritme imparable aconsegueixen conquistar el públic, que acaba rendit davant d’una proposta senzillament meravellosa, de les que creen afició pel teatre.

Poesia sense ànima

Una companyia aragonesa porta a ponent una feixuga versió d’Oceano Mare d’Alesandro Baricco

EL VIENTRE DEL MAR a partir de la novel·la d’Alessandro Baricco

Dramaturgia de Mariano Anós i Luis Merchán

Direcció: Luís Merchan

Amb Mariano Anos

Divendres 27 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Proposta arriscada, ben intencionada però de difícil digestió. El vientre del mar, la proposta dels aragonesos Mariano Anós i Luís Merchán aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, intenta traslladar el món oníric i poètic d’Alessandro Baricco a l’escenari. La novel·la Oceano Mare és el text triat, i el monòleg el camí per intentar transmetre l’emoció de les paraules. Però El vientre del mar demostra que un text atractiu, un actor experimentat i una proposta escènica a priori atractiva no sempre són suficients per atrapar l’espectador. Alguna cosa falla en aquesta proposta quan una hora escassa de funció resulta feixuga i deixa un regust de decepció i indiferència.

A l’inici, un metrònom es projecta en un tauló de velles fustes al so de música de desesperats i insistents violins. L’entrada a l’escenari d’un aristòcrata francès, perruca blanca, rostre pàl·lid proper a la mort, significa l’arrencada d’un poètic monòleg on els laments es mesclen amb la descripció del naufragi d’una fragata francesa. El text descriu la desesperació, la gana, l’horror, la bogeria i la paulatina mort del centenar de supervivents. Però les històries acostumen a tenir dues meitats i aquesta té el contrapunt d’un mariner, també supervivent del naufragi, amb un dramàtic relat on l’aristòcrata acaba sent més enemic que el propi mar. Dues versions enfronatades que comparteixen la cruesa i el dolor, un relat dur que és també un cant d’homenatge al mar, alhora símbol de bellesa i horror, de vida i de mort.

En la traslació escència de la companyia Aragonesa el que primer sorprèn és la utilització multimèdia, amb projeccions, càmeres de vídeo i projeccions que ni afegeixen dramatisme ni ajuden al relat. La utilització gratuïta i innecessària dels recursos audiovisuals sembla restar importància al joc de llums, bàsic i més treballat que les projeccions però amb una execució brusca, gens fluïda. Els dos llargs monòlegs, monòtons i esgotadors, són interpretats amb ofici i bona dicció per Mariano Anós, però un es queda amb la sensació que li estan llegint un llibre, i les paraules arriben deslligades de la proposta escència i visual, restant al conjunt teatralitat.

La veritat fugissera

La companyia Acte Quatre omple el Teatre de Ponent dos caps de setmana amb un simpàtic Pirandello

COSÌ È, SE VI PARE a partir de “És així si us sembla” de Luigui Pirandello

Dramatúrgia i direcció: Pilar Pla

Amb Carme Giménez, Sara Martínez, Montse Gassó, Joan Simeon, Núria Parés, Josep Ma Lacorte, Olga Pey, Josep Baldich i Marina Casals

Dissabte 20 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

La valentia és una característica que. lluny de sorprendre, defineix Acte Quatre, un dels grups amateurs de teatre amb més experiència de Granollers. No és estrany, doncs, veure el nom de la companyia al costat del de Luigi Pirandello, un clàssic de la literatura i el teatre italià. I és que, fent un repàs als quinze anys de la companyia, la tria d’espectacles demostra que l’interès per una història atractiva és per damunt de la por a enfrontar-se a textos universals. La versió de Così È, Se Vi Pare (És així, si us sembla), tot i estar una mica per sota del gran nivell al qual Acte Quatre ens té acostumats, és una simpàtica comèdia filosòfica ha tingut al Teatre de Ponent una gran acollida.

L’humor absurd i la barreja d’un encertat retrat costumista amb reflexions filosòfiques aptes per a tots els públics formen part de la recepta teatral habitual de Pirandello. A Così È, Se Vi Pare, un grup de personatges estan obsessionats amb conèixer la veritat de l’estranya relació entre un nou veí, el senyor Ponza, la seva dona i la sogra, la senyora Frola. L’argument parteix d’un relat breu ambientat en una ciutat de províncies, que el dramaturg italià utilitza per riure’s dels contrastos entre realitat i aparença, entre veritable i fals. El mateix Pirandello va definir la peça, escrita el 1917, com una “farsa filosòfica”.

L’adaptació dirigda per Pilar Pla, malgrat conservar el vestuari burgès, es situa en un espai indefinit, pràcticament buit, d’on els personatges no poden sortir ni entrar. Una enigmàtica porta màgica d’on sortiran els protagonistes del misteri i la xafarderia és el centre de l’acció i l’únic punt de contacte d’aquesta gàbia amb la realitat.

L’obra mostra la ridícula prepotència de qui es creu amb el dret de conèixer  la veritat absoluta i alhora està convencut que les seves sospites sobre els altres sempre són encertades. Les actuacions dels Acte Quatre s’ajusten molt bé al retrat d’aquests personatges amb massa temps per tafanejar i condueixen amb encert l’espectador cap a un espiral delirant on una veritat nega una altra i on cada revelació sembla més certa que l’anterior. Només la falta d’un ritme més accelerat i un final amb més impacte fan grinyolar un espectacle que, un cop més, deixa amb regust de bon teatre fet amb empenta i professionalitat.