Poesia sense ànima

Una companyia aragonesa porta a ponent una feixuga versió d’Oceano Mare d’Alesandro Baricco

EL VIENTRE DEL MAR a partir de la novel·la d’Alessandro Baricco

Dramaturgia de Mariano Anós i Luis Merchán

Direcció: Luís Merchan

Amb Mariano Anos

Divendres 27 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Proposta arriscada, ben intencionada però de difícil digestió. El vientre del mar, la proposta dels aragonesos Mariano Anós i Luís Merchán aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, intenta traslladar el món oníric i poètic d’Alessandro Baricco a l’escenari. La novel·la Oceano Mare és el text triat, i el monòleg el camí per intentar transmetre l’emoció de les paraules. Però El vientre del mar demostra que un text atractiu, un actor experimentat i una proposta escènica a priori atractiva no sempre són suficients per atrapar l’espectador. Alguna cosa falla en aquesta proposta quan una hora escassa de funció resulta feixuga i deixa un regust de decepció i indiferència.

A l’inici, un metrònom es projecta en un tauló de velles fustes al so de música de desesperats i insistents violins. L’entrada a l’escenari d’un aristòcrata francès, perruca blanca, rostre pàl·lid proper a la mort, significa l’arrencada d’un poètic monòleg on els laments es mesclen amb la descripció del naufragi d’una fragata francesa. El text descriu la desesperació, la gana, l’horror, la bogeria i la paulatina mort del centenar de supervivents. Però les històries acostumen a tenir dues meitats i aquesta té el contrapunt d’un mariner, també supervivent del naufragi, amb un dramàtic relat on l’aristòcrata acaba sent més enemic que el propi mar. Dues versions enfronatades que comparteixen la cruesa i el dolor, un relat dur que és també un cant d’homenatge al mar, alhora símbol de bellesa i horror, de vida i de mort.

En la traslació escència de la companyia Aragonesa el que primer sorprèn és la utilització multimèdia, amb projeccions, càmeres de vídeo i projeccions que ni afegeixen dramatisme ni ajuden al relat. La utilització gratuïta i innecessària dels recursos audiovisuals sembla restar importància al joc de llums, bàsic i més treballat que les projeccions però amb una execució brusca, gens fluïda. Els dos llargs monòlegs, monòtons i esgotadors, són interpretats amb ofici i bona dicció per Mariano Anós, però un es queda amb la sensació que li estan llegint un llibre, i les paraules arriben deslligades de la proposta escència i visual, restant al conjunt teatralitat.

La veritat fugissera

La companyia Acte Quatre omple el Teatre de Ponent dos caps de setmana amb un simpàtic Pirandello

COSÌ È, SE VI PARE a partir de “És així si us sembla” de Luigui Pirandello

Dramatúrgia i direcció: Pilar Pla

Amb Carme Giménez, Sara Martínez, Montse Gassó, Joan Simeon, Núria Parés, Josep Ma Lacorte, Olga Pey, Josep Baldich i Marina Casals

Dissabte 20 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

La valentia és una característica que. lluny de sorprendre, defineix Acte Quatre, un dels grups amateurs de teatre amb més experiència de Granollers. No és estrany, doncs, veure el nom de la companyia al costat del de Luigi Pirandello, un clàssic de la literatura i el teatre italià. I és que, fent un repàs als quinze anys de la companyia, la tria d’espectacles demostra que l’interès per una història atractiva és per damunt de la por a enfrontar-se a textos universals. La versió de Così È, Se Vi Pare (És així, si us sembla), tot i estar una mica per sota del gran nivell al qual Acte Quatre ens té acostumats, és una simpàtica comèdia filosòfica ha tingut al Teatre de Ponent una gran acollida.

L’humor absurd i la barreja d’un encertat retrat costumista amb reflexions filosòfiques aptes per a tots els públics formen part de la recepta teatral habitual de Pirandello. A Così È, Se Vi Pare, un grup de personatges estan obsessionats amb conèixer la veritat de l’estranya relació entre un nou veí, el senyor Ponza, la seva dona i la sogra, la senyora Frola. L’argument parteix d’un relat breu ambientat en una ciutat de províncies, que el dramaturg italià utilitza per riure’s dels contrastos entre realitat i aparença, entre veritable i fals. El mateix Pirandello va definir la peça, escrita el 1917, com una “farsa filosòfica”.

L’adaptació dirigda per Pilar Pla, malgrat conservar el vestuari burgès, es situa en un espai indefinit, pràcticament buit, d’on els personatges no poden sortir ni entrar. Una enigmàtica porta màgica d’on sortiran els protagonistes del misteri i la xafarderia és el centre de l’acció i l’únic punt de contacte d’aquesta gàbia amb la realitat.

L’obra mostra la ridícula prepotència de qui es creu amb el dret de conèixer  la veritat absoluta i alhora està convencut que les seves sospites sobre els altres sempre són encertades. Les actuacions dels Acte Quatre s’ajusten molt bé al retrat d’aquests personatges amb massa temps per tafanejar i condueixen amb encert l’espectador cap a un espiral delirant on una veritat nega una altra i on cada revelació sembla més certa que l’anterior. Només la falta d’un ritme més accelerat i un final amb més impacte fan grinyolar un espectacle que, un cop més, deixa amb regust de bon teatre fet amb empenta i professionalitat.

La caiguda del mur, a casa

Ponent organitza una emocionant lectura dramatizada d’una obra txeca amb la presència de l’autor

MIRACLE A LA CASA NEGRA de Milan Uhde

LECTURA DRAMATITZADA coordinada per Romana Redlova

Direcció: Frederic Roda

Amb Òscar Intente, Marta Otín, Dusan Tomic, Miquel Noguera, Montse Colomer, Maria Manau, Agustí Sanllehí i Francina G. Ars

Dijous 18 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Quan l’escenografia, el vestuari i la coreografia desapareixen i només queda el text, una lectura  més  o menys interpretada i la il·luminació justa per no ser a les fosques, el paper del crític tampoc té massa sentit i aquest i deixa pas al cronista. Acostumat a l’envoltori, no és fàcil per a l’espectador enfrontar-se a les lectures dramatitzades, que l’obliguen a un major esforç d’atenció i d’imaginació. Un esforç que es veu recompensat per un plaer similar al que produeix la lectura d’un llibre i que posa el dramaturg en un pla de protagonisme gairebé absolut al qual no està malahuradament acostumat. Si la lectura compta, a més, amb la presència d’aquest autor, l’experiència esdevé totalment enriquidora.

Dijous, al Teatre de Ponent de Granollers, l’escriptor i dramaturg Milan Uhde, ex-ministre de cultura i president del parlament txec, va presentar, i alhora presenciar, la lectura en català de Miracle a la casa negra, la seva darrera obra, traduïda al català per David Utrera. L’activitat, emmarcada dins el projecte txecocatalà d’intercanvi dramaturgic organitzat conjuntament amb l’Institut de Teatre de Praga i el Centre Txec de Madrid, també serveix per conmemorar el 20è aniversari de la “Revolució de Vellut”, el procés de dissolució del Comunisme a Txecoslovàquia.

Considerada la millor obra txeca escrita després de la caiguda del Comunisme, Miracle a la casa negra té la virtut de reflectir, en el format de tragicomèdia familiar, la història recent de Texcolsovàquia. Una reunió familiar plena de rencor, retrets, misèries i un passat dolorós té com a protagonista la casa, símbol del pas del temps, de la història viscuda i de la resistència de l’amor, capaç de suportar totes les embestides i mantenir la unió, per fràgil i trencadisssa que aquesta sigui.

La lectura, va ser des de l’inici, un acte únic, emocionant tant per la seva simbologia històrica com per la presència de l’autor i del traductor. Les seves didàctiques explicacions introductòries, traduïdes al català per l’escenografa Romana Redlova, van dónar a la posterior lectura (interpretada  amb passió per un grup d’actors habituals de Ponent dirigits per Frederic Roda) una força i una potencia escènica molt difícil d’aconseguir en una lectura dramatitzada. L’atenció i els sincers aplaudiments del nombrós públic present al final de la lectura semblaven demanar que algú dels presents s’animés a portar a escena un text tant atractiu i evocador.

Viure de puntetes

Sol Picó conquista el Teatre Auditori amb un potent espectacle de dansa i rock que reflexiona sobra la maduresa

EL LLAC DE LES MOSQUES

Cia. Sol Picó

Direcció i Coreografia de Sol Picó.

Direcció musical: Mireia Tejero

Amb: Valentí Rocamora, Sol Picó, Merce Ros, Jordi Pegenaute, Joan Rectoret ,Mireia Tejero i Joan Manrique.

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 13 de novembre de 2009

És la dansa sinònim de sacrifici corporal? Significa arribar als 40 l’inici de la decadència? Si comences a sentir la degradació i les mosques et ronden, prova de ficar-te dins la rentadora i aplicar-te un bon centrifugat. Però que sigui abans que el mirall màgic comenci a contestar-te allò que no vols sentir. Per la coreògrafa i ballarina Sol Picó, amb sentit de l’humor tothom es pot reinventar i lluitar contra el pas del temps. I això és el que transmet, amb la força escènica a la que ens té acostumats, a El llac de les mosques, el seu darrer espectacle. Concebut en gran part durant l’estada de la companyia al Teatre Auditori de Granollers, divendres va presentar-se a la sala gran, força plena d’un públic entusiasta i més jove de l’habitual.

No és fàcil l’arrencada del show. Qui no coneix les excentricitats i rareses d’aquesta alcoiana menuda pot sentir-se xocat i desorientat. Tampoc hi ajuden les estripades notes inicials, volgudament caòtiques i ensordidores. Però a poc a poc, quan es connecta amb l’humor i la ironia de tota aquesta bogeria, i sobretot quan Sol Picó dóna mostres de la seva tècnica (impressionant número amb les puntes dels dits), és fàcil acabar rendit al divertimento de l’espectacle.

Aparentment no hi ha un fil conductor de les diferents escenes. Però fixant-se amb la figura de Sol Picó, esforçada una vegada i una altra per demostrar que encara no està acabada, que el seu cos encara respon, s’acaba comprenent el missatge de resistència, de reinvenció, de lluita contra el pas del temps i els seus efectes sobre el cos i l’ànima. Mentre el cos respongui vol dir que hi ha vida i per tant cal moure’l, cal esforçar-se per demostrar tot allò del que som capaços, sembla dir Sol Picó amb la seva bellugadissa tossuderia, intentant superar la força del rocós company d’escena, un expressiu Valentí Rocamora.

La música en directe és un element primordial de l’espectacle. Sota la direcció musical i el saxo de Mireia Tejero, els vallesans Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica) i Joan Rectoret (baix i contrabaix elèctric) i la bateria Mercè Ros converteixen El llac de les mosques en un potent concert de rock, un directe. Però la seva participació no estàtica ni passiva, ja que tant el vestuari com les seves interaccions amb els ballarins Sol Picó i Valentí Rocamora els converteixen en còmplices absoluts de l’univers Picó. També ho és l’actor Joan Manrique, protagonista d’un divertit tango amb el ballarí Rocamora.

L’emocionant i interactiu final, amb Sol Picó immobilitzada i rebent mostres escrites de suport del públic damunt d’un guix que, ara sí, li impedeix qualsevol tipus de moviment, és la cirereta d’un divertit i saborós pastís que acaba amb els agraïts i sincers aplaudiments d’un públic entregat.

La victòria del teatre i imaginació

La Cia. Per Sé presenta Gurs, una original versió de Shakespeare ambientada en un camp de concentració

GURS, basada en “Penes d’amor perdudes” de W. Shakespeare

Dramatúrgia: Anna Gras, Kevin G. Martos, Albert Viñas

Direcció de Joan Morillo

Direcció musical: Oscar Machancoses

Amb Kevin G. Martos, Anna Gras, Sagrado Nova, Xavier Nuñez, Magda Puig, Luis Miguel R. Luna i Albert Viñas

Dissabte 31 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pluja, fred, fang i gana, molta gana. És evident que les inhumanes condicions de vida d’un camp de refugiats no són gens adients per a la creativitat i la cultura. I el camp de Gurb, a França, no n’és l’excepció. Entre 1940 i 1945 van passar-hi més de 60 mil persones, i gairebé la metitat erern republicans que fugien del règim franquista després de la Guerra Civil. Malgrat la duresa de la situació, però, se sap que els interns van organitzar-se per tenir la seva pròpia vida cultural. Exposicions, orquestres, esports, conferències...i perquè no una obra de teatre? A partir d’aquesta premissa, i en línia amb la màgica barreja de realitat i ficció que plantejava la meravellosa La vida és bella, de Roberto Benigni, la companyia Per Sé presenta Gurs, el seu primer espectacle. Una versió de Penes d’amor perdudes de William Shakespeare convertida en un simpàtic musical que aquest passat cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent.

Terra enfangat, austeres lliteres de fusta.. Som a un mòdul del camp de concentració de Gurs. Quatre ex-combatents, avorrits, es distreuen amb l’arribada de dues refugiades. L’aparició d’un llibre de Shakespeare transformarà la crua realitat en una divertida representació teatral, una escapada necessària per sobreviure i mantenir l’esperança.

Gurs és una molt bona idea teatral, un exemple de les possibilitats del teatre dins el teatre i la importància de la imaginació per convertir una obra clàssica en quelcom més. Les dues realitats, la del camp i les Penes d’amor perdudes de Shakespere estan molt ben encaixades i el joc dramàtic s’entén i funciona. Potser les actuacions són, malgrat l’energia i l’entrega de tots els intèrprets, massa irregulars, amb una dicció molt millorable, un excés de tics i un to de caricatura poc treballat (destaquen la granollerina Anna Gras, molt expressiva, i Albert Viñas, de Lliçà d’Amunt). Però l’afilat verb de Shakespeare i els enginyosos diàlegs entren molt bé. El problema de Gurs és haver-lo convertit amb un musical, un gènere que exigeix molt més que voluntat i música en directe. Com a obra de teatre, Gurs funciona, malgrat les seves limitacions. Per ser un musical es necessitarien actors amb més talent i tècnica musical.

L’afany per ser algú

La companyia Mala Sang dirigida per Dusan Tomic versiona Tenessee Williams a Canovelles

EL GATS, a partir de textos de Tenessee Williams

Direcció de Dusan Tomic

Amb Pere Gual, Ma Lourdes Carreras, Yolanda Fernández, David González, Javier Jiménez, Vicenta Ballesteros, Martín Sánchez

Dissabte 26 d’octubre de 2009

Teatre de Can Palot de Canovelles

Al teatre amateur l’esforç, les ganes de tirar endavant una funció poden amb qualsevol entrebanc i arriben a suplir en gran mesura la manca d’experiència o formació teatral. El més habitual és que les interpretacions siguin irregulars, que el ritme de l’obra trontolli i que l’escenografia sigui molt i molt senzilla. Però, ¿algú s’atreveix a demanar la perfecció a un grup de no professionals s que dediquen un munt d’hores en condicions i horaris gens fàcils tant sols pel gust d’actuar? Aquí cal deixar a casa les ulleres de crític i deixar-se arrossegar per la il·lusió i la força que sempre hi ha dalt l’escenari.   Dissabte, al Teatre Can Palots Canovelles, els Mala Sang van estrenar Els gats, que fusiona dos peces de Tenesse Williams. L’intens treball amb els actors del director, Dusan Tomic, és el que més destaca en aquesta obra, alhora trista i divertida.

La senzillesa domina l’escenografia d’Els Gats: un balanci i una taula a l’esquerra; a la dreta, una taula, una cadira i un llit plegable. Cada cantó de l’escenari ocupat per una història, independents entre si, però amb aspectes en comú. La llum i la foscor defineixen a cada moment quina història és la que es posa en marxa. Com és habitual en l’obra de Tenessee Williams la soledat, la marginació i la pèrdua de dignitat dels personatges és l’eix central. Aquí, s’hi afegeix un cert toc d’humor que finalment s’acaba imposant. Tant se val que els personatges mostrin la seva ràbia, desesperació o impotència. Davant d’un públic pendent de les interpretacions dels coneguts, la caricatura i el gag guanyen la partida al drama.

Una dona engabiada, atemorida i dominada completament per un marit masclista i prepotent protagonitza 27 vagons de cotó, la història de l’esquerra. La cobdícia, la maldat i la hipocresia d’aquest home amb aires de grandesa han empetitit la seva ànima i només l’oportunitat d’enganyar-lo amb un altre home serà capaç de fer-li sentir, encara que sigui per un instant, que és algú i que algú se la pot continuar mirant. L’actriu principal desplega en aquesta peça un gran saber estar sobre l’escenari i transmet amb força encert la bogeria del seu personatge.

A El més estrany idil·li un home que ho ha perdut tot i fins i tot la dignitat arriba a un hostal atret per les dots musicals de la mestressa. Evadint les dots de seducció de la dona, l’home trobarà consòl a la seva soledat amb la companyia de Nitxevo (“ningú” en rus), un gat que es convertirà en la seva única il·lusió.

La bogeria segons Shakespeare

Oriol Broggi entusiasma el Teatre Auditori amb el seu Hamlet fresc i proper.

Si adaptar Shakespeare és sempre un repte immens per a directors i actors, atrevir-se amb Hamlet implica enfrontar-se a sense remei multitud de dubtes i de pors, sobretot si es vol adaptar d’una manera atractiva el text per a un públic poc acostumat al teatre en vers i al mateix temps no trair l’esperit original ni enfurismar els més puristes. El director Oriol Broggi, acostumat a enfrontar-se a clàssics (Antígona, El Rei Lear,...), demostra amb La tragèdia de Hamlet que no ha perdut el respecte, però si la por. Dissabte, al Teatre Auditori de Granollers, una platea propera al ple absolut, va reconèixer amb aplaudiments entusiastes l’atreviment de Broggi i l’energètica interpretació de Julio Manrique.

Pensat i creat per un espai tant màgic com l’allargassada nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, el primer dubte que presenta aquest Hamlet és la seva adaptació a teatres de format convencional. L’entrebanc és resol amb senzillesa: una gran estora beix substitueix la sorra i una gran portalada ens situa a l’epoca de reis i nobles.

Traïcions, lluita pel poder, assassinats,...Hamlet retrata, com és habitual en Shakespeare, les misèries humanes. El príncep de Dinamarca embogeix per una visió del seu pare mort que l’alerta que ha estat mort pel seu propi germà. Dubtant de tot i de tothom, lluita amb totes les seves forces per desemmascarar el traïdor. Però més enllà d’alguna aïllada lluita d’espases, aquí l’arma és la paraula.

Broggi demana als seus actors energia i versatilitat, i a canvi els ofereix una certa llibertat actoral. En el cas del Hamlet de Manriquela jugada és a punt d’escapar-se-li de les mans. L’actor transmet tota la bogeria i energia que el personatge demana, però les llicències que surten fora del text original descol·loquen. Així, en els moments més brillants, quan Hamlet embogeix davant la seva mara o Ofelia, l’obra troba la foscor i el to adients, però es trenca sobtadament amb els riures posteriors que provoca l’ interpretació histriònica de Manrique.

El conjunt de la funció aconsegueix transmetre la màgia del teatre més ancestral, la frescor d’un assaig, i la senzillesa escènica apropa els versos de Shakespeare. Segurament els més obsessionats amb el respecte absolut del vers es sentiran molestos pel to burleta que desprèn l’obra en alguns instants. Però si un és capaç d’entendre la funció com un fresc homenatge al teatre i als actors, les sortides de to són, a més de divertides, totalment compatibles amb el vers. Al cap i a la fi, Shakespeare entenia el teatre com un joc.