Histrionisme, empentes i poca veritat

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera

Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.

Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.

El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.

Analfabets emocionals

La versió teatral d'Escenes d'un matrimoni de Bergman apropa a Granollers un dur retrat de les relacions de parella
Segurament les relacions humanes, i més concretament les relacions de parella són un dels temes més recurrents en totes les disciplines artístiques, des de la literatura al cinema, passant per la música i evidentment el teatre. És per això que el que Ingmar Bergman ens explicava fa més de trenta anys al film Escenes d'un matrimoni ens sona avui a història mil vegades vista. Tot i que el singular amor de Johan i Marianne continua desconcertant per la seva voluntat de trencar motlles i reflexionar sobre la institució del matrimoni, la translació de la pantalla a l'escenari sota la direcció de Marta Angelat requeria segurament un muntatge més íntim, no apte per a sales del tamany del Teatre Auditori de Granollers. Un muntatge més proper que permetés gaudir de l'impecable treball actoral de Franesc Orella i Mònica López.

Envoltats per una escenografia clàssica (un habitatge on tot està on ha de ser) i protegits per una falsa seguretat de blanc pur, els protagonistes d'Escenes d'un matrimoni passen per una espiral d'emocions i sentiments, d'un matrimoni suposadament perfecte a l'odi més visceral passant per successius trencaments i allunyaments. Obsessionats per trobar un sentit a les seves vides, en lluita continua per trobar l'equilibri entre el cor i la raó, la seva sorprenent relació serveix a Bergman per parlar sense complexes del sexe, de les frustracions, de les il·lusions i sobretot del perill de les convencions socials, d'acabar triant camins en funció del què diran. L'obra, a l'igual que la pel·lícula es sustenta en els diàlegs dels protagonistes, sovint poc realistes, però amb reflexions tremendament interessants. El treball de Marta Angelat es centra precisament en potenciar aquesta diàlegs i, com passa sovint amb directors que també són actors, es nota sobretot en l'acurada direcció d'actors.

Menció apart de la funció a Granollers es mereix, lamentablement, el públic, que tampoc va omplir la sala gran. No sabem si per una confusió amb el títol (no, aquesta obra no té res a veure amb la vergonyosa sèrie de televisió...) o simplement per una manca d'educació cada cop més habitual a la majoria de teatres, el cert és que entre el soroll de caramels (tant costa desembolicar-los a les pauses o quan sona la música?), el concert d'estossec exagerats i encomanadissos, els comentaris gairebé en veu alta i les riallades exagerades i a destemps, no ha estat gens fàcil endinsar-se en el viatge emocional dels protagonistes. Quina sonoritat té aquest teatre que dificulta sentir els actors però permet escoltar amb detall com algú busca alguna cosa a la bossa? Una llàstima.

Homenatge i sensibilitat

Rosa Díaz porta a Ponent La casa del abuelo, un emotiu espectacle que converteix el joc infantil en una defensa dels records

La casa del abuelo. Cia. La Rous

Dramatúrgia i direcció: Rosa Díaz

Intèrpret: Rosa Díaz.

Teatre de Ponent. Granollers

divendres 5 de novembre de 2010

Quan la sensibilitat i l'imaginació són a l'arrel d'un espectacle, algunes etiquetes poden ser contraproduents. Per això és un encert que, en programar La casa del abuelo, el Teatre de Ponent hagi evitat definir aquesta original obra com un espectacle per a infants. Més escaient és la definició de teatre d'objectes i actriu, que ens permet apropar-nos a una forma poc habitual d'explicar històries i que permet gaudir tant a infants de cinc anys com a adults que no han perdut la capacitat de sorprendre's.

La casa del abuelo és, en primer lloc, un emotiu homenatge de la creadora, Rosa Díaz, al seu pare. Partint de la base que tots els qui estimem i ja no hi són sobreviuen gràcies al nostre record, Díaz elabora un meravellós viatge capaç de convertir un antic moble en una caixa de sorpreses, els records en un joc de nens, i que respira una veritat poc habitual.

Un preciós escriptori de fusta és el punt de partida i el petit escenari on cal fixar la mirada. L'aparició d'uns originals titelles artesanals transformarà poc a poc cada peça d'aquest moble en espais d'un temps antic. Primer coneixerem l'avi, i el veurem en la seva rutina diària. Després apareix l'àvia, el seu gran amor, i sabrem com es van conèixer. La titella més menuda i eixerida, la de la neta, és la que connecta el públic amb el record i l'estimació que tots hem tingut pels nostres avis.

És per això, per aquesta efectiva identificació emocional amb els sentiments d'aquests titelles, que la mort de l'avi resulta corprenedora. La naturalitat, però, és la resposta de la neta, mentre l'àvia viu el dol amb més tristesa. I és precisament la naturalitat de la neta la que permet que l'avi, d'alguna manera, continuï viu.

No és fàcil, d'entrada, entrar en el petit món de somnis i records de Díaz. No estem prou acostumats ni a la màgia de les titelles ni a endinsar-nos en records de familiars que ja no hi són. Però ben aviat la senzillesa de la proposta i el recurs dramàtic del joc infantil ens atrapen i ja no ens deixaran fins el final. Un final en el que no és estrany trobar-se, de cop, amb alguna llàgrima inesperada. Com tampoc costa de creure que aquesta petita meravella s'emportés el 2009 el premi al millor espectacle de FETEN, la fira europea de teatre per a nens i nenes de Gijón.

Quan viure és córrer sense sentit

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem


Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)

Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010

Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.

Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

Personalitat pròpia

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma

La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010

Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.

Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.

Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

Redescobrir el vers

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière

Direcció: Frederic Roda

Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.

Teatre de Ponent. Granollers

7 d'octubre de 2010

              

Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.

Desig adolescent, veritat escènica

De-Sideris, que obre temporada al Teatre de Ponent, és una obra potent i original que mescla joves sense experiència actoral amb una direcció professional.

De sideris
d'Helena Tornero la companyia Ponent Jove

Direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín

Amb Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yeray Cremades, Adrià Girona, Mariona Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legaz, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas.

Divendres 24 de setembre de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Si l'aposta pel risc, la reinvenció constant i la recerca de noves fòrmules escèniques són les raons de ser de les sales alternatives l'inici de curs del Teatre Ponent és tota una declaració d'intencions. La petita sala de Granollers va arrencar dijous passat la temporada amb De-Sideris, una proposta que mescla joves actors sense experiència amb una direcció i producció de nivell professional. Un espectacle fresc, sincer, ple de veritat, que reflexiona sobre el desig, en totes les seves cares, vist des de la perspectiva dels adolescents.

Demostrar que, amb treball, constància i la motivació, qualsevol jove és capaç de sortir a l'escenari i transmetre una entrega, professionalitat i honestitat fora de qualsevol dubte. I alhora treure tot el suc a la sincera innocència, a la manca de prejudicis i vicis habituals en actors amb més experiència. Amb aquests dos clars objectius Roberto Romei, Marta G.Otín i Helena Tornero han apostat amb força per De-Sideris, un espectacle de teatre social fet amb i per als joves. Concebut com una història eminentment visual, però també reflexiva i molt marcada per l'expressivitat gestual, De-Sideris atrapa des del principi no tant sols pel que explica sinó per la capacitat de transmetre la personalitat de cadascún dels seus protagonistes i co-creadors.

Partint dels desitjos que s'amaguen en tots els somnis, i en poc més d'una hora, l'obra ressegueix les múltiples facetes del desig, des de l'obsessió per una determinada peça de roba o de menjar, fins l'enamorament més visceral o la desesperant decepció que suposa topar-se de front amb la dura realitat. Tot el conjunt, tant les projeccions, com la potent tria musical les diferents coreografies, transmeten una força i una sinceritat poc habituals en un escenari. Els joves protagonistes, intensos de principi a fi, es deixen la pell per fer viure al públic els seus desitjos, somnis, pors i angoixes. I el resultat esdevé un bonic retrat, no tant sols del desig, sinó de l'adolescència. Imperdible. Fins el 3 d'octubre.