Quan viure és córrer sense sentit

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem


Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)

Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010

Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.

Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

Personalitat pròpia

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma

La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010

Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.

Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.

Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

Redescobrir el vers

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière

Direcció: Frederic Roda

Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.

Teatre de Ponent. Granollers

7 d'octubre de 2010

              

Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.

Desig adolescent, veritat escènica

De-Sideris, que obre temporada al Teatre de Ponent, és una obra potent i original que mescla joves sense experiència actoral amb una direcció professional.

De sideris
d'Helena Tornero la companyia Ponent Jove

Direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín

Amb Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yeray Cremades, Adrià Girona, Mariona Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legaz, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas.

Divendres 24 de setembre de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Si l'aposta pel risc, la reinvenció constant i la recerca de noves fòrmules escèniques són les raons de ser de les sales alternatives l'inici de curs del Teatre Ponent és tota una declaració d'intencions. La petita sala de Granollers va arrencar dijous passat la temporada amb De-Sideris, una proposta que mescla joves actors sense experiència amb una direcció i producció de nivell professional. Un espectacle fresc, sincer, ple de veritat, que reflexiona sobre el desig, en totes les seves cares, vist des de la perspectiva dels adolescents.

Demostrar que, amb treball, constància i la motivació, qualsevol jove és capaç de sortir a l'escenari i transmetre una entrega, professionalitat i honestitat fora de qualsevol dubte. I alhora treure tot el suc a la sincera innocència, a la manca de prejudicis i vicis habituals en actors amb més experiència. Amb aquests dos clars objectius Roberto Romei, Marta G.Otín i Helena Tornero han apostat amb força per De-Sideris, un espectacle de teatre social fet amb i per als joves. Concebut com una història eminentment visual, però també reflexiva i molt marcada per l'expressivitat gestual, De-Sideris atrapa des del principi no tant sols pel que explica sinó per la capacitat de transmetre la personalitat de cadascún dels seus protagonistes i co-creadors.

Partint dels desitjos que s'amaguen en tots els somnis, i en poc més d'una hora, l'obra ressegueix les múltiples facetes del desig, des de l'obsessió per una determinada peça de roba o de menjar, fins l'enamorament més visceral o la desesperant decepció que suposa topar-se de front amb la dura realitat. Tot el conjunt, tant les projeccions, com la potent tria musical les diferents coreografies, transmeten una força i una sinceritat poc habituals en un escenari. Els joves protagonistes, intensos de principi a fi, es deixen la pell per fer viure al públic els seus desitjos, somnis, pors i angoixes. I el resultat esdevé un bonic retrat, no tant sols del desig, sinó de l'adolescència. Imperdible. Fins el 3 d'octubre.

Monòlegs amb molt de teatre

Dani Pérez presenta a Ponent 'Cazando Gamusinos', el seu espectacle més àcid.

Cazando Gamusinos

Direcció de Carme Malé

Amb Dani Pérez

Divendres 27 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més emprenyat, més crític, però amb la mateixa capacitat per arrencar sonores riallades. Dani Pérez, el Teatre de Ponent i la Festa Major de Granollers han tornat a ser aquest any una combinació d'èxit. Cazando Gamusinos, el nou espectacle del monologuista de Premià de Mar, enfoca ara la seva mirada divertida cap a la religió, l'economia, la política i la cultura.

A diferència de molts altres monologuistes de la seva generació que omplen sales a Barcelona, Dani Pérez no basa els seus espectacles només en guions més o menys originals o en l'absurditat de situacions reconeixibles. Després de deu anys de carrera i sis espectacles, Pérez ha confirmat el seu talent actoral, que li permet treure suc, i per tant rialles, a situacions rídicules. Gràcies a les seves ganyotes, els seus personatges i la mímica és capaç de visualitzar situacions com els animals d'una divertida arca de Noé o un parc infantil amb un tobogan que s'enfila fins els núvols.

Aparentment tímid en l'arrencada, Dani Pérez es converteix en pocs segons en una imparable màquina de fer riure. Durant prop d'hora i mitja sua la samarreta literalment per fer-nos còmplices de situacions quotidianes en un supermercat o en un banc. Per primera vegada, però, els seus monòlegs deixen entreveure per primera vegada en els seus espectacles un rerafons de reflexió i crítica social. El missatge: no deixeu que us enredin. L'humor de Pérez continua sent gestual i molt visual, però també hi ha més amargor. Amb la maduresa ha crescut com a actor, però hem perdut un xic del seu riure espontani i contagiós.

Espectacle en majúscules

El Mag Lari omple el Teatre Auditori amb el seu nou espectacle, mescla magistral de màgia i humor.

Sonrisa y magia, The sound of magic, de Mag Lari

Idea, guió i direcció de Josep Maria Lari

Amb Mag Lari i Pol Quintana

Divendres 27 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Mai humor i màgia havien estat combinats amb tanta maestria. Fa més de vint anys, un mag català, el televisiu Màgic Andreu, va convertir-se en un dels primers a incorporar l'humor en l'il·lusionisme de casa nostra. Avui, un dels hereus d'aquell tipus d'espectacle s'ha convertit per mèrits propis amb un dels millors mags de l'actualitat.

Divertit, ràpid, i amb un gran sentit de l'espectacle en majúscules, el Mag Lari va omplir dissabte el Teatre Auditori de Granollers amb un dels seus darrers muntatges, The sound of magic. L'espectacle, que compta amb números ja coneguts i d'altres de nous, opta una vegada més per la fòrmula d'èxit que caracteritza aquest autèntic showman: màgia clàssica i humor a tocar de butaca combinats amb espectaculars i sorprenents números d'il·lusionisme de gran format. Les cartes es combinen amb el fum, les llums i números de playback centrats en conegudes cançons de musicals o crooners com Frank Sinatra.

Espectacle apte per a tots els públics, iressistiblement divertit i de ritme imparable, The sound of magic confirma una vegada més el gran talent d'aquest mag. L'elegant suma de l'il·lusionisme més efectista amb un sentit de l'humor fresc i proper funcionen com una màquinaria perfecta dalt l'escenari. Espectacle i màgia en majúscules.

Relacions diferents

Ever Blanchet presenta a Ponent Desiguals, un original però fallit relat sobre el món de la dona.

Desiguals

d'Ever Blanchet

Direcció d'Ever Blanchet

Amb aria Clausó, Karme Málaga i Laura Sancho

Dimecres 25 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Ambiciosa i amb ganes de generar complicitats, Desiguals, la darrera obra dirigida pel veterà Ever Blanchet, tracta amb naturalitat aspectes com la bisexualitat, l'amistat, l'amor i la vellesa, però no aconsegueix que la història sigui prou creïble com per fer còmplice el públic. Plena d'interessants reflexions, els diàlegs de les protagonistes són poc naturals i massa sovint es veu clarament l'empremta i la intenció de l'autor. Emmarcada en la programació teatral de la festa major de Granollers al Teatre de Ponent, l'obra compta, això sí, amb unes interpretacions força correctes.

Desiguals explica la història d'amor i amistat de la Rita i la Mar, dues dones de personalitats gairebé oposades que construeixen tota una vida de tendresa i complicitat. L'Alícia, el tercer personatge, funciona com a estrany enllaç entre les dues dones, i un quart personatge, un home que només coneixerem pel que n'expliquen, es creuarà també en la vida de les tres protagonistes. El joc escènic juga des del principi a trencar la quarta paret, i els diàlegs entrecreuats a dues i a tres bandes es combinen amb monòlegs que interpel·len al públic. El pas del temps, poc clar, s'ha d'acabar remarcant amb cartells, un recurs poc encertat. L'escenografia de l'obra, freda i sense massa personalitat, dibuixa quatre espais separats per gespa i marcats pel joc de llums. Al fons, unes fotografies gegants de models pretenen oferir el contrast entre la suposada perfecció estètica femenina i l'atractiva imperfecció de les protagonistes. El contrast real, però, ve del recorregut vital d'aquestes tres dones, original sens dubte, però tant poc creïble que acaba per provocar desinterès. Per això ni l'atractiu d'alguns diàlegs ni el bon saber fer de les actrius pot salvar una història mancada de veritat i proximitat. Què difícil que és explicar històries!