Quan Frida és freda

La companyia gallega Ainternacional Teatro porta la seva visió de la vida de la pintora mexicana al Teatre de Ponent

Frida

de Jorge Rey

Direcció de Jorge Rey (companyia Ainternacional Teatro)

Amb Manuela Varela i Alfredo Padilla

Dissabte 27 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

De vegades hi ha obres que un no sap per on agafar-les. És evident que, encara que un sempre entri al teatre amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de sortir-ne commogut, de vegades les expectatives no s’acompleixen. I és que no és gens fàcil crear espectacles rodons, amb ritme, amb ganxo, d’aquells que t’emocionen i et fan pensar alhora, i per tant és normal sortir decebut de tant en tant. Però hi ha una cosa pitjor que no t’agradi: que et deixi indiferent. I això és el que passa amb Frida, l’espectacle de la companyia gallega Ainternacional Teatro que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. L’aposta per un personatge tan atractiu com la pintora mexicana  i fins i tot la sinopsis i el cartell de l’obra no feien preveure la manca de ritme i d’emoció de la proposta. Hi ha treball i intencionalitat en l’obra, però amb això no n’hi ha prou.

L’obra explica la vida de Frida Khalo en episodis, mostrant moments que van de la infància a la mort. El problema és que la dramatúrgia no transmet una continuïtat, ni progressió, semblen fragments inconnexos, que només es poden seguir amb fidelitat si prèviament es coneix a fons la biografia de la pintora mexicana. Sabem una mica de la relació amb el seu pare, una mica més del seu amor per al pintor muralista Diego Rivera, que anava coixa per malaltia, que després va patir un accident que li malmetre greument l’esquena...Tot sembla enfocat perquè ens fem una idea de les raons del seu patiment, però també de la seva felicitat.

Però ni el text ni la història tal i com aquí se’ns expliquen aconsegueixen generar interès i les actuacions tampoc aconsegueixen extreure una emoció que manca en la pròpia concepció de l’obra. No es pot negar que l’actriu gallega Manuela Varela té un encant molt especial com a Frida, sobretot quan es tracta de transmetre alegria i ingenuïtat. Però la seva actuació, un pel forçada, és incapaç de transmetre el patiment i el dolor del seu personatge. L’actor argentí Alfredo Padilla demostra gran versatilitat en adoptar diversos personatges al llarg de l’obra, encara que li costi diferenciar prou el personatge del pare de Frida i el de Diego Rivera, que semblen confondre’s per moments. Res a dir de la posada en escena, senzilla, funcional, que juga a desvetllar de mica en mica objectes quotidians com una escala, un banc o un cavallet de pintor, ni de la música, encara que no no aporta gaire de nou i respon més aviat als tòpics de música tradicional mexicana.

Afegir per no sumar

Ivette Nadal presenta el seu segon disc al Teatre Auditori de Granollers acompanyada de músics com Jordi Pegenaute i Toni Xuclà.

IVETTE NADAL presenta "A l’esquena d’un elefant"

Amb Ivette Nadal (veu i guitarra acústica), Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica), Toni Xuclà (guitarra elèctrica) Lluís Riera (baix elèctric), Gabi Codina (bateria), Alba Pallisé (violí))

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 19 de febrer de 2010

En el món dels esports sempre s’ha dit que jugar a casa, al camp propi, és un avantatge de cara al resultat final, i en el món de la música aquest factor juga també un paper molt important. Malgrat presentar el teu segon treball discogràfic a la teva ciutat, envoltada d’amics i familiars, pot fer respecte, el cert és que la calidesa i la complicitat de la platea venen de sèrie, ja no cal esforçar-se per guanyar-se els seus aplaudiments incondicionals. Si a més estàs acompanyada d’un equip titular de luxe, amb músics de solvència contrastada, sembla difícil imaginar que res pugui sortir malament. O quasi res.

Divendres, a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers, Ivette Nadal va presentar oficialment “A l’esquena de l’elefant”, un cd autoeditat fa pocs mesos, amb deu temes més elèctrics, més pop i menys acústics. Al minúscul escenari d’aquest espai, incomprensiblement desaprofitat i que és ideal per a concerts acústics i escpectacles de petit format, la jove granollerina va aparèixer acompanyada d’una banda més elèctrica del que és habitual en els seus concerts: Jordi Pegenaute com a guitarra solista, Toni Xuclà a la guitarra elèctrica, Gabi Codina a la bateria, Lluís Riera al baix elèctric i Alba Pallisé al violí. L’aposta, doncs, era ferma i segura, i la Ivette va comptar amb un coixí musical d’excepció. Malgrat les difucultats acústiques de l’espai (no es va buscar cap solució per apagar una mica el so de la bateria i això va obligar a pujar el volum de la resta d’instruments) la música va sonar força nítida, segura i conjuntada. El problema és que aquesta solvència musical, enlloc de jugar a favor de la Ivette va anar-li en contra, posant de manifest les seves limitacions musicals enlloc de ressaltar-ne les virtuts. Només en les cançons més acústiques acompanyada de Jordi Pegenaute es podia gaudir de la seva dolça veu. El volum elevat també anava en contra de la seva veu, mes dolça que contundent i acostumada a formats més acústics, i les lletres eren més difícils de comprendre enmig del “soroll” musical. Malgrat la complicitat de la Ivette amb els músics, sobretot amb en Pegenaute, i l’estima i la professionalitat amb la que aquests van tractar cadascuna de les peçes, semblaven anar per camins diferents, segurament per manca de rodatge conjunt.

Durant el concert, de poc més d’una hora, Ivette va anar llegint poemes seus llibre, Camí privat, que va recitar a l’estil Cassassas. En escoltar-los entre cançó i cançó un tenia la sensació que els seus versos sonen millor així, despullats, fràgils i sincers, que no pas engreixats cada cop amb més música. És a dir, que mentre la seva poesia sóna única i personal, les cançons són més convencionals, mancades de personalitat.

Veus a la banyera

Aleix Fauró presenta a Ponent una bonica, colpidora i poètica obra al voltant de l’esquizofrènia.

Si avui és diumenge, demà és dijous

d’Aleix Fauró i Isis Martín

Direcció d’Aleix Fauró.

Amb Isis Martín i Eduardo Telletxea

Divendres 12 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més enllà del text, el teatre també es construeix amb silencis, amb moviment i amb mirades. I per enfrontar-se a una malaltia tant complexa com l’esquizofrènia la poesia pot ser un camí. Almenys aquest és el que ha triat Aleix Fauró, director i co-autor amb Isis Martín de Si avui és diumenge, demà és dijous, una senzilla obra plena de sensibilitat i sinceritat capaç d’encongir el cor que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers.

L’escenari és el pis on viuen l’Alba i el Leo. A través d’un breu i divertit monòleg a dues veus, i dels seus gustos i manies assistim a un resum de com es van conèixer i enamorar. És una arrencada que recorda l’estil de la pel·lícula Amelie, i que aconsegueix des del principi fer còmplice el públic de la relació dels dos protagonistes. El joc boig i divertit propi dels qui s’estimen que segueix a la introducció augmenta encara més aquesta complicitat, clau per a que l’entrada d’un tercer personatge colpegi amb més duresa l’espectador. De cop, el malhumor i els malentesos entren a escena. Mica en mica l’Alba comença a sentir veus i a imaginar-se coses i a estar irritable amb el Leo, desconcertat i impotent amb uns canvis de comportament que no enten ni sap com afrontar. L’esquizofrènia avança ràpid i els inevitables enfrontaments se’ns presenten forçats, pocs creïbles, sobretot per la gran diferència actoral. Mentre Isis Martín, amb la mirada perduda i el cos deixat anar és capaç d’angoixar-nos i fer-nos patir, Eduardo Telletxea no sembla tant còmode en el seu paper de Leo i tampoc hi ajuda la complicada dicció. Però Si avui és diumenge, demà és dijous no es basa tant sols en el text, i és precisament el joc amb elements com una planta, un contestador telefònic o la pintura i els silencis i les mirades els que aconsegueixen transmetre molt més que les paraules. Escenes tant meravelloses com les de la banyera, amb fotografies molles i metàfores sobre el suïcidi són els grans encerts d’una obra tant íntima i poètica com trista i bonica.

Lluita intel·lectual sense ànima

La companyia lleidatana Nurosfera presenta a Ponent Els cal·lígrafs, una ambiciosa però fallida peça sobre la importància de l’escriptura i l’ensenyament.

Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà

Direcció de Òscar Sánchez H.

Amb Imma Colomer, Pep Planas, Ferran Farré i Núria Casado

Dissabte 6 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

L’escriptura, el món de les lletres i les contradiccions del sistema educatiu, junts en una proposta teatral ambiciosa, voluntariosa, però sense ànima. La companyia lleidatana Nurosfera ha presentat al Teatre de Ponent Els cal·lígrafs, la primera obra de la novel·lista i professora de teoria literària Núria Perpinyà, també de Lleida. La peça, que suposa l’estrena a Ponent de l’actor granollerí Pep Planas, ha aconseguit omplir la platea del teatre, que ha començat el 2010 amb força.

L’argument de la història, que segurament beu de la seva pròpia experiència de l’autora com a professora universitària, ens presenta els darrers dies del Departament de Cal·ligrafia Antiga d’una facultat qualsevol als anys vuitanta. En aquest habitat xoquen els caràcters de tres professors ben diferents, que representen alhora tres concepcions ben diferents d’enfrontar tant la docència com la investigació: el doctor Rafael Bràssica (sobreactuat i caricaturesc Pep Planas) pensa que cap escriptura antiga ha de suposar un entrebanc per al progrés i és un professor amargat i rondinaire; Felip Mistral (exagerat i poc creïble Ferran Farré) es dedica al grafologia des d’un punt de vista psicològic, té una visió més idealista de com ha de ser l’ensenyament i s’ho passa bé flirtejant amb les alumnes; la professora Joana Sempere (convincent Imma Colomer, la millor de la funció) viu per defensar la importància de la cal·ligrafia històrica i es resisteix a un progrés que passa per eliminar el coneixement del passat. Tots tres s’esforcen per convèncer de la seva visió a l’única alumna de doctorat, l’Acàcia Aramont (correcta Núria Casado).

En el text de Perpinyà hi ha la voluntat de reflexionar sobre temes com la manera d’ensenyar, sobre les pèrdues del progrés i sobre la necessitat o practicitat de certs estudis. Però malgrat la temàtica és interessant per desconeguda, els personatges, excessivament tòpics i plans, i les interpretacions, gens creïbles excepte la d’Imma Colomer, no aconsegueixen que la història ens atrapi. A mesura que avancen els conflictes tot resulta més feixuc, més previsible i costa creure’s el que passa i el que senten els personatges. Al final queda el dubte de si els problemes estan en la dramatúrgia o en la direcció, i un molt bon regust per una exquisida selecció musical.

Bucay, els westerns, i les sorpreses de la vida

La companyia Donsami Magradat porta al Cercle Cultural de Cardedeu La síndrome de Bucay, una comèdia fresca i ben interpretada

LA SÍNDROME DE BUCAY de Joan Gallart

Direcció: Joan Gallart

Amb Bernat Quintana, Xevi Gómez i Aida Oset.

Dissabte 30 de gener de 2010

Centre Cultural de Cardedeu

Les sales alternatives són una font inesgotable de creació i risc teatral i un escenari imprescindible per als autors contemporanis que lluiten perquè els seus textos pugin a escena. I davant la dificultat d’allargar la vida de les peces més enllà de les dues o tres setmanes habituals s’ha extés els darrers anys la tendència a fer gires d’aquestes obres arreu de Catalunya, donant d’aquesta manera  a un públic més ampli l’oportunitat de gaudir en escenaris propers (tant teatres com centres culturals i casals) d’aquestes propostes. En aquesta línia treballa fa temps el Versus Teatre de Barcelona, una de les sales alternatives més veteranes i punt de partida de companyies com Donsami Magradat, que està de gira amb dues de seves darreres obres de més èxit. Dissabte, al Centre Cultural de Cardedeu, va poder-se veure La síndrome de Bucay, la darrera creació d’aquesta companyia, i d’aquí unes setmanes serà el torn de Sexe, amor i literatura, molt aplaudida tant al Versus com al Teatre Gaudí. Malgrat la falta d’escalfor d’una platea malahuradament massa buida, el públic de Caredeu va riure i gaudir amb aquesta comèdia fresca i ben interpretada.

L’èxitosa literatura d’autoajuda de Jorge Bucay enfrontada a la saviesa inherent en els westerns i els seus peculiars personatges. Dues maneres d’analitzar i veure la vida molt diferents que tenen en comú la seva capacitat de saciar la necessitat humana de trobar una ajuda, una guia per tirar endavant i fer front als problemes existencials. Santi, un noi romàntic i xerraire que treballa de portalliteres en un hospital, s’enamora de Rosa, una noia amb qui coincideix a l’autobús i que llegeix un llibre de Bucay. En el seu intent per seduïr la noia, Santi descobreix els contes de l’autor argentí i intenta fer entendre al seu amic i company de feina, en Robert, de la utilitat de les històries de Bucay per reflexionar sobre la pròpia vida. Però Robert, gran aficionat als westerns, prefereix continuar creient en la filosofia dels westerns, que utilitza obsessivament en les seves bromes.

Les casualitats de lvida i la necessitat de trobar un sentit a tot plegat són els grans protagonistes d’aquesta comèdia propera, un pèl surrealista i amb un final sorprenent. El millor de l’obra de Joan Gallart és, més enllà d’un text simpàtic amb personatges creibles malgrat les seves extravagàncies, el treball del trio actoral. Destaquen Xevi Gómez, esbojarrat i molt entregat al paper més freak, i un divertit i sorprenent Bernat Quintana (que substitueix amb gran eficàcia l’actor incial, David Verdaguer). Aida Oset, malgrat el seu paper més limitat, també transmet tota la tendresa i feminitat del seu personatge.

Un clàssic net i clar

La companyia Akadèmia Teatre estrena a Ponent una treballada versió d’Electra la tragèdia de Sòfocles.

Electra de Sòfocles

Direcció: Konrad Zschiedrich

Amb  Tilda Espluga, Mercè Managuerra, Míriam Marcet, Àngela Jové, Andreu Carandell, Emilià Carilla i Sergi Pons, Dushan Tomic.

Divendres 29 de gener de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pràcticament tots els directors teatrals actuals estan d’acord en assenyalar la contemporaneïtat i les grans possibilitats d’adaptació i actualització com dues de les característiques que converteixen els clàssics en peces de gran atractiu. Però també la majoria, a excepció d’alguns pocs atrevits, mostren un gran respecte, tant per la dificultat de traslladar al públic actual obres amb un llenguatge complex com per la por de no estar a l’alçada de l’original. I és amb aquest respecte i humilitat,   que l’experimentat director Konrad Zschiedrich s’ha enfrontat a l’Electra de Sòfocles, en una versió, presentada aquest cap de setmana al teatre de Ponent amb la companyia  Akadèmia teatre, Zschiedrich ha trobat un camí net, i elegant que permet gaudir del vers i captar la contemporaneïtat de la tragèdia de Sòfocles sense focs ni artificis.

La història d’Electra és una història amarga plena de realisme i humanitat. Un dolor inconformista i l’esperança d’una venjança futura per part del seu germà Orestes són l’únic que sembla aguantar el cos i l’ànima d’Electra anys després de l’assassinat del seu pare, el rei Agamemnon, en mans de la seva marea Clitemenestra i Egist, el seu amant. Amb vestits esparracats i un aspecte lamentable sembla ser l’única a palau que no es resigna a callar davant la injustícia i lluita contra un silenci còmplice dominant i amb els assassins.

Un dels grans encerts d’aquest Electra és l’elecció de Tilda Espluga com a protagonista. L’actriu dota d’una gran força el personatge i fa comprensible per al públic el seu patiment. Destaquen també Miriam Marcet com a Crisòtemis, la germana d’Electra, i Emilià Carrilla en el doble paper de preceptor i Egist. El plantejament escènic, simple i despullat, és un altra de les virtuts del muntatge, que té en els símbols de vermell sang en l’escenari i en el vestuari una efectiva icona. El resultat: que un públic molt jove, la majoria del batxillerat escènic de Granollers, gaudeixi d’un clàssic elaborat amb tanta senzillesa com encert.

Original, trepidant i endimoniada

La companyia Dei Furbi conquista el Teatre de Ponent amb Asufre, el seu darrer espectacle

ASUFRE de Gemma Beltran

Direcció: Gemma Beltran

Amb Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé

Divendres 4 de desembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Existeix l’infern? És tant dolent com ens pensem? I si en el fons fos molt millor i més divertit que el cel? Això és el que un pot descobrir a Asufre, el nou espectacle de la companyia Dei Furbi, estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Benvinguts a un cabaret literari boig i irresistiblement divertit. Us presentem quatre nois amb gabardina i sabates vermelles de tacó disposats a ballar, cantar i filosofar fins a l’esgotament per fer-nos veure l’inframon amb uns altres ulls.

La utilització de textos de clàssics, el ritme trepidant i el protagonisme total d’uns actors als quals es demana màxima entrega i polivalència defineixen les propostes d’aquesta companyia. Després d’Homes de Shakespeare, on el repte eren els personatges masculins del dramaturg anglès, la directora de la companyia, Gemma Beltran, es serveix aquí de textos de Dante, Sartre, Strindberg, Kafka i Goethe. El resultat és un espectacle tremendament original, alhora reflexiu i divertit, juganer amb les paraules i el seu so, i capaç d’atrapar-nos en una espiral d’humor aparentment absurd però alhora ple de lucidesa.

El plantejament escenogràfic d’Asufre treu el màxim profit d’una filera de butaques vermelles plegables i el gran treball d’il·luminació fa la resta. Perduts en un espai perdut i indefinit, Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Mercè  salten, ballen, suen i s’entreguen a fons per composar uns personatges deliciosos. Dos moments destaquen entre un munt de fantàstiques escenes: la conversa de morts en unes tombes improvisades sota la filera de butaques i el monòleg on cada part del cos rep el nom d’un país.

Pot costar, al principi, connectar amb un text rebuscat, complex, però ben aviat la bogeria interpretativa, les coreografies i cançons a capel·la i un ritme imparable aconsegueixen conquistar el públic, que acaba rendit davant d’una proposta senzillament meravellosa, de les que creen afició pel teatre.