Fresc viatge musical

La companyia Els Pirates Teatre obre el Teatre de Ponent a la mitjanit amb un divertit espectacle musical.

Comedy Tonight

companyia Els Pirates Teatre

Direcció d’Adrià Aubert

Amb Núria Cuyàs, Llorenç González, Bernat Cot, Lluna Pindado i Ariadna Cabiró (piano)

Dissabte 3 de juliol de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Acostumades a suplir amb valentia i imaginació els avantatges econòmics i de promoció que els grans escenaris tenen assegurats, les sales alternatives continuen apostant pel risc i sorprenent per la seva capacitat de reinventar-se. A Granollers, el Teatre de Ponent ha trencat amb la costum de tancar durant el mes de juliol i durant els dos primers caps de setmana es converteix un minúscul cabaret,amb còctel inclós. Conscients que amb l’arribada del calor i les vacances arrossegar públic al teatre és una tasca díficil, gairebé impossible, la proposta s’atreveix fins i tot a fer un radical canvi d’horaris, amb una sessió els dijous a les nou del vespre, i sessions “golfes” a partir de mitjanit el divendres i el dissabte. I pel gran ambient que es respirava dissabte, sembla que l’aposta ha sortit bé. L’espectacle triat, Comedy Tonight, de la companyia Els Pirates Teatre, n’és un dels culpables.

Concebut com un desanfadat i fresc viatge per la història del gènere del musical, Comedy Tonight contribueix a enriquir una nova generació de musicals de petit format que destaquen per un nivell de qualitat altíssim i un gran savoir fer dels seus intèrprets i  que demostren que amb una bona base actoral i musical no es troben a faltar ni els grans decorats ni els efectes especials.

L’actor Llorenç González, ja vist a Ponent a l’original Fairy de Portaccelli, és el divertit presentador d’aquesta història musical. Des dels cants dels trobadors a l’Edat Mitjana fins el musical català per excel·lència (Mar i Cel), Comedy Tonight repassa algunes de les més conegudes peces del gènere, d’autors com Gilbert i Sullivan, Leonard Bernstein o Stephen Sondheim.

Llorenç sorprén una vegada més per la seva vis còmica, la seva polivalència i una simpatia contagiosa. L’acompanyen Bernat Cot, de Sant Feliu de Codines, en substitució de Robert González (destacada veu d’Asufre), i que ens descobreix també una faceta de cantant poc vista fins ara, Núria Cuyàs, habitual en musicals de Dagoll Dagom i coneguda també per ser Tina la bruixa fina, i Lluna Pindado. Els quatre actors i cantants, acompanyats des del piano per Ariadna Cabiró, destil·len qualitat i divertiment pels quatre costats.

Adrià Aubert, el director de l’espectacle, aconsegueix dotar la proposta d’un sentit de l’humor i d’un fil conductor que l’allunyen amb encert de propostes similars més fredes i acadèmiques. Més enllà de l’homenatge al gènere, Els Pirates Teatre aposten per oferir un entreteniment sincer, honest i de qualitat, sense més pretensions que arrencar somriures i convertir la nit en una agradable vetllada.

Classe de cosmologia amb "BOUer points"

Pep Bou i Jorge Wagensberg sorprenen i emocionen amb Berishit, un espectacle que combina ciència i bombolles

BERISHIT

Direcció i creació: Pep Bou i Jorge Wagensberg

Amb Pep Bou i Jorge Wagensberg.

Dimecres 30 de juny de 2010

Centre Cultural de Vilanova del Vallès

Ja feia temps que en l’entremaliada ment del granollerí Pep Boues bellugava la idea de preparar algun muntatge vinculat a la ciència. Conscient que darrera la seva màgia amb el sabó la química i l’experimentació tenen un paper tant o més important que la paciència i el sentit de l’espectacle, Bou sempre ha cregut en els nombrosos punts de contacte entre les bombolles i els àtoms, entre el sabó i les cèl·lules. Finalment, al passat festival Temporada Alta de Girona, la unió es va produir, amb l’estrena de Berishit, un espectacle amb Jorge Wagensberg a mig camí entre la conferència i l’experimentació teatral que assoleix un difícil equilibri entre entreteniment i divulgació. Dimecres l’espectacle de Bou i Wagensberg va ser al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, en una breu gira prèvia a l’estrena al Festival Grec de Barcelona.

Berishit és la primera paraula del primer paràgraf de la Bíblia i significa “al començament”. Com va començar tot? Quin és l’origen de l’univers? Perquè la natura és com és? L’esperit científic, present de manera espontània i natural en els infants, ens mou a observar el nostre voltant i fer-nos infinitat de preguntes. Científics com Jorge Wagensberg, fa molt de temps que aprofiten les seves evidents habilitats comunicatives per explicar i apropar la ciència a tots els públics. A Berishit, l’objectiu és explicar la història científica més antiga, bella i teatral, i  les diapositives o power points són substituïdes per la poesia i la màgia de les bombolles de Pep Bou.

El resultat de la fusió és magnífic. Senzill, directe, divertit, amb les dosis justa d’humor, entreteniment i coneixement. Berishit permet alhora conèixer curiositats sorprenents de les que creen afició per la ciència i sorprendre’s una vegada més amb la poesia que només el “bufaplanetes” sap extreure de les bombolles de sabó. La simpatia contagiosa i el sentit de l’humor de Bou, sempre pacient amb la capritxosa voluntat de les bombolles, es mesclen amb força naturalitat amb les explicacions de Wagensberg. La complicitat entre els dos juga a favor de l’espectacle, al qual només es pot criticar un cert punt d’improvisació i un aire d’experiment que li resta solidesa al conjunt. Malgrat això, els “BOUer points” de Berishit són altament recomanables. Un viatge científic màgic que va des del big bang fins el naixement de la intel·ligència necessària per fer un ou ferrat...de bombolles.

Ni rialles ni emoció

Fallit intent del malabarista "Boni" d'explicar l'angoixa i pors de l'artista rera l'escenari amb Backstage, al Teatre de Ponent.

Backstage

Cia Boni

De Jordi Juanet "Boni" i Antoni Morcillo

Direcció d'Antoni Morcillo

Amb Jordi Juanet "Boni"                           

Dissabte 19 de juny de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

No és gaire difícil endevinar les intencions del malabarista Boni amb el seu espectacle Backstatge, representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. En tant sols cinc minuts resulta evident que l'espectacle vol explicar-nos el que passa darrera el teló abans que comenci l'espectacle. Els nervis, la soledat, la il·lusió per l'èxit i la por pel fracàs es barregen entre el vestuari i el material. El problema és que la funció no sap anar més enllà de les bones intencions, i a banda d'oferir una mirada nostàlgica i trista, desaprofita un bon punt de partida i no té ni ritme, ni emoció, ni màgia ni rialles. No anem bé quan als deu minuts ja mires el rellotge en un espectacle que no arriba als 50 minuts.

Malabarista i home de circ des de fa 27 anys, Jordi Juanet "Boni" va viure una època gloriosa als anys vuitanta i als noranta amb el duet Boni i Caroli, que formava amb Ramon Muñoz. Els seus espectacles de circ van viatjar per tot el món amb un èxit notable fins que l'any 2000 es van dissoldre per seguir carreres artístiques per separat.

I si bé diuen que l'experiència és un grau, també es ben sabut que la vida de l'artista és dura, amb molts alts i baixos, i Backstatge, el darrer muntatge de "Boni", té tota la pinta de sorgir d'un moment professional difícil. Amb honradesa i sinceritat, "Boni" vol mostrar-nos la cara menys divertida de l'artista, totes les pors i dubtes als quals s'ha d'enfrontar cada dia d'actuació, independentment de l'estat anímic.

Però aquest atac de sinceritat acaba jugant en contra de l'espectacle, que no genera en l'espectador ni l'interès ni l'empatia imprescindibles perquè tot plegat funcioni dalt l'escenari. La pretesa naturalitat acaba semblant improvisació i manca de guió. Fins i tot els malabarismes estan mancats d'emoció, i són executats sense la gràcia i el sentit de l'espectacle necessaris per provocar els "ohhs" habituals en el món del circ. Acostumats a tota mena d'espectacles, àvids de sorpresa, aquest Backstage ens deixa massa freds, fins i tot indiferents, i no és capaç tampoc de reflectir l'experiència de "Boni" en un el món del circ. Una llàstima.

Sense respostes ni solucions

Òscar Molina dirigeix una impactant peça sobre les dificultats de l’eduació amb adolescents

Reacció

de Lutz Hübner

Companyia Lazzigags Produccions

Direcció d’Òscar Molina

Amb Lídia Linuesa, Albert Carbó i Artur Trias (veu en off)

Divendres 28 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Una jove professora compromesa, lluitadora i patidora s’enfronta a un adolescent conflictiu i violent. El jove pretén aconseguir un aprovat sense cap esforç però davant l’oposició ferma de la mestra, la situació s’embolica i el noi l’apallissa. Impactant l’inici de Reacció, la nova proposta del director teatral granollerí Òscar Molina a partir del text del dramaturg Lutz Hübner. Una peça que s’enfronta a la problemàtica de l’educació d’adolescents amb un llenguatge proper, directe i sense voluntat de donar respostes ni solucions. La funció dirigida per Molina esdevé un exercici fresc i potent, al qual només manca més rodatge i interpretacions més acurades per assolir els matissos que la poden convertir en una petita obra majúscula.

L’escenografia, simple, pràcticament inexistent, deixa clar que aquí el que mana són els diàlegs i les interpretacions. Els dos actors s’enfronten sols, en un espai despullat amb un parell de taules i dues cadires. Només les cançons de Coldplay a la banda sonora els acompanyen en les ràpides transicions. Les converses entre la mestra i l’alumne es complementen amb monòlegs independents on expliquen directament a l’espectador els seus records i la seva visió dels fets.

La proposta, doncs, depèn en gran mesura de les interpretacions, i és aquí on hi ha una de les febleses Reacció, amb uns actors desiguals.  Albert Carbó, conegut per la seva aparició a Plastilina, de Marta Butxaca, sorpén una vegada més per la força de la seva interpretació, malgrat la manca de matisos i el fet que per moments confongui la potencia actoral amb els crits i els cops. Lídia Linuesa ens fa creïble el seu paper i transmet bé la fragilitat del seu personatge, però fa patir una mica amb una certa inseguretat interpretativa.

Pel que fa a la història, un dels grans encerts és la capacitat d’exposar amb un llenguatge directe i fresc una problemàtica propera i reconeixible sense voler en cap moment donar cap solució màgica. De fet, més enllà dels diàlegs i de plasmació escènica, sorprén el pessimisme (o realisme, segons com es miri) de la peça, que deixa sense explicació i sense massa esperançes de cara el futur.

La vida és un joc

La companyia JoGijo presenta al Teatre de Ponent U, dué, três, una interessant reflexió sobre l’absurditat del comportament humà.

U, dué, três de Gerard Guix

Companyia JoGijo

Direcció de JoGijo

Amb Jordi Arqués, Rui Pedro Cardoso, Stefano

Divendres 14 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

En un espai indefinit, buit, fosc i marcat només per cintes blanques, aterren tres personatges seguint les misterioses ordres d’uns fulls de paper. Un és català, l’altre italià i el tercer portuguès i és la primera vegada que es veuen. I no, no és un acudit. Tancats en aquest rectangle, incapaços de sortir-ne i sota l’amenaça d’un estrany enemic exterior el seu temps passarà entre la desconfiança, la necessitat de fer pinya i les ordres que aniran arribant en forma de més papers. Així, entre el joc i la metàfora, es defineix U, dué, três, la proposta de la companyia JoGijo que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. Una proposta original, diferent, plena de simbolismes i reflexió a la que només manca un esforç per anar més enllà, per no quedar-se en una bona idea sense la força i la intensitat que la proposta demanava.

Un dels encerts de U, dué, três és el plantejament escènic, tant net i buit de referents que encaixa perfectament amb una història simbòlica, amb múltiples lectures. Sense oblidar en cap moment el format de joc, un joc en el qual els personatges són les fitxes i un ésser superior ordena en cada moment quin és següent pas a donar, l’obra és també una metàfora de la guerra, un conflicte surrealista sense un enemic clar però ple de condicionants i d’ordres que es segueixen sense saber massa bé per a què. L’espectador, veient-ho des de fora, és conscient de l’absurditat de les ordres (és fàcil aquí recordar el joc escènic d’El mètode Gronholm, on els personatges també s’esforcen per superar proves, per absurdes que siguin) i del comportament irracional dels protagonistes, alhora espantats i alhora agressivament perillosos.

Després d’una arrencada prometedora la història avança amb dificultat, afectada per unes interpretacions no massa convincents i per situacions un pèl previsibles i mancades d’impacte. El final, però, reprèn la intensitat inicial, amb un missatge potent: deixar de seguir ordres, de fer el que se suposa que s’ha de fer, i recuperar el joc i la fantasia són el millor antídot davant un món hostil.

"Bon rotllo"

Delafé y las Flores Azules contagien Granollers del seu positivisme en la presentació del seu nou disc.

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Presentació del nou disc “Vs las Trompetas de la Muerte”

Amb Helena Miquel (veu), Òscar D’Aniello (veu), Dani Acedo (bases, keys, casiotone), Juliane Heinemann (coros, percussions), Ramon Robinad (bateria), Ramon Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombó) i Alberto Pérez (trompeta)

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 7 de maig de 201"

Més enllà de gustos, de feelings i de connexions hi ha grups de música capaços de contagiar i connectar fins i tot amb el públic més escèptic. I el grup del Masnou Delafé y las flores azules n’és un, tal i com es va poder comprovar divendres a Granollers. Tot i que l’escassa venda anticipada feia preveure una sala gran mig buida, a darrera hora es van vendre la majoria d’entrades que finalment van permetre un gran ambient al Teatre Auditori. Si haguéssim de triar una expressió per definir la música de Delafé la que millor encaixaria seria “bon rotllo”.

El concert, un dels primers de la gira de presentació del nou disc, “Vs las Trompetas de la Muerte”, va sorprendre d’entrada per dos detalls: la presència d’un públic gairebé tant heterogeni com el que es va poder veure en l’actuació de Manel, amb famílies senceres, molta canalla i fins i tot avis, i una equalització molt ben treballada que va treure tot el suc possible de l’acústica del teatre, que tot i anomenar-se auditori no ha destacat mai per posar les coses gens fàcils ni a les bandes de música ni a la projecció de veu dels actors.

Les bases rítmiques entre el hip hop, el pop i l’electrònica i unes lletres properes, molt quotidianes, en ocasions un clar homenatge als anys 80, conformen el segell personal de Delafé, que en aquesta nova etapa s’ha acompanyat de Dani Acedo y una secció de vents que aporta un nou caire més funky a la proposta. Una fòrmula sense sorpreses que funciona gràcies a l’esperit positiu, sempre festiu i desenfadat que sempre transmeten Helena Miquel, dolça com sempre però menys vergonyosa i més llençada, i Òscar D’Aniello, molt enèrgic i amb una manera de ballar contagiosa. En només mitja hora el públic ja era dempeus i el ball i la festa duraria gairebé dues hores. Sense massa orginalitat, ni excel·lència musical, lluny de pretensions, Delafé t’atrapen des d’un directe positiu i alegre, que convida a ballar i cantar sense vergonya, pel simple plaer de passar una bona estona.

Fresca i sorprenent mirada al passat

Boà Teatre porta a Ponent fins diumenge vinent L’última vedette del Molino, un recomanable homenatge a una època que lluita per no ser oblidada.

L’última vedette del Molino

d’Aleix Aguilà

Direcció de Jordi Pérez Solé

Amb Marta Aran, Josep Carbonell, Francesc Ferré, Patrícia Medina, Andrea Portella i Ferran Martínez (piano)

Divendres 30 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Conceptes com cabaret o El Molino sonen llunyans, antics, part d’un passat que només recorden uns pocs, tancat i ensorrat per la modernitat i futurs ambiciosos. És per això que resulta estrany veure com una companyia tant jove com Boà Teatre, amb joves alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona, aposti per una obra d’aquesta temàtica. L’última Vedette del Molino, escrita per Aleix Aguilà, té la virtut de mesclar amb elegància un gens dissimulat homenatge al passat d’El Molino amb un missatge reivindicador, un toc d’alerta davant de certs interessos que no tenen cap respecte per la història. Luny de ser pretensiosa, l’obra, que es pot veure també el proper cap de setmana al Teatre de Ponent, transmet senzillesa, honestedat i molt de respecte per un gènere, el del music-hall que es feia en sales com El Molino, menystingut i desprestigiat.

La posada en escena, ambiciosa, s’atreveix a canviar la configuració habitual del teatre, amb el públic a l’escenari i la graderia adaptada com a escenari d’El Molino. Una decisió que aconsegueix situar-nos amb eficàcia en un tros de l’antic edifici, a punt de ser ensorrat. La música en directe, amb piano i efectes sonors, és una altra de les apostes de l’espectacle, convertit en un petit musical.

L’obra arrenca amb una reunió entre un regidor de l’ajuntament, una responsable de l’associació de veïns del barri, una ambiciosa arquitecta, el propietari del local i una jove aspirant a vedet. Però la proposta té l’encert de no insistir en excés en la crítica sobre el model de Barcelona que alguns volen imposar fent oblidar el passat i esdevé un digne homenatge a tota una època. Enmig d’aquest joc d’interessos, l’esperit dels antics artistes envaeix la funció i ens trasllada a fragments dels espectacles que s’hi representaven. És cert que no tots els actors i actrius de l’obra semblen creure’s i interpretar els seus papers amb igual convicció i força, però el conjunt sorprèn per la frescor, la senzillesa i la absoluta manca de pretensiositat. El resultat aconsegueix emocionar el públic més gran, coneixedor de primera mà d’un passat que mira amb enyorança, i permet als més joves conèixer una part de la història que o bé es desconeixia o bé fins llavors es mirava amb recel.