Molt soroll per a no res

La pretensiosa Un dios salvaje arriba a Granollers en la seva versió madrilenya amb més riures que cruesa.

Un dios salvaje

De Yasmina Reza

Direcció: Tamzin Townsend

Amb Antonio Molero, Pere Ponce, Aitana Sánchez- Gijón i Maribel Verdú.

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 27 de març de 2010

Un Dios Salvaje no és un obra d’estrena recent. L’exitosa obra de Yasmina Reza ha arribat a Granollers consolidada com una aposta de taquilla infalible. De fet, la versió madrilenya coincideix en cartellera amb una versió en català al Teatre Goya de Barcelona, senyal de la confiança de programadors i productors amb l’èxit d’aquesta peça i del tàndem Reza - Townsend. La presència d’actors coneguts del cinema i la televisió és un potent reclam capaç de guanyar sense problemes qualsevol crítica negativa. Si l’obra és entretinguda i em permet veure de prop l’Aitana Sánchez-Gijón o la Maribel Verdú, què més puc demanar, deu ser la motivació de gran part dels espectadors, que sortiran raonablement satisfets al final de la funció. Qui hagi contribuït a omplir la sala gran del Teatre Auditori esperant una obra potent i unes actuacions memorables segurament haurà marxat amb un regust més agredolç. Perquè tot i que és just reconeixer l’habilitat de Reza per escriure textos que es converteixen en èxit assegurat, també resulta cada cop més evident que rera la voluntat de sorprendre i transmetre grans idees de les seves obres s’hi amaga més fum que veritat, més pretensositat que veritable duresa.

El punt de partida d’Un dios salvaje, molt atractiu i original, ens presenta dos matrimonis discutint sobre una baralla entre el seus fills. Rera l’aparent voluntat coinciliadora i de consens ben aviat es posarà de manifest una actitud defensiva, agressiva i radical que anirà creixent mica en mica fins a una explosió final d’insults, violència i visceralitat. L’home és salvatge per naturalesa, sembla voler-nos resumir aquesta història quotidiana protagonitzada per uns personatges arquetípics, hipòcrites al màxim i fàcilment reconeixibles. El problema és que malgrat la voluntat de cruesa, aquesta idea és com un globus que es va desinflant de manera paradoxal: a mesura que la histèria i els crits augmenten dismuneix l’impacte de l’argument inicial i augmenta el desinterès pel desenllaç final. No sembla un problema dels actors, que compleixen amb escreix i representen amb energia el que el text els demana, ni tampoc de la directora Tamzin Townsed, a qui només se li pot criticar no haver sapigut treure més suc a alguns diàlegs i donar massa importància a recursos esgotadors com el telèfon mòbil del pare engominat. El problema és el text, amb més soroll que veritat, molt eficaç alhora d’arrencar la rialla fàcil, però menys cru i contundent del que hagués estat desitjable per remoure la consciència.

Shakespeare i el bar

Txu Morillas presenta un espectacle de monòlegs femenins del dramàtug entre soroll de cafès i entrepans.

ESCOLTA’M

A partir de textos de William Shakespeare

Tria de textos i interpretació: Txu Morillas

Música: Mercè Miró

Dissabte 27 de març de 2010

Bar La Troca - Granollers

Shakespere no rima amb bar. Dissabte, a La Troca, va quedar clar que els versos del dramaturg anglès no es porten gens bé amb el soroll dels cafès ni amb l’entrar i sortir de gent. Txu Morillas va presentar un breu espectacle a partir de monòlegs femenins de Shakespeare i l’actuació que va tenir el mèrit afegit d’haver de lluitar contra multitud d’elements en contra. Poc es pot dir dels responsables del bar que, posant per davant la caixa, no van aturar la seva activitat. La decisió d’oferir espectacles de petit format gratuïts en un espai com aquest és molt lloable i engrescadora, però potser caldria plantejar-se quin tipus d’espectacles hi tenen cabuda, com per exemple uns monòlegs humorístics. El recital, que substituïa la lectura de contes de Maria Manau i Marta G. Otin prevista en un principi, s’hauria merescut un millor entorn, tant per la sentida actuació de l’actriu vallesana com per l’acurada selecció dels versos. Per sort, acostumats com estan els actors a concentrar-se al màxim obviant els estossecs o el rebregar del paper dels caramels del públic, és gairebé segur que Morillas no va patir tant l’entorn hostil com el públic que l’envoltava, obligat a fer un gran esforç per sentir i percebre el patiment dels diferents personatges femenins de Shakespeare.

Més enllà d’aquests inconvenients, la proposta de Morillas, tant senzilla com original, va tenir la virtut de ressaltar la contemporaneïtat de Shakespeare en relació a un problema tant greu com el de la violència de gènere. Tot i que descontextualitzats, els versos en boca de Pòrcia (Juli Cèsar), Lady Percy (Enric IV), Tamora (Titus Andrònic), Anna (Ricard III), Ofèlia (Hamlet), Constança (El Rei Joan), Lady Macbeth (Macbeth) i Margarida (Ricard III) transmeten el dolor, la humiliació, la desesperació, la violència i tota la gamma de sentiments que pot sentir una dona maltractada. La posada en escena, simple i delicada, incloïa elements d’interacció com unees espelmes, una corda o teles per ajudar l’actriu a dramatitzar cada monòleg. El resultat, un atractiu recital que ens agradaria veure en condicions més adequades, amb un mínim de respecte pel treball actoral i pels textos de Shakespeare com el que segur sí que va merèixerel Cabaret Cabrón programat a la sala del costat una estona després.

Reflexions sense empatia

La companyia del Teatre de Ponent adapta La bogeria, de Narcís Oller, dins el cicle de Teatre i Literatura

La bogeria

de Narcís Oller (Dramatúrgia de Jonay Roda)

Direcció de Frederic Roda

Amb José Pedro García Balada, Agustí Sanllehí i Cesc Pérez.

Divendres 19 de març de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Qui són els bojos? On és el límit entre ser boig o ser diferent? Quina influència té la genètica o l’entorn en l’evolució de la personalitat? Humanisme, racionalisme, idealisme...diferents actituds enfront la vida s’enfronten a La bogeria en un apassionant diàleg per intentar donar resposta a totes aquestes preguntes. La companyia del Teatre de Ponent ha adaptat de nou un clàssic contemporani de la literatura catalana dins el seu cicle Teatre i Literatura adreçat a estudiants de secundària i després d’un intens rodatge aquest cap de setmana va estrenar-se a casa, a la petita sala alternativa de Granollers, on serà fins el proper 28 de març. Les sensacions, en acabar la funció, són contradictòries. Gran respecte pel llenguatge de Narcís Oller i treball actoral impecable, però també espessor i falta d’empatia en una adaptació de bon gust però digestió difícil. La proposta es defineix com un experiment teatral i científic que necessita de la complicitat del públic, però el cert és que des de la platea no és fàcil connectar amb les reflexions del text, interessants però mancades de la capacitat de traspassar l’escenari i implicar el públic.

La que es considera una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller, parteix d’un fet autobiogràfic per construïr una ficció en la qual el narrador, un dels personatges, intenta comprendre el procés de suposada bogeria d’un company de la universitat, Daniel Serrallonga, oposant-se visceralment als arguments més científics i mostrant-se sensible a les burles cap al desgraciat protagonista.

Un dels grans encerts de l’aposta és el trio actoral, en el qual sobresurt José Pedro García Balada, el narrador, molt natural i empàtic. L’adaptació dramàtica de Jonay Roda també destaca per la seva capacitat de respectar i transmetre els matissos del català de Narcís Oller. El problema és segurament que, en la translació fidel de la novel·la, el text no han perdut gens l’espessor filosòfica original i això acaba afectant la comprensió i el fluir de la funció. S’intueix interessant la reflexió d’Oller sobre la bogeria, però l’adaptació teatral no aconsegueix atrapar ni emocionar. És evident que els estudiants amb la lectura de la novel·la ben fresca tindran un punt de partida que segurament els permetrà gaudir molt més de la funció. Però pensant en un públic general, La bogeria se’ns presenta com un espectacle fidel però sense ànima, interessant però amb poca intensitat teatral.

Màgia a l’escenari

TàBaTa Teatre porta a Cardedeu Tina la Bruxia Fina, un dels seus més exitosos espectacles

Tina, la bruixa fina             

de Xavier Company (dramatúrgia nova de Jonay Roda)

Companyia TàBaTa Teatre

Direcció: Frederic Roda i Francina G.Ars
Amb Laura López, Núria Cuyàs i Dusan Tomic
Diumenge 14 de març de 2009

Centre Cultural de Cardedeu

Al teatre infantil, moltes vegades menystingut, l’excel·lència no tant sols és possible sinó que hauria de ser la tònica habitual. I quan un espectacle infantil funciona i agrada només cal girar-se cap a la platea i gaudir amb els somriures dels pares, mares, tiets, tietes, cosins i cosines. Perquè més enllà de les inevitables cares embadalides dels infants si la fantasia flueix amb naturalitat a l’escenari les rialles, contagioses, s’estenen entre el públic com un virus de felicitat. Tina la bruixa fina, de TaBaTa Teatre és un d’aquests espectacles infantils rodons, tant treballats i rodats que funcionen amb senzillesa, com una màquina perfecta de crear il·lusions.

Estrenat per primera vegada el 2000, la companyia ha reestrenat l’exitós espectacle de Xavier Company amb una dramatúrgia nova de Jonay Roda. Diumenge va ser al Centre Cultural de Cardedeu dins una intensa gira per tot Catalunya. En aquesta nova versió és manté l’essència i els seus directors, Frederic Roda i Francina G.Ars, del Teatre de Ponent de Granollers, tant sols s’han dedicat a perfeccionar i pulir allò que ja funcionava.

El primer que destaca de Tina la Bruixa Fina és l’espectacular escenografia elaborada pels germans Castells. Plena de color i detalls, esdevé un personatge més de la història, amb llibres, fruites i cassoles esponjoses que prenen vida davant dels nostres ulls. L’altre encert és l’interpretatiu, el gran treball de Laura López i Núria Cuyàs, perfectes en el seu paper de bruixes, molt versàtils i amb una veu sorprenent en els números musicals. Molt àgil és també Dusan Tomic, a l’ombra movent un munt de titelles i fent diferents veus. La història, senzilla, planteja la necessitat de ser humils i aprendre i treballar fort per ser bo en allò que ens agradi. Però l’important a Tina la Bruixa Fina és la màgia, la imaginació, la capacitat de fer que tot el públic torni a ser infant durant una estona, embadalit per les cançons i les entremaliadures d’una bruixa jove.

Llibertat vital, llicó actoral

Marcela Terra torna a Ponent amb un emocionant retrat de Simon de Beauvior, amb grans actuacions de la granollerina Padi Padilla i la garriguenca Belén Bouso.

Simone

de Marcela Terra

Direcció de Marcela Terra (Meridiano 70ymedio Teatro)

Amb Belén Bouso i Padi Padilla

Divendres 5 de març de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Quan la llum de la vida comença a apagar-se és hora de recordar, de revisar la balança dels anys viscuts per esbrinar si ha tingut més pes la felicitat o el dolor i el patiment. Una mirada enrera que esdevé fascinant quan parlem de personatges històrics, homes i dones que d’alguna manera van tenir el valor de trencar amb allò establert i aportar noves maneres de pensar i de viure. Això i molt més és Simone, la darrera obra de la dramatúrga i directora Marcela Terra sobre l’escriptora Simone de Beauvori, que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers. Terra s’enfronta de nou a un personatge femení ple de força i personalitat després d’Entre les ones, una meravellosa dramatúrgia sobre Virgina Woolf que ja va poder veure’s a Ponent el 2006.

Quatre traços, unes llums al terra i dos màstils que serveixen alhora de penjadors per al vestuari conformen el simple però suggerent escenari de Simone: la coberta d’un vaixell, el del darrer viatge. Una dona amb bata blanca, mig adormida, camina amb dificultats per aquest espai i es troba un personatge fosc que sembla ser la mort però també podria ser el seu altre jo, una mena de consciència que amb insistència li recorda el seu passat i li recrimina tot el dolor que ha causat i tot el que la seva vida ha tingut de controvertit. Simon de Beauvior és a punt de morir i repassa la seva vida davant dels nostres ulls. L’apassionant relació d’amor lliure amb el filòsof Jean Paul Sastre, molt polèmica i criticada, centra les reflexions i records de l’escriptora, però també hi tenen cabuda el surrealisme, el teatre de Bertolt Bretch, el cinema dels germans Marx i el jazz.

Tot i que no descuida ni l’escenografia ni la música, Simone depèn sobretot del treball actoral i és per això que cal destacar el treball de les dues actrius. La granollerina Padi Padilla demostra una vegada més la seva polivalència i està espectacular en el paper de Simon de Beauvior, al qual s’entrega. Padilla és capaç de transmetre tota la gamma d’emocions, des de l’amor per la vida com la vulnerabilitat i amb moments genials com la imitació de Grouxo Marx o el ball de Josephine Baker. La garriguenca Belén Bouso acompanya a la perfecció la protagonista i la seva compenetració permet a l’obra fluïr amb gran energia i deixar l’espectador amb ganes de conèixer molt més sobre la pensadora francesa.

Quan Frida és freda

La companyia gallega Ainternacional Teatro porta la seva visió de la vida de la pintora mexicana al Teatre de Ponent

Frida

de Jorge Rey

Direcció de Jorge Rey (companyia Ainternacional Teatro)

Amb Manuela Varela i Alfredo Padilla

Dissabte 27 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

De vegades hi ha obres que un no sap per on agafar-les. És evident que, encara que un sempre entri al teatre amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de sortir-ne commogut, de vegades les expectatives no s’acompleixen. I és que no és gens fàcil crear espectacles rodons, amb ritme, amb ganxo, d’aquells que t’emocionen i et fan pensar alhora, i per tant és normal sortir decebut de tant en tant. Però hi ha una cosa pitjor que no t’agradi: que et deixi indiferent. I això és el que passa amb Frida, l’espectacle de la companyia gallega Ainternacional Teatro que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. L’aposta per un personatge tan atractiu com la pintora mexicana  i fins i tot la sinopsis i el cartell de l’obra no feien preveure la manca de ritme i d’emoció de la proposta. Hi ha treball i intencionalitat en l’obra, però amb això no n’hi ha prou.

L’obra explica la vida de Frida Khalo en episodis, mostrant moments que van de la infància a la mort. El problema és que la dramatúrgia no transmet una continuïtat, ni progressió, semblen fragments inconnexos, que només es poden seguir amb fidelitat si prèviament es coneix a fons la biografia de la pintora mexicana. Sabem una mica de la relació amb el seu pare, una mica més del seu amor per al pintor muralista Diego Rivera, que anava coixa per malaltia, que després va patir un accident que li malmetre greument l’esquena...Tot sembla enfocat perquè ens fem una idea de les raons del seu patiment, però també de la seva felicitat.

Però ni el text ni la història tal i com aquí se’ns expliquen aconsegueixen generar interès i les actuacions tampoc aconsegueixen extreure una emoció que manca en la pròpia concepció de l’obra. No es pot negar que l’actriu gallega Manuela Varela té un encant molt especial com a Frida, sobretot quan es tracta de transmetre alegria i ingenuïtat. Però la seva actuació, un pel forçada, és incapaç de transmetre el patiment i el dolor del seu personatge. L’actor argentí Alfredo Padilla demostra gran versatilitat en adoptar diversos personatges al llarg de l’obra, encara que li costi diferenciar prou el personatge del pare de Frida i el de Diego Rivera, que semblen confondre’s per moments. Res a dir de la posada en escena, senzilla, funcional, que juga a desvetllar de mica en mica objectes quotidians com una escala, un banc o un cavallet de pintor, ni de la música, encara que no no aporta gaire de nou i respon més aviat als tòpics de música tradicional mexicana.

Afegir per no sumar

Ivette Nadal presenta el seu segon disc al Teatre Auditori de Granollers acompanyada de músics com Jordi Pegenaute i Toni Xuclà.

IVETTE NADAL presenta "A l’esquena d’un elefant"

Amb Ivette Nadal (veu i guitarra acústica), Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica), Toni Xuclà (guitarra elèctrica) Lluís Riera (baix elèctric), Gabi Codina (bateria), Alba Pallisé (violí))

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 19 de febrer de 2010

En el món dels esports sempre s’ha dit que jugar a casa, al camp propi, és un avantatge de cara al resultat final, i en el món de la música aquest factor juga també un paper molt important. Malgrat presentar el teu segon treball discogràfic a la teva ciutat, envoltada d’amics i familiars, pot fer respecte, el cert és que la calidesa i la complicitat de la platea venen de sèrie, ja no cal esforçar-se per guanyar-se els seus aplaudiments incondicionals. Si a més estàs acompanyada d’un equip titular de luxe, amb músics de solvència contrastada, sembla difícil imaginar que res pugui sortir malament. O quasi res.

Divendres, a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers, Ivette Nadal va presentar oficialment “A l’esquena de l’elefant”, un cd autoeditat fa pocs mesos, amb deu temes més elèctrics, més pop i menys acústics. Al minúscul escenari d’aquest espai, incomprensiblement desaprofitat i que és ideal per a concerts acústics i escpectacles de petit format, la jove granollerina va aparèixer acompanyada d’una banda més elèctrica del que és habitual en els seus concerts: Jordi Pegenaute com a guitarra solista, Toni Xuclà a la guitarra elèctrica, Gabi Codina a la bateria, Lluís Riera al baix elèctric i Alba Pallisé al violí. L’aposta, doncs, era ferma i segura, i la Ivette va comptar amb un coixí musical d’excepció. Malgrat les difucultats acústiques de l’espai (no es va buscar cap solució per apagar una mica el so de la bateria i això va obligar a pujar el volum de la resta d’instruments) la música va sonar força nítida, segura i conjuntada. El problema és que aquesta solvència musical, enlloc de jugar a favor de la Ivette va anar-li en contra, posant de manifest les seves limitacions musicals enlloc de ressaltar-ne les virtuts. Només en les cançons més acústiques acompanyada de Jordi Pegenaute es podia gaudir de la seva dolça veu. El volum elevat també anava en contra de la seva veu, mes dolça que contundent i acostumada a formats més acústics, i les lletres eren més difícils de comprendre enmig del “soroll” musical. Malgrat la complicitat de la Ivette amb els músics, sobretot amb en Pegenaute, i l’estima i la professionalitat amb la que aquests van tractar cadascuna de les peçes, semblaven anar per camins diferents, segurament per manca de rodatge conjunt.

Durant el concert, de poc més d’una hora, Ivette va anar llegint poemes seus llibre, Camí privat, que va recitar a l’estil Cassassas. En escoltar-los entre cançó i cançó un tenia la sensació que els seus versos sonen millor així, despullats, fràgils i sincers, que no pas engreixats cada cop amb més música. És a dir, que mentre la seva poesia sóna única i personal, les cançons són més convencionals, mancades de personalitat.