Símptomes d’esgotament

L’exitós Esperando a Godoy de l’humorista uruguià omple Ponent quatre dies

ESPERANDO A GODOY, de Godoy

Direcció d’Anna Sabaté.

Amb Godoy.

Dissabte 29 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

“Hi ha matrimonis que acaben bé, però la majoria duren tota la vida”. Humor intel·ligent amb símptomes d’esgotament. Després d’onze temporades a la cartelera de Barcelona, l’humorista uruguià Wellington Angel Romero Godoy (conegut com a Godoy) ha aterrat al Teatre de Ponent de Granollers amb el seu exitós Esperando a Godoy, dins de la programació de festa major. I malgrat és evident que conserva intacte el segell personal del seu humor, es detecta en la proposta manca d’energia, quelcom que mantingui frescos l’interès i les rialles.

Godoy explica històries inventades sobre la seva extensa família, reflexiona sobre l’etern i gastat tema de les relacions de parella i dóna classes de dubtosa mitologia grega. Però al més mínim contacte amb el públic, aprofita l’ocasió per reivindicar el seu caràcter únic respecte la recent moda televisiva de monologuistes. “Jo sóc un charlista , no un monologuista”, assegura.

Qui no hagi vist mai un espectacle de Godoy és qui més pot gaudir de la fina ironia, dels jocs de paraules i de les curioses reflexions sobre la vida d’aquest entremaliat de vestit fosc, expressió entremaliada i una omnipresent arrecada a l’orella als seus seixanta anys i escaig (“més escaig que seixanta” segons afirma). Però qui ja hagi vist alguna vegada l’humorista uruguià en acció notarà certa falta d’espontaneïtat, un estrany abús dels silencis i els temps morts, molta repetició i en definitiva un espectacle que demana a crits una renovació, una empenta en forma d’actualització. Si la fòrmula del seu èxit ha estat tractar el públic amb intel·ligència, cercant rialles des de l’absurd però també des de la reflexió, l’esgotament no sembla pas quelcom que el talent de Godoy no pugui solventar. L’objectiu, que entre glop i glop de wisky escocès ens faci veure dos gats enlloc d’un i provem d’acariciar el que no és.

Previsible vestit a mida

Joan Pera repeteix fòrmula i èxit amb l’ interminable El joc dels idiotes

EL JOC DELS IDIOTES

De Francis Veber

Direcció d’Antonio Calvo. Amb Joan Pera, Llol Bertran, Pere Ventura, Gretel Stuyck

Divendres 28 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una fòrmula d’èxit assegurada sense espai per a la sorpresa. Un vestit a mida d’un Joan Pera simpàtic però previsible fins i tot en les esperables improvisacions. Tant se val l’argument de la història, poc importen la resta de personatges. Fa anys que els espectacles d’aquest carismàtic actor giren al voltant seu, que només ha de repetir una vegada i una altra el seu repertori de tics i brometes per satisfer, i de quina manera, un públic entregat, enriolat de principi a fi, i amb un nivell d’exigència humorística sota mínims. La seva darrera obra, El joc dels idiotes, va ser divendres al Teatre Auditori de Granollers. I malgrat la buidor creativa de la proposta, el reclam de Joan Pera va ser suficient per omplir la sala gran, revelant-se una vegada més com una aposta comercial infalible.

Infidelitats, guerra de sexes, malentesos i embolics...La comèdia de Francis Veber El joc dels idiotes segueix un cop més la fòrmula clàssica del vodevil. Però convertir qualsevol comèdia en un espectacle per al lluïment de Joan Pera implica sense remei baixar el nivell d’exigència dramàtica i argumental. Un empresari famós és sorprés amb la seva amant, una jove top model. Per salvar el seu matrimoni i la repetició intenta convèncer la seva dona que en realitat un innocent cambrer és la parella de la model. Una història totalment previsible que s’explica en quatre minuts i que sobre l’escenari, amb Joan Pera, acaba convertint-se en gairebé tres interminables hores.

Qualsevol conversa, qualsevol escena és una bona excusa perquè Pera allargui les anècdotes sense sentit i sense mesura o faci acudits suats i jugui constantment amb la barreja del català i el castellà. La seva vis còmica, basada en ganyotes i tartamudeig, es complementa amb una cada cop més habitual afició a intentar fer perdre la concentració de la resta dels actors, convertits en simples acompanyants, rídiculs en el seu intent d’aportar serietat i teatralitat a un desori insalvable.. La suposada falta de concentració, les errades o les sospitoses rialles fora de guió es converteixen en quelcom més important que la història, que l’espectador ben aviat oblida. Però tranquils, perquè la fòrmula Pera es basa precisament en el desori i el caos, en la repetició i exageració del que ja se sap que fa gràcia. És el que millor sap fer i és el que el seu públic espera.

Esbojarrats Pastorets d’estiu

Toni Albà i Fermí Fernandes exploten el seu humor histriònic a El Messies

EL MESSIES

De Patrick Barlow

Direcció de Roger Peña. Amb Toni Albà, Fermi Fernandes i Elena Roche

Dijous 27 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Si juntar en un escenari dos actors com Toni Albà i Fermí Fernandes sembla ja una garantia de rialla, fer-ho per intentar un dels relats més explicats de la història pot semblar directament una bestiesa. Cap problema si l’objectiu és precisament aquest: oferir una bretolada teatral que busca arrencar rialles sense parar. El Messies, de l’autor britànic Patric Barlow és una paròdia sobre el naixement de Jesús que ara la companyia de Toni Albà ha portat als escenaris sota la direcció de Roger Peña, avesat a les comèdies angleses d’humor absurd. En la seva gira per Catalunya dijous va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir la meitat de la sala gran.

Un parell de col·lumnes romanes de cartró pedra, una cortina, una cadira pomposa i un penjarrobes conformen l’escenari. Som a la desendreçada sala d’assaig d’una companyia de poble, el Teatre Nacional de Reus. Els seus dos únics membres: Bertran, un conserge gris, panxut i desmemoriat amb aspiracions actorals (Toni Albà) i August, un director teatral tant confiat i orgullós de la seva experiència com inconscient de la límitada realitat que l’envolta (Fermí Fernandes). Acompanyant-los com a artista convidada, la sra Florits, una cantant interpretada per la sorprano Elena Roche amb un desconcertant paper merament decoratiu.

El resultat de tot plegat és una proposta tant esbojarrada com mancada d’originalitat, una mena de pastorets volgudament desastrosos. Una excusa perquè els actors hagin d’interpretar un munt de personatges gairebé alhora, en un brillant exercici de fregolisme, trepidants canvis amb  mínims elements de vestuari que els dos actors, experimentats en el clown i en el mim, executen amb efectivitat. El riure, si arriba, vindrà de les nombroses situacions ridícules que inevitablement s’aniran encadenant.

Però com acostuma a passar en espectacles d’humor, la riallada acaba depenent en excés dels actors, i per tant de la simpatia i connexió que aquests tenen amb el públic. Així, qui disfruti amb l’histrionisme de Toni Albà, aquí molt més passat de voltes que un tímid Fermí Fernandes, té en aquest El messies una bona oportunitat de diversió. En canvi, qui no connecti amb les pallassades d’aquest actor i esperi riure amb l’enginy dels diàlegs o amb algun gir sorprenent de guió només es trobarà amb recursos humorístics poc treballats, com repetitus embarbussaments o ganyotes excessives.

Un ball deliciosament desendreçat

Dani Bernabé i Paco Asensio ensenyen perquè La vida és un tang@ al Teatre de Ponent de Granollers

LA VIDA ÉS UN TANG@, de Dani Bernabé i Paco Asensio

Direcció de Marta G. Otin i Maria Manau

Amb Dani Bernabé i Paco Asensio

Dimarts 25 i dimecres 26 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Tango és sinònim de passió, elegància i seducció. I en mans de dos entremaliats com el narrador Paco Asensio i l’actor Dani Bernabé esdevé un simpàtic homenatge que barreja de contes, música i ball. La vida és un tang@ és el divertit espectacle de varietats que ha obert enguany la programació de teatre de la festa major de Granollers. Una demostració que la senzillesa, la honestitat i la companyia dels amics són bons ingredients per a què una proposta amateur ompli dos dies seguits el Teatre de Ponent de Granollers.

La ironia i la picardia alhora d’explicar contes de Paco Asensio és una de les claus de La vida és un tang@. L’altra meitat de l’equació és la versatilitat actoral de Dani Bernabé, un conegut actor no professional de Granollers amb una llarga experiència i una gran presència escènica. Complementant la proposta, les notes de coneguts tangos amb l’orgue de Dani Pérez, i el ball i la sensualitat de Raquel Morera.

Tot plegat arrenca com una trobada casual, en un bar construït amb quatre cadires, un parell de taules, el fum d’una cigarreta i vi per a tots. A partir d’aquí, el joc de paraules entre “tango” i “tanga” és la base sobre la que giren cançons, contes i balls...de tango, és clar. Declaracions d’amor, contes sobre reis molt “campechanos” i veritats a mitges conformen un menú alegre, ple de vida, humor i sensualitat.  Un còctel deliciosament desendreçat, simpàtic en la seva senzillesa, mancat de rodatge però sobrat de talent i imaginació.

Interessants reflexions, poca teatralitat

SÓC UNA MÀQUINA, de Gerard Guix

Direcció de Montse Rodriguez

Amb Pep Miràs i Albert Puigdueta

Divendres 26 de juny de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Si bé és evident que, al primer món, els avencos mèdics i tecnològics ens permeten cada cop viure més anys i millor, pot l’obsessió per no envellir, per no enmalaltir, girar-se en contra i convertir-nos en persones menys humanes, fins i tot sense sentiments? Quins són els límits de la nostra capacitat mental? Fins on podriem arribar amb l’entrenament adequat? Apassionant qüestions científico-filosòfiques que el jove dramaturg Gerard Guix ha volcat a Sóc una màquina, la seva darrera creació, que ha tancat aquest cap de setmana la temporada al Teatre de Ponent. Produïda per República de Guerrilla i enmarcada dins el marc de col·laboració entre la productora i el Teatre de Ponent, l’obra ha arribat a Granollers amb un canvi d’actors.

Una taula, un micròfon i uns auriculars ens situen, a l’inici, en la retransmissió d’un programa de ràdio. El locutor (insegur i massa dubitatiu Pep Miràs) explica al públic que, des d’aquell moment, sóm públic en directe del seu programa sobre fenòmens sorprenents. Però aquesta idea, que busca trencar la quarta paret i que la plaeta senti el que està passant com algú més real i proper, no acaba de funcionar, i la falta de ritme i un innecessari allargassament fan que costi molt d’entrar-hi. No és fins que, d’entre el públic, surt un inquietant i provocador personatge (Albert Puigdueta, molt més convincent, segur i amb el toc just de misteri) que la funció pren volada i aconsegueix un xic de la teatralitat necessària i fins aleshores inexistent.

Si bé és evident que el text de Guix vol precisament jugar amb el contrast entre la pesada i inconsistent xerrameca del pseudo-científic locutor de ràdio i l’atractiu misteri d’aquest home que assegura haver assolit certs poders mentals mai vistos, la sensació és que la fluixa arrencada s’arrossega sense remei la resta de la funció. Els intents de Sóc una màquina de crear uns diàlegs tensos, impactants, el suposat xoc de personalitats i l’impacte de les reflexions es queden malahuradament en bones intencions, en idees interessants sobre el paper però amb poca teatralitat i encara menys impacte al damunt de l’escenari.

El malson de la bellesa

El lleig, de Marius Von Mayernburg

Direcció de Juan Carlos Martel

Amb Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz

Dissabte 23 de maig de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fins quin punt és important la bellesa? Algú considerat lleig està condemnat al fracàs? Què passaria si, de cop, tots fóssim guapos? Quin valor tindria llavors el nostre aspecte exterior? Fins quin punt ens canvia el caràcter la manera com ens veuen els altres? Preguntes tant profundes podrien obrir un interminable debat, però a El lleig, de Marius Von Mayernburg (jove dramaturg alemany pràcticament desconegut a casa nostra) esdevenen una divertida crítica, directa i contundent, capaç de fer-nos riure i reflexionar alhora. El lleig és la primera producció de la sala Trono de Tarragona,  i es va poder veure aquest cap de setmana al Teatre de Ponent de Granollers.

Fidel a l’estructura dramàtica original, pensada com un joc teatral on l’escenografia i el vestuari són pràcticament inexistents i on el paper dels actors és crucial, Juan Carlos Martel ha aconseguit fer d’El Lleig una peça de ritme trepidant on tot encaixa a la perfecció. El repartiment( Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz) està a l’alçada de la peça, i el seu fresc i divertit joc a l’escenari connecta amb el públic des del primer moment.

L’únic decorat, simpàtic i estranyament lleig, el formen unes espatlleres que obliguen als actors a moure’s com en una classe de gimnàstica (quan un personatge no és a escena es penja, quiet i en silenci, de les barres de fusta). Vestits amb el mateix uniforme, fins i tot les mateixes sabates, l’únic que permet diferenciar els personatges és la seva interpretació i el que diuen, i malgrat aquests ràpids canvis, la història, una mena de gag allargassat, es segueix sense dificultat gràcies al gran treball gestual dels actors, que canvien de registre amb habilitat i rapidesa.

Juganer, intel·ligent, Von Mayenburg parla a El Lleig de la subjectivitat de l’aspecte físic, al qual ens rendim sense gairebé adonar-nos, però en canvi cap dels actors pateix cap canvi físic visible en cap moment de la funció; son els espectadors els qui, a partir de les reaccions i decisions dels personatges, extremes, absurdes i irracionals, esdevenen conscients d’aquests canvis. I és precisament aquest joc, aquesta màgia que ens fa creure uns canvis inexistents, la que ens fa conscients que només veiem el que volem veure. Estem segurs que no dónem massa importància al  nostre aspecte?

Humanisme versus pragmatisme

S’estrena a Granollers la fantàstica versió d’Els nois d’història dirigida per Josep Maria Pou

Amb només dues obres estrenades com a director i amb una tercera a punt d’estrena, Josep Maria Pou ha estat capaç d’afegir al seu espectacular currículum com a actor, el reconeixement de crítica i públic en la seva faceta rera el teló. La seva segona obra, Els nois d’història, ha iniciat una atepeïda agenda d’actuacions per tot Catalunya després d’inaugurar el renovat Teatre Goya i estar-hi un munt de mesos. El passat cap de setmana la funció va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir i convencer durant dos dies.

D’entrada Pou demostra un gran olfacte en la tria del text. The history boys, del prestigiós dramaturg anglès Alan Bennet és capaç de tractar temes de tanta actualitat com l’educació o les relacions afectives amb prou intel·ligència per no defraduar el públic més cult i exigent, i amb prou humor i capacitat d’empatia per atrapar públics de totes les edats. L’acció es situa en una escola anglesa de províncies, on assistim a la preparació d’un grup de joves i entusiastes estudiants que volen entrar a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. De seguida sabrem que l’entusiasme per aprendre i el gran nivell cultural d’aquests joves és degut a la passió d’Hector (magnífic Pou), un vell professor més interessat en transmetre ganes d’aprendre i cultura general que no pas en els resultats acadèmics. El seu model educatiu xocarà inevitablement amb els objectius resultadistes del director i amb el pragmatisme d’Irwin, un jove professor.

Malgrat la multitud de referència poètiques i literàries, i un cert regust a la pel·lícula El club dels poetes morts, el text de Bennet juga molt saviament totes les cartes de la partida, evitant en tot moments abusar del xoc entre els professors, i afilant quan toca la ironia i l’humor més intel·ligent. Un dels grans encerts de la funció és la direcció de Pou, capaç d’extreure el millor d’un grup de joves actors  (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) que transmeten a la perfecció l’energia i entusiasme dels seus personatges. Malgrat Pou, a més de ser director, s’ha reservat per ell un dels papers protagonistes de la funció,  ha fugit de l’egocentrisme i mesura amb intel·ligència el pes de cadascún dels interprets. Així doncs, l’equilibri del conjunt d’interpretacions, sumat a un ritme trepidant i música en directe, acaben sent la cirereta d’un pastís que agrada a tots els paladars.