Interessants reflexions, poca teatralitat

SÓC UNA MÀQUINA, de Gerard Guix

Direcció de Montse Rodriguez

Amb Pep Miràs i Albert Puigdueta

Divendres 26 de juny de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Si bé és evident que, al primer món, els avencos mèdics i tecnològics ens permeten cada cop viure més anys i millor, pot l’obsessió per no envellir, per no enmalaltir, girar-se en contra i convertir-nos en persones menys humanes, fins i tot sense sentiments? Quins són els límits de la nostra capacitat mental? Fins on podriem arribar amb l’entrenament adequat? Apassionant qüestions científico-filosòfiques que el jove dramaturg Gerard Guix ha volcat a Sóc una màquina, la seva darrera creació, que ha tancat aquest cap de setmana la temporada al Teatre de Ponent. Produïda per República de Guerrilla i enmarcada dins el marc de col·laboració entre la productora i el Teatre de Ponent, l’obra ha arribat a Granollers amb un canvi d’actors.

Una taula, un micròfon i uns auriculars ens situen, a l’inici, en la retransmissió d’un programa de ràdio. El locutor (insegur i massa dubitatiu Pep Miràs) explica al públic que, des d’aquell moment, sóm públic en directe del seu programa sobre fenòmens sorprenents. Però aquesta idea, que busca trencar la quarta paret i que la plaeta senti el que està passant com algú més real i proper, no acaba de funcionar, i la falta de ritme i un innecessari allargassament fan que costi molt d’entrar-hi. No és fins que, d’entre el públic, surt un inquietant i provocador personatge (Albert Puigdueta, molt més convincent, segur i amb el toc just de misteri) que la funció pren volada i aconsegueix un xic de la teatralitat necessària i fins aleshores inexistent.

Si bé és evident que el text de Guix vol precisament jugar amb el contrast entre la pesada i inconsistent xerrameca del pseudo-científic locutor de ràdio i l’atractiu misteri d’aquest home que assegura haver assolit certs poders mentals mai vistos, la sensació és que la fluixa arrencada s’arrossega sense remei la resta de la funció. Els intents de Sóc una màquina de crear uns diàlegs tensos, impactants, el suposat xoc de personalitats i l’impacte de les reflexions es queden malahuradament en bones intencions, en idees interessants sobre el paper però amb poca teatralitat i encara menys impacte al damunt de l’escenari.

El malson de la bellesa

El lleig, de Marius Von Mayernburg

Direcció de Juan Carlos Martel

Amb Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz

Dissabte 23 de maig de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fins quin punt és important la bellesa? Algú considerat lleig està condemnat al fracàs? Què passaria si, de cop, tots fóssim guapos? Quin valor tindria llavors el nostre aspecte exterior? Fins quin punt ens canvia el caràcter la manera com ens veuen els altres? Preguntes tant profundes podrien obrir un interminable debat, però a El lleig, de Marius Von Mayernburg (jove dramaturg alemany pràcticament desconegut a casa nostra) esdevenen una divertida crítica, directa i contundent, capaç de fer-nos riure i reflexionar alhora. El lleig és la primera producció de la sala Trono de Tarragona,  i es va poder veure aquest cap de setmana al Teatre de Ponent de Granollers.

Fidel a l’estructura dramàtica original, pensada com un joc teatral on l’escenografia i el vestuari són pràcticament inexistents i on el paper dels actors és crucial, Juan Carlos Martel ha aconseguit fer d’El Lleig una peça de ritme trepidant on tot encaixa a la perfecció. El repartiment( Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz) està a l’alçada de la peça, i el seu fresc i divertit joc a l’escenari connecta amb el públic des del primer moment.

L’únic decorat, simpàtic i estranyament lleig, el formen unes espatlleres que obliguen als actors a moure’s com en una classe de gimnàstica (quan un personatge no és a escena es penja, quiet i en silenci, de les barres de fusta). Vestits amb el mateix uniforme, fins i tot les mateixes sabates, l’únic que permet diferenciar els personatges és la seva interpretació i el que diuen, i malgrat aquests ràpids canvis, la història, una mena de gag allargassat, es segueix sense dificultat gràcies al gran treball gestual dels actors, que canvien de registre amb habilitat i rapidesa.

Juganer, intel·ligent, Von Mayenburg parla a El Lleig de la subjectivitat de l’aspecte físic, al qual ens rendim sense gairebé adonar-nos, però en canvi cap dels actors pateix cap canvi físic visible en cap moment de la funció; son els espectadors els qui, a partir de les reaccions i decisions dels personatges, extremes, absurdes i irracionals, esdevenen conscients d’aquests canvis. I és precisament aquest joc, aquesta màgia que ens fa creure uns canvis inexistents, la que ens fa conscients que només veiem el que volem veure. Estem segurs que no dónem massa importància al  nostre aspecte?

Humanisme versus pragmatisme

S’estrena a Granollers la fantàstica versió d’Els nois d’història dirigida per Josep Maria Pou

Amb només dues obres estrenades com a director i amb una tercera a punt d’estrena, Josep Maria Pou ha estat capaç d’afegir al seu espectacular currículum com a actor, el reconeixement de crítica i públic en la seva faceta rera el teló. La seva segona obra, Els nois d’història, ha iniciat una atepeïda agenda d’actuacions per tot Catalunya després d’inaugurar el renovat Teatre Goya i estar-hi un munt de mesos. El passat cap de setmana la funció va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir i convencer durant dos dies.

D’entrada Pou demostra un gran olfacte en la tria del text. The history boys, del prestigiós dramaturg anglès Alan Bennet és capaç de tractar temes de tanta actualitat com l’educació o les relacions afectives amb prou intel·ligència per no defraduar el públic més cult i exigent, i amb prou humor i capacitat d’empatia per atrapar públics de totes les edats. L’acció es situa en una escola anglesa de províncies, on assistim a la preparació d’un grup de joves i entusiastes estudiants que volen entrar a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. De seguida sabrem que l’entusiasme per aprendre i el gran nivell cultural d’aquests joves és degut a la passió d’Hector (magnífic Pou), un vell professor més interessat en transmetre ganes d’aprendre i cultura general que no pas en els resultats acadèmics. El seu model educatiu xocarà inevitablement amb els objectius resultadistes del director i amb el pragmatisme d’Irwin, un jove professor.

Malgrat la multitud de referència poètiques i literàries, i un cert regust a la pel·lícula El club dels poetes morts, el text de Bennet juga molt saviament totes les cartes de la partida, evitant en tot moments abusar del xoc entre els professors, i afilant quan toca la ironia i l’humor més intel·ligent. Un dels grans encerts de la funció és la direcció de Pou, capaç d’extreure el millor d’un grup de joves actors  (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) que transmeten a la perfecció l’energia i entusiasme dels seus personatges. Malgrat Pou, a més de ser director, s’ha reservat per ell un dels papers protagonistes de la funció,  ha fugit de l’egocentrisme i mesura amb intel·ligència el pes de cadascún dels interprets. Així doncs, l’equilibri del conjunt d’interpretacions, sumat a un ritme trepidant i música en directe, acaben sent la cirereta d’un pastís que agrada a tots els paladars.

Divertidament absurd

SON DOS, de Faemino y cansado

Divendres 8 de maig de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una avella invisible esquivada en el darrer segon convertida en un exèrcit de pelícans desnutrits comandats per la vicepresidenta del Govern. Un estrany artil·lugi fet, entre d’altres coses, amb perillós fil de pescar verd i activat per un conill gegant. Un espectador convertit en “El puma” per la màgia del playback. Uns fills bessons molt lletjos però molt útils per caçar rates. Heu entès alguna cosa? Us sembla tot això prou esperpèntic? Doncs només és un tastet de l’univers divertidament absurd que el duo còmic Faemino y Cansado van desplegar aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers, davant d’un entregadíssim públic ple de fans i incondicionals que van esgotar les entrades i van riure i aplaudir amb entusiasme.

Conscients de la poca xispa d’uns cognoms que semblaven d’arbitre de fútbol, Àngel Javier Pozuelo Gomez i Juan Carlos Arroyo Urbina van comencar com a duet humorístic a finals dels anys setanta, anomenant-se, respectivament Javier Cansado i Carlos Faemino. Després d’actuar espontàneament al parc d’El Retiro de Madrid van començar a actuar a bars i teatres, fins el seu salt televisiu, al mític Cajón Desastre. El seu humor surrealista, absurd, inclassificable, continua avui tenint un munt de seguidors incondicionals.

No és fàcil, per algú que no ha seguit gaire la seva trajectòria, entendre quin és l’esquelet del seu espectacle, quin és el punt de partida o l’objectiu. No hi ha un guió clar, i la improvisació desfermada és alhora el seu pitjor defecte i la seva millor virtut. Però tampoc té cap importància. Incapacos de deixar de parlar, Faemino y Cansado arrenquen amb una anècdota qualsevol, com és corrent i banal millor, i allarguen tant l’explicació, la porten a un punt tant surrealista, que la riallada és inevitable davant l’absurd dels arguments. No hi ha reflexió, no hi ha cap anàlisi de la realitat, ni imitacions ni acudits sobre homes i dones, sobre la feina o sobre sexe. L’humor de Faemino y Cansado es basa en la química, i alhora en el contrast, dels dos actors i de la seva manera de parlar, en la seva manera d’explicar. Sense decorats, sense disfresses, vestits amb tirants, pantalons foscos i llampants americanes blau i grana, armats tant sols amb els micròfons i amb una simple il·luminació, el seu és un humor esperpèntic, tant poc preocupat per arrencar la rialla, tant alliberat de tòpics, tant conscient de la seva absurditat que segurament per això és capaç de connectar amb aquella part de nosaltres cansada de buscar sentit, explicació i culpables a tot el que ens passa.

Bogeria o seny?

LA BOJA DE CHAILLOT, de Jean Giradoux

Direcció de Marta G. Otín

Companyia Quatre per Quatre

Diumenge 26 d’abril de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Felicitat i ecologisme versus afany de poder i especulació. El bé contra el mal? Bogeria versus seny? El novelista i dramaturg francés Jean Giraudox va escriure a principis del segle XX La boja de Chailot, una estrambòtica història que, amb l’excusa de la suposada troballa de petroli al subsòl de París, presentava l’enfrontament entre el capitalisme especulador i l’afany impotent i utòpic d’uns veïns que no volen renunciar a un estil de vida tranquil, honest i senzill. Un argument amb un ressó actual que l’experimentada companyia de teatre amateur Quatre per Quatre s’ha decidit a traslladar a escena. Diumenge passat van estrenar la peça, adaptada i dirigida per Marta G. Otín, a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, que va acollir molt bona entrada.

El bon saber fer de la companyia Quatre per Quatre, que tantes vegades ha soprés per la seva professionalitat, es nota una vegada més, sobretot en la senzilla i impecable escenografia dissenyada per Miquel Noguera, en el magnífic disseny de llums de Joan Santaeugènia i en l’espectacular vestuari de Pau Fernández. Pel que fa a la tasca actoral, i tenint en compte que no hi ha actors professionals, el resultat demostra un gran esforç però és desigual, destacant Maria Manau, fantàstica com a boja Aurèlia, excessiva, divertida i incapaç de deixar de parlar, que eleva el nivell de la funció en cada aparició. També destaquen els efectius moviments coreogràfics dirigits per Carmen Nájera.

Tots aquests elements, però no són suficients per fer rutllar la nova proposta de la companyia granollerina, que falla en el ritme i en la comprensió de l’argument. La fantasia, el lirisme i l’humor són trets característics del text de Giraudox, però els recargolats diàlegs, compliquen en excés una trama que, sobre el paper, no sembla tan complexa. Hi ha enginy i bon gust però costa seguir el que diuen els protagonistes, i per tant el contrast entre la suposoada bogeria dels amenaçats de Chaillot i els capitalistes especuladors no fa saltar cap xispa, no provoca l’enfrontament que la comèdia demanava. Alguna cosa falla en aquest muntatge perquè no atrapa, no arrenca les rialles esperades d’una comèdia esbojarrada, i les dues hores del muntatge acaben resultant feixuges.

Joc de disfresses

La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia

Amb Alicia González Laá i Joaquin Daniel

Fins el 17 de maig, Teatre de Ponent de Granollers

Dijous 25 d’abril de 2009

La vida, el present, com a un etern pas entre el passat i el futur, entre els remordiments i les esperances, entre qui vam ser i qui volem ser. Mirar lluny, enllà, cap a l’horitzo que es dibuixa rera la finestra, és la millor medicina per l’ànima, aliment per a la imaginació, punt de partida d’una realitat somiada mil vegades més atractiva que la soledat del present. La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia, és un apassionant viatge teatral on la imaginació i les paraules conflueixen en un complex univers tant carregat de símbols, tant rebuscat en les paraules, que corre el perill de provocar l’atordiment, el mareig o fins i tot la desesperació de l’espectador. I és que no és gens fàcil connectar amb aquesta coproducció del Teatre de Ponent i el Teatre Nacional de Catalunya dins del projecte T6 de promoció de nous dramaturgs.

Un quadre del pintor americà Edward Hopper enmarca l’inici. En un tren , un home i una dona juguen amb les paraules i la imaginació, en canvi constant d’identitats que marcarà la seva relació. Conscients que la màscara és inevitable, decideixen portar al límit el joc de la disfressa amb l’esperança que serà en el món de la imaginació on finalment podran despullar-se mutuament les ànimes. Viatjant per tot el món, de la vella Europa a la somiada Amèrica, les habitacions dels hotels són el refugi dels seus jocs, un carnaval desconcertant, boig, de paraules ràpides i emocions intenses.

Un món de somnis, de vides inventades que alhora, també inventen d’altres vides. Un univers ple de detalls, deliciós però de difícil digestió, que recorda les pel·lícules de David Lynch, tant magnètiques com desesperants. Hi ha poesia i sensibilitat en la proposta d’Hibernia, però es percep massa gust de l’autora per les pròpies paraules, i un es queda amb la sensació que falta destil·lació,  un bon cop de tisora que intensifiqui el resultat escènic. Destacar, això sí, el treball dels actors (sorprenent i càndidad Alica González Laá; camaleònic i energic Joaquin Daniel), una espectacular escenografia inspirada en els tons pastel dels quadres d’Edward Hopper i un dels millors treballs d’il·luminació (Quico Guitiérrez) i so i banda sonora (Marc Martín) que s’han vist mai al teatre de Ponent.

Res és el que sembla

El despatx, de Xavier Pujolràs

Cia 4 Produccions en coproducció amb La República de Guerrilla

Amb: Gerard, Ausellé, Xevi Ausellé, Carles Cors, Jordi Garangou i Jordi Puig

Teatre de Ponent de Granollers

Dissabte 25 d’abril de 2009

Assenyalar amb el dit és molt fàcil. Si un es fia només de les aparences i es deixa arrosegar per la intuïció i els prejudicis, trobar un culpable i una explicació resulta tant senzill com perillós, tant injust com alliberador. I perquè no transformar aquests instints en un joc teatral on l’espectador, desconcertat, intenti esbrinar què ha passat i qui és el culpable? Això és el que Xavier Pujolràs, de la companyia 4 Produccions pretén amb El despatx, thriller teatral que tanca la triologia d’habitacions que completen L’habitació del darrera i L’última habitació i que es va poder veure el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

Al despatx de direcció d’un institut religiós d’ensenyament secundari dos policies investiguen la desaparició d’un alumne d’11 anys. Un mossèn que dóna classes d’anglès, el pare i el conserge de l’escola són els principals sospitosos i seran sotmesos a un irritant i insistent questionari d’un comisari incapaç de deixar de parlar i d’un misteriós i silencios ajudant. Absurdes discussions sobre la qualitat del cafés de màquina o sobre l’ecologisme es barregen amb inquietants diàlegs i moviments dels protagonistes.

Des del principi es fan evidents les intencions del text de Pujolràs que, dosificant amb saviesa la informació és capaç d’inquietar i convertir una trama plena de tòpics (abusos sexuals d’un capellà inclosos) en un exercici teatral força eficaç. A mida que va avançant la funció sembla que es van aclarint moltes coses, però en tot moment queda una sensació que alguna cosa no quadra, i la resolució final sembla apropar-nos a un entramat excessivament previsible. El desajust actoral (les exagerades i poc creïbles interpretacions dels dos polícies contrasten amb la força i dramatisme dels sospitosos) i l’abús de diàlegs forçadament quotidians enmig d’altres típicament policiacs fan grinyolar però la proposta. Fins que un desconcertant i eficaç gir argumental acaba donant sentit a tota la trama i a l’estranyissima actitud de l’ajudant de l’inspector. Una solució un pèl forçada que forma part de tot el joc teatral i que té l’encert de no tancar tots els interrogants. Venjança o redempció?