Bellesa sense emoció

Dagoll Dagom estrena a Granollers el musical Aloma

La vida d’una adolescent ingènua, tímida i solitària, que s’ha fet gran sense els pares i amb el trauma del suïcidi del germà gran, canvia amb l’arribada d’un tiet vividor i seductor, que serà objecte del primer petó i del primer amor. Aloma, de Mercè Rodoreda és una novel·la que, lluny de la majestuositat de La plaça del Diamant o Mirall Trencat, explica l’apassionant i amarg trànsit de la joventut a la maduresa. Estrenada a les acaballes de l’any Rodoreda i enmig d’una autèntica febre de musicals, Dagoll Dagom s’ha atrevit a transformar aquesta delicada i intimista història en un musical que, més enllà d’una impecable factura, no assoleix el sempre difícil repte d’emocionar. Dissabte va omplir de gom a gom la sala gran del Teatre Auditori de Granollers en la seva gira per Catalunya.

Buscant un musical amb vida pròpia, l’adaptació de Lluís Arcarazo conserva els principals fets de la novel·la, però es serveix de la prosa de Rodoreda per construïr una text i unes cançons independents. El problema és que, malgrat l’encert de jugar amb dos temps a escena (l’Aloma jove i l’Aloma adulta), les escenes es perceben inconnexes, i la història, per qui no coneix la novel·la, és un garbuix descompensat.

Un altre dels punts febles de l’arriscada proposta de Dagoll Dagom és la música. La partitura del polifacètic i inclassificable Alfonso de Vilallonga és delicada, preciosa, molt rica instrumentalment, amb ecos de cabaret, però les lletres hi encaixen amb calçador i el conjunt no atrapa, no enganxa. Malgrat la voluntat intimista, d’allunyar-se dels musicals més comercials, es troben a faltar en Aloma cançons tararejables, temes de més fàcil connexió, imprescindibles perquè un musical prengui vida i tingui força.

Joan Lluís Bozzo, a la direcció, intenta encaixar tot això dirigint un esforçat però irregular grup d’actors, entre els que destaquen la jove Julia Möller (carismàtica i amb una veu molt bonica) i Carme Sansa (més bona actriu que cantant però més insegura del que ens té acostumats alhora d’intentar transmetre el pes d’un passat dolorós).

S’agraeix que el conjunt vulgui fugir de l’espectacularitat, però l’aposta pel minimalisme (no gaire ben transmesa per una impersonal escenografia) acusa de falta de ritme de cohesió i no transmet l’emoció que seria desitjable.

Identitats perdudes, silencis que maten

El teatre de Ponent estrena una doble sessió amb dues obres de l’argentina Griselda Gambaro

PEP BARBANY

¿Perquè escollir entre drama o humor quan propostes com Gambaro x 2 permeten gaudir en un pack teatral de dues refrescants històries on, com a la vida, no hi ha blanc o negre? A les històries de la novel·lista i dramaturga argentina Griselda Gambaro la tendresa, l’humor i la tristesa es barregen amb una extravagant naturalitat. I és aquesta proximitat, aquesta autenticitat la que transmet la proposta dirigida pel fundador de l’escola de teatre La Casona, el també argentí Fernando Griffell, una sessió doble que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre de Ponent i que estarà en cartellera fins diumenge vinent.

La primera de les històries, El nom, és el trist i colpidor monòleg d’una criada que, anul·lada per la naturalesa del seu treball, ha perdut el nom, i amb ell la identitat. Cercant l’escalfor d’un Sol que li pugui acariciar les galtes i l’ànima, enceta una conversa amb un bust. Les seves paraules descriuen els records de les cases on ha servit, i en elles ressona la ràbia i la impotència de veure com cada “senyora de la casa” li posa un nom diferent. Una feina anònima implica persones anònimes, invisibles; el que importa és la tasca que realitzen, i el nom, la persona i els sentiments que hi ha al darrera són secundaris. Aquesta adaptació total al medi implicarà també que, a cada casa per on passi, la protagonista (impecable treball d’Eva Parets) tingui la possibilitat de viure i sentir què significa ser mare (cuidant i veient créixer el fill d’una altra) i ser filla (sent objecte de la confusió mental d’una vella tant irritant com inseparable).

Després de la tendresa i la tristor, un petit canvi de decorat en la foscor ens situa en una perruqueria on l’humor i el terror es donaran la mà. Dir que sí explica el xoc entre un perruquer terroríficament seriós i silenciós i un client insegur incapaç de deixar de parlar i incapaç de negar-se a res. Aquí els gestos i les mirades són claus per escenificar el contrast de personalitats. Vicent Domingo, fantàstic, entra a escena amb una americana blava de conserge, bigoti ridícul i cabell enganxat de colònia. El seu posat, tímid, encorbat, diu més que les continues ficades de pota. Temorós del silenci del perruquer la tensió creixerà paral·lela als riures del públic, a qui espera un impactant final.

Crítica de teatre

EL GRAN INQUISIDOR

3 estrelles

Només cal fer un cop d’ull a les notícies per adonar-se que la contradicció entre el missatge de Jesús i les hipòcrites actuacions i paraules dels ministres de l’Església continua essent un tema tremendament actual. El gran inquisidor, un dels capítols més coneguts d’Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievksi, relata la trobada entre un cardenal inquisidor de la Sevilla del segle XVI amb Jesús. Moisès Maicas i Josep Minguell l’han adaptat i el presenten com un monòleg que Minguell, perfecte en gestos i to de veu, interpreta amb l’única, silenciosa i serena interpel·lació de Laia de Mendoza, el femení rostre de Jesús. Davant el mestre original, aquest home desemmascara el seu rostre, ressentit, sorprenentment ateu i famolenc de poder. Convençut que la llibertat proclamada per Jesús fa infeliços els homes, accepta de bon grat indicar-los un camí sense pors ni dubtes. Qui millor que ell per donar alhora als febles el pa del cel i el pa de la terra?

El resultat és una peça íntima, densa, molt filosòfica, davant la qual cal adoptar una actitud de pacient atenció ja que l’interès, la intensitat i la profunditat del que es diu en poc més d’una hora, sota la dèbil llum d’uns ciris, demanen una relectura.

Pep Barbany

Crítica de Teatre

EX

2 ESTRELLES

Fa temps que el director i actor Abel Folk té clara quina és la formula de l'èxit, almenys si ens fixem en les xifres de taquilla de produccions com Pel Davant i Pel Darrera, Mentiders o Pels Pèls. Ara, després de dirigir a Joan Pera a Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes ha aterrat al Teatre Borràs amb Ex, una comèdia dels francesos Muriel Robin i Pierre Palmade que no tant sols ha adaptat, sinó que dirigeix i co-protagonitza amb Àngels Gonyalons.

L’argument, ben simple, ens explica la vida d’una parella després del divorci. El resultat dels diàlegs i els gags, no tant sols són previsibles, sinó que insisteixen de nou en un sentit de l’humor forçat, gastat, ple de tòpics on l’originalitat i l’acidesa (no feu cas de la intensa i enganyosa publicitat) brilla per la seva absència. El ple a sala i les rialles constants, però, demostren que aquest tipus de comèdies té el seu públic, espectadors que no busquen res més que passar una bona estona. I és que en això de distreure Ex compleix amb escreix, en part gràcies a la simpatia que desprenen Abel Folk i Àngels Gonyalons i a l’àgil ritme de la proposta.

I si alguna cosa destaca del conjunt és l’envoltori, ja que és en l’escenografia on s’ha concentrat l’esforç per oferir alguna cosa diferent. Resulta curiós el cub giratori dissenyat per Montse Amenós que, sota uns festiva combinació de música i il·luminació, aconsegueix en segons i amb molt pocs elements situar l’acció. Una aposta gens habitual en comèdies d’aquest estil, on normalment els decorats són formals i on tot es dóna mastegat a l’espectador. S’agraeix també l’assessorament del Mag Lari, que ha aportat idees com el motxo que desapareix dins el cubell o rapidíssims canvis de vestuari. Detalls de màgia al servei d’una història més graciosa que divertida on per no faltar cap tòpic la criada és una immigrant sud-americana i la dona no sap conduir.

PEP BARBANY

CRÍTICA DE TEATRE

Hedda Gabler

4 estrelles

Podem triar el nostre camí cap a la felicitat o estem condemnats sense remei a viure insatisfets? Hedda Gabler, un dels textos més brillants de Henrik Ibsen és, més enllà d’un descarnat retrat de la burgesia, un clàssic universal i atemporal. Aquesta dona d’ambició sense límits, de ment recargolada i preocupada fins l’obsessió pel luxe i les aparences, ens remou les parts més fosques i desagradables de l’ànima. És per això que Pau Carrió, en la seva estrena com a director a la Biblioteca de Catalunya, ha optat per oferir la història com si fos un assaig, despullada dels artificis i la sofisticació vistes en la magnífica versió de Thomas Ostermeier (vist l’any passat al Teatre Lliure). Carrió centra la seva atenció en el text i els actors i els únics elements escènics són una taula i unes cadires, unes copes i el jazz de Llibert Fortuny en un tocadiscs. L’encert de triar Àurea Márquez, fantàstica, en el difícil paper de Hedda, i el correcte treball de la resta d’actors, és el millor d’aquesta versió que permet gaudir de l’essència d’Ibsen, malgrat s’intueix una falta de contundència escènica que resta emoció i ànima a la proposta.

PEP BARBANY

“Què té de dolent estimar d'una altra manera?”

La cabra, o qui és Sylvia? omple dos dies el Teatre Auditori i entusiasma amb la seva divertida història d'un amor “diferent”

Un home amb una carrera brillant, un matrimoni perfecte, un retrat de família immillorable. I enmig, una cabra. Aquest és el cartell i el divertit i alhora inquietant punt de partida de La cabra, o qui és Sylvia, que dijous i divendres va omplir la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. L'obra, d'Edward Albee, i traduïda, dirigida i protagonitzada per l'actor Josep Maria Pou, ha arribat a Granollers després d'un exitosa temporada a Barcelona.

L'escenografia, espectacular, dóna la rebuda al públic, en una d'aquelles nits de teatre en majúscules. Som al saló d'una luxosa casa. El marbre i la fusta noble presideixen un espai exquisit, esperable d'un exitós arquitecte. La conversa inicial entre Martin (Josep Maria Pou) i Stevie (Marta Angelat) ens presenta un matrimoni dels que fa enveja, en el qual els anys no han fet perdre la ironia i el sentit de l'humor. Però ja se sap que ningú no és perfecte i darrera les aparences de felicitat “tothom té draps bruts”.

La primera meitat de La cabra, o qui és Sylvia transcorre en un clima de complicitat amb el públic. És molt difícil no saber, encara que només sigui pel títol de l'obra, que un dels moments culminants de la trama és quan Martin, el protagonista, assegura estar enamorat d'una cabra, i per tant qualsevol gest i qualsevol frase condueix i anticipa la confessió. No hi ha sorpresa doncs, en aquest sentit, i l'aparició de Ross (Blai Llopis, correcte), un dels millors amics de Martin i que li intenta fer una entrevista per a televisió, no fa més que allargar l'esperat moment. Fins llavors, els diàlegs són un pèl forçats i les interpretacions, tot i que brillants, són exagerades i poc creïbles.

És a partir del moment en que tots els protagonistes coneixen la sorprenent i peculiar fixació de Martin per una cabra, la Sylvia, quan el text d'Edward Albee mostra tot el seu potencial, la seva tremenda capacitat d'arrencar riures d'un tema com la zoofília, gens fàcil de tractar. Aquí no hi ha morbositat, i per sobre de tot no hi ha prejudicis. Albee s'atreveix fins i tot a qüestionar si és possible estar enamorat d'un animal, i l'explicació detallada de la història d'amor de Martin és capaç d'arrencar tendresa, una estranya tendresa. “Què té de dolent estimar d'una altra manera?”, afirma sincer el protagonista. És interessant també l'intent per introduir el tema de l'homosexualitat, encarnat pel indefinit i mal dibuixat personatge de Billy (sobreactuat Pau Roca), el fill adolescent de la parella.

Però per de l'estranya sensació de riure amb una situació tant estranya i absurda com divertidament increïble, l'esclat de tant difícil confessió condueix a un intensíssim duel interpretatiu entre Josep Maria Pou i Marta Angelat, que ratllen la perfecció en la llarga i tensa conversa (ceràmica i demés decoració feta bocins pel terra) que condueix a l'inevitable enfonsament del matrimoni perfecte. El final, impactant, d'aquells que no es poden explicar, culmina gairebé dues hores que han passat volant

Un empalagós i exitós autohomenatge

Manolo Escobar repassa a Granollers la seva vida i cançons davant d'un públic entregadíssim i emocionat

Sembla que “el carro” té encara corda per anys, talment com si el temps s'hagués aturat. “Hi ha artistes que fins i tot quan sembla que ja no hi són, continuen estant-hi”, afirma contundent dalt del piano el dramaturg i actor barceloní Marc Rosich, en un moment de l'espectacle De Manolo a Escobar. I és que, si deixem de banda qualsevol valoració artística i acceptem, sense remei, que hi ha gustos per tot, cal assumir que, en el món de la música i l'espectacle hi ha artistes que, amb un conjunt de cançons que continuen essent un himne per a tota una generació (principalment la de la immigració procedent d'Andalusia) aixequen passions irrefrenables, fins i tot abans que s'aixequi el teló. I això és el que es va posar de manifest aquest dissabte i diumenge amb l'èxit aclaparador i indiscutible de Manolo Escobar a Granollers. L'impressionant ovació i connexió emocional del públic amb Escobar de principi a fi de l'espectacle són quelcom que no es pot explicar amb paraules.

Tant se val si el que s'ha volgut vendre com un espectacle teatral sigui tant sols un correcte concert autohomenatge egocèntric, empalagós i farcit de falsa modèstia i u. No importen ni l'estranya i molesta manera de parlar de Marc Rosich amb posició seductora dalt el piano ni que el seu text pretesament graciós sigui tant sols una gran ensabonada destinada a pujar l'ego d'Escobar i a explicar l'èpica i novel·lesca biografia d'una vida de començaments sempre molt difícils i d'èxit sorgit de la pobresa. Cada cançó té aquí un significat emocional i vivencial per a cadascú dels espectadors que transcendeix qualsevol encert o idea teatral. Si el Manolo ens canta de nou, la resta no importa. Als mites se'ls perdona qualsevol defecte, i el més terrible entre els artistes, l'ego i l'orgull sense mesura, són els que, finalment l'entronen a un èxit gairebé etern.