Atrezzo

Alegre i vital bogeria

2011-10-31T14:00:00.001+01:00

NO SÉ SI...? Companyia Marta Carrasco

Creació i direcció: Marta Carrasco

Amb Marta Carrasco i Alberto Velasco

Centre Cultural de Vilanova del Vallès

Vilanova del Vallès, 28 d'octubre de 2011

Marta Carrasco i Alberto Velasco emocionen amb No sé si...?

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Acostumats com estem a posar etiquetes, a classificar-ho tot, artistes com Marta Carrasco resulten refrescants i necessàries. El seu caos, la seva capacitat de barrejar, una vegada i una altra, disciplines com la dansa contemporània, el gest i el moviment i aconseguir transmetre emoció, rialla i bellesa visual són quelcom necessari de tant en tant per obrir la nostra mirada com a espectadors. Quan un ja coneix part de la trajectòria d'aquesta creadora és molt gratificant poder respondre a les preguntes 'Què vas a veure?' o 'Quin tipus d'espectacle veuràs?' amb un 'no ho sé, és la Marta Carrasco, vull deixar-me sorprendre!'.

Després del més fosc Dies Irae, el seu darrer espectacle, No sé si...?, ens retorna la Marta Carrasco més alegre i esbojarrada, igualment emotiva però menys seriosa i més vital.

La funció, que s'ha pogut veure aquest divendres al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, és també més senzilla visualment i escenogràficament: una pantalla translúcida, el joc de llums i ombres i desenes de sabates escampades per l'escenari i penjades d'un mòbil gegant són els únics elements.

No cal gaire més, perquè aquí els dos elements importants són la música, una mescla molt emocional que va de Henry Mancini a Jaques Brel passant per Supertramp o Barbra Streisand, i els intèrprets. I és aquí on cal aturar-se i fer una reverència d’admiració i agraïment al gran talent d’Alberto Velasco, un grandíssim actor, en tots els sentits. Veient-lo moure’s i fer ganyotes amb una expressivitat espectacular un té la sensació que constantment roba protagonisme a la Carrasco. Si bé es cert que això respon a una decisió meditada, el cert és que un cop vist l’espectacle la complicitat dels dos és tan espectacular que un ja té ganes de veure una nova funció d’aquesta parella.

Com passa sovint amb Marta Carrasco, no és fàcil explicar el fil argumental de No sé si...?. Tampoc importa massa. Les diferents escenes semblen explicar-nos la relació entre dos personatges aparentment molt diferents que s’autodefineixen com a “germanes bivitel·lines i vitalícies”. L’amor, l’odi, l’autoritat, la incapacitat de trencar els vincles emocionals o els records seran alguns dels sentiments, sovint contradictoris però absolutament compatibles que podrem llegir en cadascuna de les accions: baralles puerils, balls plens de bogeria i felicitat, una divertida i estrambòtica classe de dansa clàssica amb una professora alemanya,...També hi té un paper destacat la mort: en un dels moments més emotius Marta Carrasco sembla comunicar-se amb seu pare mentre sona el fabulós Ne me quitte pas de Brel. Una lliçó de vida! Imperdible!

Cuando se rompe la hipocresía

2011-10-24T13:44:00.000+02:00

UN FRÀGIL EQUILIBRI, d'Edward Albee

Direcció: Mario Gas

Amb: Mia Esteve, Pep Ferrer, Merce Montalà, Rosa Novell, Rosa Renom i Albert Vidal

Teatre Lliure
Fins el 27 de novembre

Crítica a Notodo.com

Feliz coincidencia en la cartelera barcelonesa, en la que estos días estos días se estrenan dos piezas del prestigioso dramaturgo norteamericano Edward Albee. Mientras que el Teatre Romea presenta hoy una nueva revisión de la conocida ¿Quién teme a Virginia Wolff?, el Teatre Lliure de Barcelona acoge la menos conocida Un fràgil equilibri, una pieza posterior que da una vuelta de tuerca más a la desintegración del concepto de familia americana aunque de un modo más ambiguo y menos directo, aunque igualmente contundente.. Continuar llegint...

Contagiosa potència vocal

2011-10-17T17:05:00.000+02:00

CONCERT D'AMARAL, presentació del disc HACÍA LO SALVAJE

Teatre Auditori de Granollers

2 d'octubre de 2011

Amaral presenten el seu darrer disc, Hacia lo salvaje, en un Teatre Auditori ple a vessar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

De què serveixen 13 anys de carrera i milers de cds venuts no ho demostres damunt l'escenari? Quin sentit té ser una banda d'èxit si quan arriba la prova de foc, a pocs metres dels fans, no dones el millor de tu mateix? Res d'això es pot retreure a Amaral, el conegudíssim grup saragossà de pop-rock que divendres va presentar el seu darrer disc, Hacia lo salvaje, en un Teatre Auditori de Granollers amb totes les entrades esgotades.

I és que més enllà de gustos musicals (és evident que la seva música pot o no pot agradar) el concert d'Amaral a Granollers, el primer a Catalunya de la gira, va confirmar dos fets indiscutibles: la potencia vocal d'Eva Amaral que, sense aparent esforç és capaç de projectar la veu amb força i convicció i connectar amb el públic; i la total complicitat d'Eva amb la guitarra cada cop més elèctrica de Juan Aguirre, còmode en el silenci i incapaç de treure's una gorra que sembla enganxada al seu cap.

Amaral és d'aquests grups marcats, per bé i per mal, per la veu de la seva cantant, que marca la melodia i el to de les cançons i pot fer que sonin totes massa semblants. La seva popularitat, molt associada a les radio fórmules també provoca recels. Però assistir a un concert com el de divendres pot ajudar a esvair tots aquests prejudicis. Si bé sempre és més fàcil tocar davant d'un públic entregat de principi a fi, el cert és que la professionalitat i l'entrega de la banda són indiscutibles. I és que les poètiques cançons d'Amaral sonen molt bé en directe i, fins i tot sense ser-ne fan és molt fàcil contagiar-se de la seva potencia. Un concert, això sí, gens adequat per un auditori: com retenir assegut un públic amb ganes de saltar, moure els braços i cantar-ho tot?

2011-10-14T08:44:00.000+02:00

Reglas, usos y costumbres en la sociedad moderna
Direcció: Roberto Romei
Amb: Lina Lambert
Teatre Tantarantana
Fins el 30 d'octubre

Crítica a Notodo.com

¿Quién no ha pensado alguna vez, en mitad de una boda, sobre todo si le ha tocado ayudar en la organización, en el absurdo de muchos de los protocolos que deben seguirse siguiendo una tradición que nadie sabe quién empezó? Pues realizad un ejercicio de imaginación y trasladad un evento social como éste a finales del siglo XIX, en una sociedad extremadamente conservadora y encorsetada. Continuar llegint...

La lucidesa del cec

2011-10-11T19:05:00.000+02:00

LUCES DE BOHEMIA, de Ramón Maria del Valle-Inclán

Direcció: Oriol Broggi

Interprets: Lluís Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso,Camilo García, Marissa Josa, Jordi Martínez i Jacob Torres

Teatre Auditori de Granollers

2 d'octubre de 2011

El divertit retrat d'una Espanya grotesca protagonitza la magnífica versió de Luces de Bohemia al Teatre Auditori de Granollers

Fotografia: Josep Aznar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Què passa quan el que ens envolta passa pel filtre teatral? El resultat és una caricatura de la realitat? O sovint la caricatura s'assembla massa al nostre dia a dia?. Aquesta és una de les reflexions que un pot fer després de veure Luces de Bohemia, el clàssic de Ramón Maria del Valle-Inclán, que s'ha representat aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers en la magnífica versió de la companyia La perla 29 dirigida per Oriol Broggi. Una funció que ha arrencat sonors i sincers aplaudiments d'una sala gran plena a vessar.

De la mateixa manera que quan un veu les paròdies polítiques del Polònia de TV3 massa sovint té la sensació que la realitat supera la ficció, el text de Valle-Inclán, escrit el 1920, manté una vigència impressionant, sobretot en el seu despietat retrat d'una Espanya tan inculta com cruel, tan inflexible com intolerant.

"Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea", afirma Max Estrella, el protagonista de Luces de Bohemia, desesperat per la realitat que l'envolta.

La figura d'aquest poeta, amb moltes similituds amb el pensament de l'autor, és el fil conductor d'aquesta obra, exponent del gènere de l'esperpent. Assistim a la seva darrera nit, en un passeig per un Madrid fosc i ple de personatges estranys, exagerats, caricaturescs. Descregut de tot, incomprès i abocat a la misèria, sorprèn i emociona Max per la seva lucidesa, que no té res a veure amb la seva ceguesa.

La funció és fidel a l'estil auster de la companyia, amb un respecte absolut pel text original i un magnífic treball coral d'uns actors que, amb quatre draps, han de transformar-se en múltiples personatges. En destaca especialment el protagonista, un immens Lluís Soler, que transmet la ràbia, el dolor i la lucidesa del seu personatge. L'escenografia, mínima, confia en un fanal, una barra de bar, quatre taules i cadires i un treballadíssim joc de llums per traslladar-nos en aquest viatge capaç d'arrencar somriures còmplices que es glacen de tant en tant per la seva proximitat amb els temps que ens ha tocat viure.

Aprenent lideratge amb Shakespeare

2011-09-19T23:12:00.001+02:00

SHAKESPEARE PER A EXECUTIUS de Cia. Astut Teatre
Direcció: Pere Planella
Amb Laura Fité, Catalina Florit, Arnau Puig i Marta Santandreu
Teatre de Ponent
Granollers, 18 de setembre de 2011

Shakespeare per a executius porta a Ponent unoriginal seminari que alliçona a partir dels textos del dramaturg anglès.

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental
Què difícil és allunyar-se de Shakespeare! Què complicat és deixar de banda l'atracció i el repte que els textos del dramaturg de més èxit de tots els temps continuen exercint. Temporada rere temporada, les cartelleres teatrals s'omplen de noves versions i adaptacions de l'obra shakespeariana, farcida de personatges universals i històries que retraten amb encert totes les cares de l'ànima humana.

I això és el que aprofita Shakespeare per a executius, l'obra de la jove companyia Astut Teatre que ha dirigit el veterà Pere Planella i que s'ha representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Un original seminari dissenyat per donar lliçons de lideratge, gestió de crisis i d’oratòria per al competitiu món dels negocis. Els professors d'aquesta classe són alhora actors que es posen en la pell de personatges d'obres com Enric V, Somni d'una nit d'estiu, Juli Cèsar o el Mercader de Venècia, exemple del que cal i el que no cal fer per tenir èxit. El resultat, una refrescant comèdia molt ben interpretada que posa de manifest la vigència dels clàssics i alhora retrata amb ironia el postís i encarcarat món dels executius.

El teatro y sus fantasmas

2011-09-16T23:03:00.000+02:00

Llum de guàrdia, de Sergi Pompermayer y Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique
Amb: Mireia Aixalà, Ivan Benet , Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Andrew Tarbet
Teatre Romea
Fins el 9 d'octubre

Crítica a Notodo.com

A pesar que las expectativas eran muy altas y el reto de abrir temporada en el Teatre Romea es inmenso incluso para el artista más experimentado, Julio Manrique aprueba con altísima nota su estreno como director artístico del teatro. Llum de guàrdia es un emocionante homenaje al mundo del teatro en el que el propio Romea es un protagonista más. Pero es mucho más: es una estupenda comedia capaz de sorprender y arrancar sonrisas y carcajadas durante casi dos horas que pasan en un suspiro. Continuar llegint...

Adolescencia en ebullición

2011-09-14T22:43:00.000+02:00

Planeta ESO, d'Empar Fernández y Judit Pujadó
AGM Produccions
Direcció i adaptació: Joan Gallart
Amb Empar Fernández y Judit Pujadó
Versus Teatre
Fins del 2 d'octubre

Crítica a Notodo.com

Hay obras que parecen escritas para un público predeterminado. Planeta ESO es una de ellas. La adaptación teatral del libro homónimo de Empar Fernández y Judit Pujadó, ganador del Premio Pere Quart de humor y sátira en 2002, retrata en poco menos de una hora y con un ritmo trepidante el mundo de los jóvenes que, situados en una zona indeterminada entre la época infantil y la edad adulta, han convertido la escuela en su campo de batalla y los profesores en sus principales enemigos...Continuar llegint

Una dona lliure d'etiquetes

2011-09-12T08:30:00.000+02:00

FELIÇMENT, JO SÓC UNA DONA de Cia.Associació Obskené
Direcció: Margalida Esterlich
Amb Padi Padilla, Rebeca Raya, Helena Bagué, Albert Mèlic, Anaïs Garcia, Ana P.Jiménez, Agnès Esquerra, Laura G. Garcia i Mònica Hernández
Teatre de Ponent
Granollers, 10 de setembre de 2011

La Cia. Associació Obskené obretemporada al Teatre de Ponent amb una fresca i emotiva adaptació teatral de lanovel·la de Maria Aurèlia Capmany

Mai resulta fàcil traslladar a l’escenari una novel·la. Menys encara quanla història és una de les obres més emblemàtiques d’una escriptora, dramaturga,pedagoga i política tan influent i amb tanta personalitat com Maria AurèliaCapmany. El respecte per l’autora i els dubtes de no ser capaç de traslladar elto i el missatge dels textos originals, però, no semblen haver afectat elmagnífic treball de fi de carrera de Margalida Esterlich. La seva adaptació de Feliçment, sóc una dona amb la companyiaAssociació Obskené ha donat aquest cap de setmana el tret de sortida a la temporadadel Teatre de Ponent. Una arrencada estimulant, fresca i plena de sensibilitatque ha deixat molt bon regust de boca al nombrós públic assistent.

Feliçment, sóc una dona relata la vida de la Carola Milà, unadona nascuda a principis del segle XX que, lluitant entre el desig de llibertati l’atracció dels diners i la vida fàcil, viu múltiples vides, símbol de lesdiferents tipologies de dones del país: la burgesa feminista, la prostituta, latreballadora, la dona liberal...La proposta de Margalida Esterlich apostaencertadament per un estil de teatre molt proper al que li agradava a laCapmany, amb un joc teatral molt bretchià:canvis constants de rols i creació d'escenaris diferenciats amb ràpides isenzilles transformacions de vestuari. La decisió d'atorgar el rol protagonistaa quatre de les actrius, inclosa la granollerina Padi Padilla (especialista aencarnar dones de marcada personalitat com la recent Simone), juga també a favor del missatge de l'obra: lluny de lesetiquetes, tota dona lliure i apassionada (com va ser-ho Maria Aurèlia Capmany)pot assumir, alhora i sense grinyolar, diferents rols a la societat.

Ens queden les paraules

2011-03-27T22:02:00.017+02:00

FÉLIX Y GALATEA, de Jonay Roda

Direcció: Frederic Roda

Amb Anna Casas i Joaquín Daniel

Teatre de Ponent

Granollers. 27 de març de 2011

Jonai Roda estrena al Teatre de Ponent. Fèlix i Galatea, un bonic i romàntic viatge poètic.

Un bonic joc teatral que és, alhora, una reivindicació de les virtuts de la poesia per explicar el que vivim i el que sentim. Una senzilla història d’amor capaç d’entendrir el cor més dur malgrat ser totalment previsible. Una petita joia escènica escrita i dirigida per un fill i un pare que es nota que s’estimen els versos. Tot això és Félix i Galatea, l’obra de Jonay Roda que Frederic Roda ha dirigit i estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent.

Una gran taula amb vells llibres escampats, quatre cadires i una finestra. Pocs elements, sumats a un efectiu treball de llums i alguns efectes especials, són suficients per situar-nos en una biblioteca, escenari d’una trobada inesperada. Ja és hora de tancar i Galatea, una bibliotecària vocacional tant tímida com apassionada per la poesia, coincideix amb Fèlix, un dels vigilants de seguretat. Ben aviat sabrem que, rere els prejudicis que comporten les seves professions s’amaguen dues persones amb moltes coses en comú.

Ella, sorpresa per l’interès inesperat d’ell per un recull de poesies, comença, mica en mica, a mirar-lo amb uns altres ulls. Ell, ja fa temps que es fixa en la dolça figura d’una bibliotecària que sembla allunyar-se del tòpic i, generosa, lluita per contagiar-li el virus dels versos. Les seves trobades, aparentment casuals però cada cop més intencionades, es convertiran en un meravellós combat dialèctic que, a base de poemes clàssics de la literatura hispana, anirà descobrint els seus caràcters i sentiments.

Sensibilitat i dolçor són dos dels adjectius que millor encaixen amb Fèlix i Galatea. Potser és veritat que, des del primer minut, ja intuïm que el suposat amor impossible entre dos personatges tant diferents és només qüestió de temps. I segurament això resta a la història una intriga, una curiositat que li haguessin anat molt bé. Però la originalitat del poètic diàleg i el bon saber dels actors (Anna Casas, gran recitadora de convincent timidesa, i Joaquín Daniel, creïble vigilant amb dots de cantautor) aconsegueixen seduir-nos amb un romanticisme encantador.

Esclat de frustracions i sinceritat

2010-11-22T19:29:00.000+01:00

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí

Pasta fullada d'Ever Blanchet

Direcció: Òscar Molina

Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa

Teatre Gaudí. Barcelona

Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.

A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.

Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

El cabaret de la memòria

2010-11-21T20:44:00.000+01:00

La companyia gallega Voadora porta a Ponent Super 8, una comèdia musical alegre i enèrgica però mancada d'idees.

Super 8. Cia. Voadora

Dramatúrgia i direcció: Marta Pazos

Intèrprets: José Díaz, Uxía P. Vaello, Marta Pazos, Hugo Torres i Sergio Zearreta.

Teatre de Ponent. Granollers

dissabte 20 de novembre de 2010

Memòria i identitat. Dos conceptes de profund significat que volen ser la base d'un espectacle tant estrambòtic com divertit, tant desendreçat com bojament irresistible. Super 8, de la companyia gallega Voadora, és una comèdia musical plena de llum, música i color, amb l'humor com a guia i que, malgrat la voluntat de reflexió, acaba esdevenint un original però simple divertiment. Vista aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, la proposta es viu com un mena de cabaret, en el qual els actors, polivalents, ballen, canten i també són els músics.

Tots som directors amateurs de la pel·lícula de la nostra vida i la memòria és l'habitació on guardem les bobines gravades. Aquest és el fil conductor de Super 8, que ens mostra fragments aleatoris i inconnexos d'una vida qualsevol. L'homenatge a la vella càmera, present en tot moment en un lateral de l'escenari, és l'excusa per despullar l'interior i capbussar-se en el caos dels records. El viatge no és fàcil de seguir i ens molts casos és difícil veure la connexió entre les escenes. Però l'aposta estètica, clarament retro i fins i tot amb un pont 'hortera', aconsegueix que ben aviat un es despreocupi del sentit de tot plegat i aprofiti per gaudir de la frescor i humor de les escenes.

L'obra, inclassificable, es veu i es viu amb un somriure de principi a final. El bon saber fer dels actors, entregats i enèrgics, és evident. Però malgrat el positivisme que transmet la proposta, aquest tipus de teatre és del que no deixa posit. La comparació entre la memòria i els films amateurs o familiars es queda finalment en una idea que la companyia aragonesa és incapaç de fer avançar. En acabar la funció un es queda amb la sensació que rera la modernor i l'orginalitat no hi ha gaire cosa més que festa i rialles.

Histrionisme, empentes i poca veritat

2010-11-19T20:44:00.000+01:00

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera

Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.

Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.

El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.

Analfabets emocionals

2010-11-07T20:44:00.000+01:00

La versió teatral d'Escenes d'un matrimoni de Bergman apropa a Granollers un dur retrat de les relacions de parella
Segurament les relacions humanes, i més concretament les relacions de parella són un dels temes més recurrents en totes les disciplines artístiques, des de la literatura al cinema, passant per la música i evidentment el teatre. És per això que el que Ingmar Bergman ens explicava fa més de trenta anys al film Escenes d'un matrimoni ens sona avui a història mil vegades vista. Tot i que el singular amor de Johan i Marianne continua desconcertant per la seva voluntat de trencar motlles i reflexionar sobre la institució del matrimoni, la translació de la pantalla a l'escenari sota la direcció de Marta Angelat requeria segurament un muntatge més íntim, no apte per a sales del tamany del Teatre Auditori de Granollers. Un muntatge més proper que permetés gaudir de l'impecable treball actoral de Franesc Orella i Mònica López.

Envoltats per una escenografia clàssica (un habitatge on tot està on ha de ser) i protegits per una falsa seguretat de blanc pur, els protagonistes d'Escenes d'un matrimoni passen per una espiral d'emocions i sentiments, d'un matrimoni suposadament perfecte a l'odi més visceral passant per successius trencaments i allunyaments. Obsessionats per trobar un sentit a les seves vides, en lluita continua per trobar l'equilibri entre el cor i la raó, la seva sorprenent relació serveix a Bergman per parlar sense complexes del sexe, de les frustracions, de les il·lusions i sobretot del perill de les convencions socials, d'acabar triant camins en funció del què diran. L'obra, a l'igual que la pel·lícula es sustenta en els diàlegs dels protagonistes, sovint poc realistes, però amb reflexions tremendament interessants. El treball de Marta Angelat es centra precisament en potenciar aquesta diàlegs i, com passa sovint amb directors que també són actors, es nota sobretot en l'acurada direcció d'actors.

Menció apart de la funció a Granollers es mereix, lamentablement, el públic, que tampoc va omplir la sala gran. No sabem si per una confusió amb el títol (no, aquesta obra no té res a veure amb la vergonyosa sèrie de televisió...) o simplement per una manca d'educació cada cop més habitual a la majoria de teatres, el cert és que entre el soroll de caramels (tant costa desembolicar-los a les pauses o quan sona la música?), el concert d'estossec exagerats i encomanadissos, els comentaris gairebé en veu alta i les riallades exagerades i a destemps, no ha estat gens fàcil endinsar-se en el viatge emocional dels protagonistes. Quina sonoritat té aquest teatre que dificulta sentir els actors però permet escoltar amb detall com algú busca alguna cosa a la bossa? Una llàstima.

Homenatge i sensibilitat

2010-11-06T19:44:00.000+01:00

Rosa Díaz porta a Ponent La casa del abuelo, un emotiu espectacle que converteix el joc infantil en una defensa dels records

La casa del abuelo. Cia. La Rous

Dramatúrgia i direcció: Rosa Díaz

Intèrpret: Rosa Díaz.

Teatre de Ponent. Granollers

divendres 5 de novembre de 2010

Quan la sensibilitat i l'imaginació són a l'arrel d'un espectacle, algunes etiquetes poden ser contraproduents. Per això és un encert que, en programar La casa del abuelo, el Teatre de Ponent hagi evitat definir aquesta original obra com un espectacle per a infants. Més escaient és la definició de teatre d'objectes i actriu, que ens permet apropar-nos a una forma poc habitual d'explicar històries i que permet gaudir tant a infants de cinc anys com a adults que no han perdut la capacitat de sorprendre's.

La casa del abuelo és, en primer lloc, un emotiu homenatge de la creadora, Rosa Díaz, al seu pare. Partint de la base que tots els qui estimem i ja no hi són sobreviuen gràcies al nostre record, Díaz elabora un meravellós viatge capaç de convertir un antic moble en una caixa de sorpreses, els records en un joc de nens, i que respira una veritat poc habitual.

Un preciós escriptori de fusta és el punt de partida i el petit escenari on cal fixar la mirada. L'aparició d'uns originals titelles artesanals transformarà poc a poc cada peça d'aquest moble en espais d'un temps antic. Primer coneixerem l'avi, i el veurem en la seva rutina diària. Després apareix l'àvia, el seu gran amor, i sabrem com es van conèixer. La titella més menuda i eixerida, la de la neta, és la que connecta el públic amb el record i l'estimació que tots hem tingut pels nostres avis.

És per això, per aquesta efectiva identificació emocional amb els sentiments d'aquests titelles, que la mort de l'avi resulta corprenedora. La naturalitat, però, és la resposta de la neta, mentre l'àvia viu el dol amb més tristesa. I és precisament la naturalitat de la neta la que permet que l'avi, d'alguna manera, continuï viu.

No és fàcil, d'entrada, entrar en el petit món de somnis i records de Díaz. No estem prou acostumats ni a la màgia de les titelles ni a endinsar-nos en records de familiars que ja no hi són. Però ben aviat la senzillesa de la proposta i el recurs dramàtic del joc infantil ens atrapen i ja no ens deixaran fins el final. Un final en el que no és estrany trobar-se, de cop, amb alguna llàgrima inesperada. Com tampoc costa de creure que aquesta petita meravella s'emportés el 2009 el premi al millor espectacle de FETEN, la fira europea de teatre per a nens i nenes de Gijón.

Quan viure és córrer sense sentit

2010-10-18T00:00:00.000+02:00

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem

Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)

Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010

Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.

Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

Personalitat pròpia

2010-10-17T19:29:00.000+02:00

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma

La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010

Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.

Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.

Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

Redescobrir el vers

2010-10-08T23:27:00.000+02:00

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière

Direcció: Frederic Roda

Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.

Teatre de Ponent. Granollers

7 d'octubre de 2010

Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.

Desig adolescent, veritat escènica

2010-09-24T23:24:00.000+02:00

De-Sideris, que obre temporada al Teatre de Ponent, és una obra potent i original que mescla joves sense experiència actoral amb una direcció professional.

De sideris
d'Helena Tornero la companyia Ponent Jove

Direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín

Amb Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yeray Cremades, Adrià Girona, Mariona Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legaz, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas.

Divendres 24 de setembre de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Si l'aposta pel risc, la reinvenció constant i la recerca de noves fòrmules escèniques són les raons de ser de les sales alternatives l'inici de curs del Teatre Ponent és tota una declaració d'intencions. La petita sala de Granollers va arrencar dijous passat la temporada amb De-Sideris, una proposta que mescla joves actors sense experiència amb una direcció i producció de nivell professional. Un espectacle fresc, sincer, ple de veritat, que reflexiona sobre el desig, en totes les seves cares, vist des de la perspectiva dels adolescents.

Demostrar que, amb treball, constància i la motivació, qualsevol jove és capaç de sortir a l'escenari i transmetre una entrega, professionalitat i honestitat fora de qualsevol dubte. I alhora treure tot el suc a la sincera innocència, a la manca de prejudicis i vicis habituals en actors amb més experiència. Amb aquests dos clars objectius Roberto Romei, Marta G.Otín i Helena Tornero han apostat amb força per De-Sideris, un espectacle de teatre social fet amb i per als joves. Concebut com una història eminentment visual, però també reflexiva i molt marcada per l'expressivitat gestual, De-Sideris atrapa des del principi no tant sols pel que explica sinó per la capacitat de transmetre la personalitat de cadascún dels seus protagonistes i co-creadors.

Partint dels desitjos que s'amaguen en tots els somnis, i en poc més d'una hora, l'obra ressegueix les múltiples facetes del desig, des de l'obsessió per una determinada peça de roba o de menjar, fins l'enamorament més visceral o la desesperant decepció que suposa topar-se de front amb la dura realitat. Tot el conjunt, tant les projeccions, com la potent tria musical les diferents coreografies, transmeten una força i una sinceritat poc habituals en un escenari. Els joves protagonistes, intensos de principi a fi, es deixen la pell per fer viure al públic els seus desitjos, somnis, pors i angoixes. I el resultat esdevé un bonic retrat, no tant sols del desig, sinó de l'adolescència. Imperdible. Fins el 3 d'octubre.

Monòlegs amb molt de teatre

2010-08-28T23:03:00.000+02:00

Dani Pérez presenta a Ponent 'Cazando Gamusinos', el seu espectacle més àcid.

Cazando Gamusinos

Direcció de Carme Malé

Amb Dani Pérez

Divendres 27 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més emprenyat, més crític, però amb la mateixa capacitat per arrencar sonores riallades. Dani Pérez, el Teatre de Ponent i la Festa Major de Granollers han tornat a ser aquest any una combinació d'èxit. Cazando Gamusinos, el nou espectacle del monologuista de Premià de Mar, enfoca ara la seva mirada divertida cap a la religió, l'economia, la política i la cultura.

A diferència de molts altres monologuistes de la seva generació que omplen sales a Barcelona, Dani Pérez no basa els seus espectacles només en guions més o menys originals o en l'absurditat de situacions reconeixibles. Després de deu anys de carrera i sis espectacles, Pérez ha confirmat el seu talent actoral, que li permet treure suc, i per tant rialles, a situacions rídicules. Gràcies a les seves ganyotes, els seus personatges i la mímica és capaç de visualitzar situacions com els animals d'una divertida arca de Noé o un parc infantil amb un tobogan que s'enfila fins els núvols.

Aparentment tímid en l'arrencada, Dani Pérez es converteix en pocs segons en una imparable màquina de fer riure. Durant prop d'hora i mitja sua la samarreta literalment per fer-nos còmplices de situacions quotidianes en un supermercat o en un banc. Per primera vegada, però, els seus monòlegs deixen entreveure per primera vegada en els seus espectacles un rerafons de reflexió i crítica social. El missatge: no deixeu que us enredin. L'humor de Pérez continua sent gestual i molt visual, però també hi ha més amargor. Amb la maduresa ha crescut com a actor, però hem perdut un xic del seu riure espontani i contagiós.

Espectacle en majúscules

2010-08-28T19:26:00.000+02:00

El Mag Lari omple el Teatre Auditori amb el seu nou espectacle, mescla magistral de màgia i humor.

Sonrisa y magia, The sound of magic, de Mag Lari

Idea, guió i direcció de Josep Maria Lari

Amb Mag Lari i Pol Quintana

Divendres 27 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Mai humor i màgia havien estat combinats amb tanta maestria. Fa més de vint anys, un mag català, el televisiu Màgic Andreu, va convertir-se en un dels primers a incorporar l'humor en l'il·lusionisme de casa nostra. Avui, un dels hereus d'aquell tipus d'espectacle s'ha convertit per mèrits propis amb un dels millors mags de l'actualitat.

Divertit, ràpid, i amb un gran sentit de l'espectacle en majúscules, el Mag Lari va omplir dissabte el Teatre Auditori de Granollers amb un dels seus darrers muntatges, The sound of magic. L'espectacle, que compta amb números ja coneguts i d'altres de nous, opta una vegada més per la fòrmula d'èxit que caracteritza aquest autèntic showman: màgia clàssica i humor a tocar de butaca combinats amb espectaculars i sorprenents números d'il·lusionisme de gran format. Les cartes es combinen amb el fum, les llums i números de playback centrats en conegudes cançons de musicals o crooners com Frank Sinatra.

Espectacle apte per a tots els públics, iressistiblement divertit i de ritme imparable, The sound of magic confirma una vegada més el gran talent d'aquest mag. L'elegant suma de l'il·lusionisme més efectista amb un sentit de l'humor fresc i proper funcionen com una màquinaria perfecta dalt l'escenari. Espectacle i màgia en majúscules.

Relacions diferents

2010-08-26T23:25:00.000+02:00

Ever Blanchet presenta a Ponent Desiguals, un original però fallit relat sobre el món de la dona.

Desiguals

d'Ever Blanchet

Direcció d'Ever Blanchet

Amb aria Clausó, Karme Málaga i Laura Sancho

Dimecres 25 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Ambiciosa i amb ganes de generar complicitats, Desiguals, la darrera obra dirigida pel veterà Ever Blanchet, tracta amb naturalitat aspectes com la bisexualitat, l'amistat, l'amor i la vellesa, però no aconsegueix que la història sigui prou creïble com per fer còmplice el públic. Plena d'interessants reflexions, els diàlegs de les protagonistes són poc naturals i massa sovint es veu clarament l'empremta i la intenció de l'autor. Emmarcada en la programació teatral de la festa major de Granollers al Teatre de Ponent, l'obra compta, això sí, amb unes interpretacions força correctes.

Desiguals explica la història d'amor i amistat de la Rita i la Mar, dues dones de personalitats gairebé oposades que construeixen tota una vida de tendresa i complicitat. L'Alícia, el tercer personatge, funciona com a estrany enllaç entre les dues dones, i un quart personatge, un home que només coneixerem pel que n'expliquen, es creuarà també en la vida de les tres protagonistes. El joc escènic juga des del principi a trencar la quarta paret, i els diàlegs entrecreuats a dues i a tres bandes es combinen amb monòlegs que interpel·len al públic. El pas del temps, poc clar, s'ha d'acabar remarcant amb cartells, un recurs poc encertat. L'escenografia de l'obra, freda i sense massa personalitat, dibuixa quatre espais separats per gespa i marcats pel joc de llums. Al fons, unes fotografies gegants de models pretenen oferir el contrast entre la suposada perfecció estètica femenina i l'atractiva imperfecció de les protagonistes. El contrast real, però, ve del recorregut vital d'aquestes tres dones, original sens dubte, però tant poc creïble que acaba per provocar desinterès. Per això ni l'atractiu d'alguns diàlegs ni el bon saber fer de les actrius pot salvar una història mancada de veritat i proximitat. Què difícil que és explicar històries!

Fresc viatge musical

2010-07-04T23:04:00.000+02:00

La companyia Els Pirates Teatre obre el Teatre de Ponent a la mitjanit amb un divertit espectacle musical.

Comedy Tonight

companyia Els Pirates Teatre

Direcció d’Adrià Aubert

Amb Núria Cuyàs, Llorenç González, Bernat Cot, Lluna Pindado i Ariadna Cabiró (piano)

Dissabte 3 de juliol de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Acostumades a suplir amb valentia i imaginació els avantatges econòmics i de promoció que els grans escenaris tenen assegurats, les sales alternatives continuen apostant pel risc i sorprenent per la seva capacitat de reinventar-se. A Granollers, el Teatre de Ponent ha trencat amb la costum de tancar durant el mes de juliol i durant els dos primers caps de setmana es converteix un minúscul cabaret,amb còctel inclós. Conscients que amb l’arribada del calor i les vacances arrossegar públic al teatre és una tasca díficil, gairebé impossible, la proposta s’atreveix fins i tot a fer un radical canvi d’horaris, amb una sessió els dijous a les nou del vespre, i sessions “golfes” a partir de mitjanit el divendres i el dissabte. I pel gran ambient que es respirava dissabte, sembla que l’aposta ha sortit bé. L’espectacle triat, Comedy Tonight, de la companyia Els Pirates Teatre, n’és un dels culpables.

Concebut com un desanfadat i fresc viatge per la història del gènere del musical, Comedy Tonight contribueix a enriquir una nova generació de musicals de petit format que destaquen per un nivell de qualitat altíssim i un gran savoir fer dels seus intèrprets i que demostren que amb una bona base actoral i musical no es troben a faltar ni els grans decorats ni els efectes especials.

L’actor Llorenç González, ja vist a Ponent a l’original Fairy de Portaccelli, és el divertit presentador d’aquesta història musical. Des dels cants dels trobadors a l’Edat Mitjana fins el musical català per excel·lència (Mar i Cel), Comedy Tonight repassa algunes de les més conegudes peces del gènere, d’autors com Gilbert i Sullivan, Leonard Bernstein o Stephen Sondheim.

Llorenç sorprén una vegada més per la seva vis còmica, la seva polivalència i una simpatia contagiosa. L’acompanyen Bernat Cot, de Sant Feliu de Codines, en substitució de Robert González (destacada veu d’Asufre), i que ens descobreix també una faceta de cantant poc vista fins ara, Núria Cuyàs, habitual en musicals de Dagoll Dagom i coneguda també per ser Tina la bruixa fina, i Lluna Pindado. Els quatre actors i cantants, acompanyats des del piano per Ariadna Cabiró, destil·len qualitat i divertiment pels quatre costats.

Adrià Aubert, el director de l’espectacle, aconsegueix dotar la proposta d’un sentit de l’humor i d’un fil conductor que l’allunyen amb encert de propostes similars més fredes i acadèmiques. Més enllà de l’homenatge al gènere, Els Pirates Teatre aposten per oferir un entreteniment sincer, honest i de qualitat, sense més pretensions que arrencar somriures i convertir la nit en una agradable vetllada.

Classe de cosmologia amb "BOUer points"

2010-06-30T19:28:00.000+02:00

Pep Bou i Jorge Wagensberg sorprenen i emocionen amb Berishit, un espectacle que combina ciència i bombolles

BERISHIT

Direcció i creació: Pep Bou i Jorge Wagensberg

Amb Pep Bou i Jorge Wagensberg.

Dimecres 30 de juny de 2010

Centre Cultural de Vilanova del Vallès

Ja feia temps que en l’entremaliada ment del granollerí Pep Boues bellugava la idea de preparar algun muntatge vinculat a la ciència. Conscient que darrera la seva màgia amb el sabó la química i l’experimentació tenen un paper tant o més important que la paciència i el sentit de l’espectacle, Bou sempre ha cregut en els nombrosos punts de contacte entre les bombolles i els àtoms, entre el sabó i les cèl·lules. Finalment, al passat festival Temporada Alta de Girona, la unió es va produir, amb l’estrena de Berishit, un espectacle amb Jorge Wagensberg a mig camí entre la conferència i l’experimentació teatral que assoleix un difícil equilibri entre entreteniment i divulgació. Dimecres l’espectacle de Bou i Wagensberg va ser al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, en una breu gira prèvia a l’estrena al Festival Grec de Barcelona.

Berishit és la primera paraula del primer paràgraf de la Bíblia i significa “al començament”. Com va començar tot? Quin és l’origen de l’univers? Perquè la natura és com és? L’esperit científic, present de manera espontània i natural en els infants, ens mou a observar el nostre voltant i fer-nos infinitat de preguntes. Científics com Jorge Wagensberg, fa molt de temps que aprofiten les seves evidents habilitats comunicatives per explicar i apropar la ciència a tots els públics. A Berishit, l’objectiu és explicar la història científica més antiga, bella i teatral, i les diapositives o power points són substituïdes per la poesia i la màgia de les bombolles de Pep Bou.

El resultat de la fusió és magnífic. Senzill, directe, divertit, amb les dosis justa d’humor, entreteniment i coneixement. Berishit permet alhora conèixer curiositats sorprenents de les que creen afició per la ciència i sorprendre’s una vegada més amb la poesia que només el “bufaplanetes” sap extreure de les bombolles de sabó. La simpatia contagiosa i el sentit de l’humor de Bou, sempre pacient amb la capritxosa voluntat de les bombolles, es mesclen amb força naturalitat amb les explicacions de Wagensberg. La complicitat entre els dos juga a favor de l’espectacle, al qual només es pot criticar un cert punt d’improvisació i un aire d’experiment que li resta solidesa al conjunt. Malgrat això, els “BOUer points” de Berishit són altament recomanables. Un viatge científic màgic que va des del big bang fins el naixement de la intel·ligència necessària per fer un ou ferrat...de bombolles.

Ni rialles ni emoció

2010-06-20T23:02:00.000+02:00

Fallit intent del malabarista "Boni" d'explicar l'angoixa i pors de l'artista rera l'escenari amb Backstage, al Teatre de Ponent.

Backstage

Cia Boni

De Jordi Juanet "Boni" i Antoni Morcillo

Direcció d'Antoni Morcillo

Amb Jordi Juanet "Boni"

Dissabte 19 de juny de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

No és gaire difícil endevinar les intencions del malabarista Boni amb el seu espectacle Backstatge, representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. En tant sols cinc minuts resulta evident que l'espectacle vol explicar-nos el que passa darrera el teló abans que comenci l'espectacle. Els nervis, la soledat, la il·lusió per l'èxit i la por pel fracàs es barregen entre el vestuari i el material. El problema és que la funció no sap anar més enllà de les bones intencions, i a banda d'oferir una mirada nostàlgica i trista, desaprofita un bon punt de partida i no té ni ritme, ni emoció, ni màgia ni rialles. No anem bé quan als deu minuts ja mires el rellotge en un espectacle que no arriba als 50 minuts.

Malabarista i home de circ des de fa 27 anys, Jordi Juanet "Boni" va viure una època gloriosa als anys vuitanta i als noranta amb el duet Boni i Caroli, que formava amb Ramon Muñoz. Els seus espectacles de circ van viatjar per tot el món amb un èxit notable fins que l'any 2000 es van dissoldre per seguir carreres artístiques per separat.

I si bé diuen que l'experiència és un grau, també es ben sabut que la vida de l'artista és dura, amb molts alts i baixos, i Backstatge, el darrer muntatge de "Boni", té tota la pinta de sorgir d'un moment professional difícil. Amb honradesa i sinceritat, "Boni" vol mostrar-nos la cara menys divertida de l'artista, totes les pors i dubtes als quals s'ha d'enfrontar cada dia d'actuació, independentment de l'estat anímic.

Però aquest atac de sinceritat acaba jugant en contra de l'espectacle, que no genera en l'espectador ni l'interès ni l'empatia imprescindibles perquè tot plegat funcioni dalt l'escenari. La pretesa naturalitat acaba semblant improvisació i manca de guió. Fins i tot els malabarismes estan mancats d'emoció, i són executats sense la gràcia i el sentit de l'espectacle necessaris per provocar els "ohhs" habituals en el món del circ. Acostumats a tota mena d'espectacles, àvids de sorpresa, aquest Backstage ens deixa massa freds, fins i tot indiferents, i no és capaç tampoc de reflectir l'experiència de "Boni" en un el món del circ. Una llàstima.

Sense respostes ni solucions

2010-05-29T19:23:00.000+02:00

Òscar Molina dirigeix una impactant peça sobre les dificultats de l’eduació amb adolescents

Reacció

de Lutz Hübner

Companyia Lazzigags Produccions

Direcció d’Òscar Molina

Amb Lídia Linuesa, Albert Carbó i Artur Trias (veu en off)

Divendres 28 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Una jove professora compromesa, lluitadora i patidora s’enfronta a un adolescent conflictiu i violent. El jove pretén aconseguir un aprovat sense cap esforç però davant l’oposició ferma de la mestra, la situació s’embolica i el noi l’apallissa. Impactant l’inici de Reacció, la nova proposta del director teatral granollerí Òscar Molina a partir del text del dramaturg Lutz Hübner. Una peça que s’enfronta a la problemàtica de l’educació d’adolescents amb un llenguatge proper, directe i sense voluntat de donar respostes ni solucions. La funció dirigida per Molina esdevé un exercici fresc i potent, al qual només manca més rodatge i interpretacions més acurades per assolir els matissos que la poden convertir en una petita obra majúscula.

L’escenografia, simple, pràcticament inexistent, deixa clar que aquí el que mana són els diàlegs i les interpretacions. Els dos actors s’enfronten sols, en un espai despullat amb un parell de taules i dues cadires. Només les cançons de Coldplay a la banda sonora els acompanyen en les ràpides transicions. Les converses entre la mestra i l’alumne es complementen amb monòlegs independents on expliquen directament a l’espectador els seus records i la seva visió dels fets.

La proposta, doncs, depèn en gran mesura de les interpretacions, i és aquí on hi ha una de les febleses Reacció, amb uns actors desiguals. Albert Carbó, conegut per la seva aparició a Plastilina, de Marta Butxaca, sorpén una vegada més per la força de la seva interpretació, malgrat la manca de matisos i el fet que per moments confongui la potencia actoral amb els crits i els cops. Lídia Linuesa ens fa creïble el seu paper i transmet bé la fragilitat del seu personatge, però fa patir una mica amb una certa inseguretat interpretativa.

Pel que fa a la història, un dels grans encerts és la capacitat d’exposar amb un llenguatge directe i fresc una problemàtica propera i reconeixible sense voler en cap moment donar cap solució màgica. De fet, més enllà dels diàlegs i de plasmació escènica, sorprén el pessimisme (o realisme, segons com es miri) de la peça, que deixa sense explicació i sense massa esperançes de cara el futur.

La vida és un joc

2010-05-15T19:24:00.000+02:00

La companyia JoGijo presenta al Teatre de Ponent U, dué, três, una interessant reflexió sobre l’absurditat del comportament humà.

U, dué, três de Gerard Guix

Companyia JoGijo

Direcció de JoGijo

Amb Jordi Arqués, Rui Pedro Cardoso, Stefano

Divendres 14 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

En un espai indefinit, buit, fosc i marcat només per cintes blanques, aterren tres personatges seguint les misterioses ordres d’uns fulls de paper. Un és català, l’altre italià i el tercer portuguès i és la primera vegada que es veuen. I no, no és un acudit. Tancats en aquest rectangle, incapaços de sortir-ne i sota l’amenaça d’un estrany enemic exterior el seu temps passarà entre la desconfiança, la necessitat de fer pinya i les ordres que aniran arribant en forma de més papers. Així, entre el joc i la metàfora, es defineix U, dué, três, la proposta de la companyia JoGijo que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. Una proposta original, diferent, plena de simbolismes i reflexió a la que només manca un esforç per anar més enllà, per no quedar-se en una bona idea sense la força i la intensitat que la proposta demanava.

Un dels encerts de U, dué, três és el plantejament escènic, tant net i buit de referents que encaixa perfectament amb una història simbòlica, amb múltiples lectures. Sense oblidar en cap moment el format de joc, un joc en el qual els personatges són les fitxes i un ésser superior ordena en cada moment quin és següent pas a donar, l’obra és també una metàfora de la guerra, un conflicte surrealista sense un enemic clar però ple de condicionants i d’ordres que es segueixen sense saber massa bé per a què. L’espectador, veient-ho des de fora, és conscient de l’absurditat de les ordres (és fàcil aquí recordar el joc escènic d’El mètode Gronholm, on els personatges també s’esforcen per superar proves, per absurdes que siguin) i del comportament irracional dels protagonistes, alhora espantats i alhora agressivament perillosos.

Després d’una arrencada prometedora la història avança amb dificultat, afectada per unes interpretacions no massa convincents i per situacions un pèl previsibles i mancades d’impacte. El final, però, reprèn la intensitat inicial, amb un missatge potent: deixar de seguir ordres, de fer el que se suposa que s’ha de fer, i recuperar el joc i la fantasia són el millor antídot davant un món hostil.

"Bon rotllo"

2010-05-08T19:26:00.000+02:00

Delafé y las Flores Azules contagien Granollers del seu positivisme en la presentació del seu nou disc.

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Presentació del nou disc “Vs las Trompetas de la Muerte”

Amb Helena Miquel (veu), Òscar D’Aniello (veu), Dani Acedo (bases, keys, casiotone), Juliane Heinemann (coros, percussions), Ramon Robinad (bateria), Ramon Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombó) i Alberto Pérez (trompeta)

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 7 de maig de 201"

Més enllà de gustos, de feelings i de connexions hi ha grups de música capaços de contagiar i connectar fins i tot amb el públic més escèptic. I el grup del Masnou Delafé y las flores azules n’és un, tal i com es va poder comprovar divendres a Granollers. Tot i que l’escassa venda anticipada feia preveure una sala gran mig buida, a darrera hora es van vendre la majoria d’entrades que finalment van permetre un gran ambient al Teatre Auditori. Si haguéssim de triar una expressió per definir la música de Delafé la que millor encaixaria seria “bon rotllo”.

El concert, un dels primers de la gira de presentació del nou disc, “Vs las Trompetas de la Muerte”, va sorprendre d’entrada per dos detalls: la presència d’un públic gairebé tant heterogeni com el que es va poder veure en l’actuació de Manel, amb famílies senceres, molta canalla i fins i tot avis, i una equalització molt ben treballada que va treure tot el suc possible de l’acústica del teatre, que tot i anomenar-se auditori no ha destacat mai per posar les coses gens fàcils ni a les bandes de música ni a la projecció de veu dels actors.

Les bases rítmiques entre el hip hop, el pop i l’electrònica i unes lletres properes, molt quotidianes, en ocasions un clar homenatge als anys 80, conformen el segell personal de Delafé, que en aquesta nova etapa s’ha acompanyat de Dani Acedo y una secció de vents que aporta un nou caire més funky a la proposta. Una fòrmula sense sorpreses que funciona gràcies a l’esperit positiu, sempre festiu i desenfadat que sempre transmeten Helena Miquel, dolça com sempre però menys vergonyosa i més llençada, i Òscar D’Aniello, molt enèrgic i amb una manera de ballar contagiosa. En només mitja hora el públic ja era dempeus i el ball i la festa duraria gairebé dues hores. Sense massa orginalitat, ni excel·lència musical, lluny de pretensions, Delafé t’atrapen des d’un directe positiu i alegre, que convida a ballar i cantar sense vergonya, pel simple plaer de passar una bona estona.

Fresca i sorprenent mirada al passat

2010-04-30T19:24:00.000+02:00

Boà Teatre porta a Ponent fins diumenge vinent L’última vedette del Molino, un recomanable homenatge a una època que lluita per no ser oblidada.

L’última vedette del Molino

d’Aleix Aguilà

Direcció de Jordi Pérez Solé

Amb Marta Aran, Josep Carbonell, Francesc Ferré, Patrícia Medina, Andrea Portella i Ferran Martínez (piano)

Divendres 30 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Conceptes com cabaret o El Molino sonen llunyans, antics, part d’un passat que només recorden uns pocs, tancat i ensorrat per la modernitat i futurs ambiciosos. És per això que resulta estrany veure com una companyia tant jove com Boà Teatre, amb joves alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona, aposti per una obra d’aquesta temàtica. L’última Vedette del Molino, escrita per Aleix Aguilà, té la virtut de mesclar amb elegància un gens dissimulat homenatge al passat d’El Molino amb un missatge reivindicador, un toc d’alerta davant de certs interessos que no tenen cap respecte per la història. Luny de ser pretensiosa, l’obra, que es pot veure també el proper cap de setmana al Teatre de Ponent, transmet senzillesa, honestedat i molt de respecte per un gènere, el del music-hall que es feia en sales com El Molino, menystingut i desprestigiat.

La posada en escena, ambiciosa, s’atreveix a canviar la configuració habitual del teatre, amb el públic a l’escenari i la graderia adaptada com a escenari d’El Molino. Una decisió que aconsegueix situar-nos amb eficàcia en un tros de l’antic edifici, a punt de ser ensorrat. La música en directe, amb piano i efectes sonors, és una altra de les apostes de l’espectacle, convertit en un petit musical.

L’obra arrenca amb una reunió entre un regidor de l’ajuntament, una responsable de l’associació de veïns del barri, una ambiciosa arquitecta, el propietari del local i una jove aspirant a vedet. Però la proposta té l’encert de no insistir en excés en la crítica sobre el model de Barcelona que alguns volen imposar fent oblidar el passat i esdevé un digne homenatge a tota una època. Enmig d’aquest joc d’interessos, l’esperit dels antics artistes envaeix la funció i ens trasllada a fragments dels espectacles que s’hi representaven. És cert que no tots els actors i actrius de l’obra semblen creure’s i interpretar els seus papers amb igual convicció i força, però el conjunt sorprèn per la frescor, la senzillesa i la absoluta manca de pretensiositat. El resultat aconsegueix emocionar el públic més gran, coneixedor de primera mà d’un passat que mira amb enyorança, i permet als més joves conèixer una part de la història que o bé es desconeixia o bé fins llavors es mirava amb recel.

Wilde també pot avorrir

2010-04-11T19:27:00.000+02:00

S’estrena a Granollers la versió d’Un marit ideal de J.M. Mestres, una fallida adaptació salvada només per l’energia de Joel Joan.

Un marit ideal

D’Oscar Wilde

Direcció: Josep Maria Mestres

Amb Camilo García, Carmen Balagué, Abel Folk, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Joel Joan, Laia Martí.

Teatre Auditori de Granollers

Dissabte 10 d’abril de 2010

En teatre, és difícil espatllar els grans textos, però no impossible. I les obres del genial Òscar Wilde, iròniques, amb diàlegs enverinats i sempre disposades a disparar amb eficàcia contra la hipocresia i altres baixeses de la classe alta, també poden ser avorrides. Només fa falta una direcció gris i sense empenta i un intent gens treballat de contemporaneitzar el text, i ni un esforçat treball actoral ni un grapat de frases enginyoses podran salvar el desastre. Dissabte, a Granollers, va estrenar-se en una doble sessió Un marit ideal, en una versió dirigida per Josep Maria Mestres amb un atractiu repartiment i gran èxit de taquilla al Teatre Goya de Barcelona. Costa de creure com, després de l’excel·lent El ventall de Lady Windermere, un altre Wilde, ha pogut convertir aquesta sàtira d’alt contingut polític en un simple divertiment sense força ni agressivitat, salvat del badall només per l’energia actor de Joel Joan, al límit de l’histrionisme.

Un escenari de voluntat luxosa però gris i sense personalitat i una desfilada de vestits llampants no garantitzen l’elegància. I aquest és un dels primers errors d’Un marit ideal. Des del primer minut, ni l’escenografia ni el vestuari dels protagonistes ens fan creïble res del que passa a escena. Sabem pels diàlegs que estem davant de gent de classe alta, vinculada al món de la política, però les seves actituds no transmeten res del que són. Resulta evident que el joc de conspiracions, passats de moral dubtosa i falses aparences del món de la política que retrata Wilde ens sona molt actual, esquitxats com estem de casos de corrupció. Però a la direcció de Mestres se li veu massa el llautó en l’intent de ressaltar amb majúscules aquesta vinculació amb l’actualitat. I en barrejar-se la voluntat d’ironia i crítica contemporània amb un conjunt de situacions i trobades resoltes amb rapidesa i sense interès el resultat acaba sent precipitat, sense substància, ple de molts dels errors i tòpics habituals de les sèries de televisió.

La majoria dels personatges, poc treballats, no transmeten la divertida dualitat que li agradava a Wilde i alguns, com la senyora Markby, el senyor Goring o Gina Chiltern se’ns presenten com personatges totalment prescindibles. Els més ajustats, encara que a mig gas, són Abel Folk i Mercè Ponts. Capítol apart es mereix Joel Joan, que malgrat explotar el seu conegut registre de pallasso histriònic massa vist des de la magnífica sèrie Plats Bruts, és l’únic capaç d’aportar espurna i gràcia als afilats diàlegs i reflexions Wilderianes. El seu paper no encaixa amb la grisor de conjunt, però la funció guanya punts quan apareix a escena.

Quan l’absurd esdevé poètic i divertit

2010-04-10T22:56:00.000+02:00

Anita Coliflor, de Pablo Rosal, atrapa el Teatre de Ponent amb una obra tant inclassificable com iressistible.

Anita Coliflor (tragedia de brebajes)

de Pablo Rosal

Direcció de Pablo Rosal

Amb Albert Mèlich, Bàrbara Roig, Pol López, Pasquale Bavaro, Andreu Martínez, Núria Vizcarro, Pau Sastre, Laura López i Xavier Serrat

Divendres 9 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Estranya, absurda, difícil de classificar, però amb tot i això, fresca, divertida i fins i tot poètica. Hi ha obres tan absurdes, tant fora de tota lògica i tan allunyades de referents coneguts, que explicar-les i explicar el que provoquen no és tasca fàcil. I Anita Coliflor, de Pablo Rosal, estrenada aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, s’emmarca en aquest tipus d’obre. Escrita el 2006, el mateix autor ha dirigit la peça amb un repartiment de fins a nou joves actors entre els quals hi ha els granollerins Laura López i Pau Sastre. El resultat, simpàtic i sorprenent, té el mèrit d’arrencar somriures a partir d’una història mínima, una proposta escènica austera i unes interpretacions còmplices.

A l’inici, un parell d’estranys personatges, feliços i divertits, preparen l’escenari. Quatre cadires i unes taules i un bon grapat de terra seran en qüestió de minuts un bar d’un poble desconegut, un espai on és a punt de crear-se una història. La parella, com dos follets, controla fins a cert punt la voluntat dels personatges que van entrant, provocant d’aquesta manera que en aquesta terra fèrtil hi floreixi la vida i el teatre. Una parella de pensadors, una minyona, un pastor, un pagès i dues dones casades coincidiran en el seu desig de beure una cervesa que mai arriba. La paciència davant l’expectativa que la beguda finalment arribi farà que els personatges vinguin diversos dies seguits. L’inevitable interacció entre ells ens permetrà conèixer, mica en mica, les seves inquietuds, els seus neguits i el seu passat.

La sorpresa és constant davant dels peculiars caràcters dels protagonistes, i els seus diàlegs, sovint absurds però carregats de poesia i màgia, són la base d’una obra que sorprèn per la facilitat de connexió amb el públic malgrat el desconcert. A mesura que l’acció avança, un deixa d’intentar buscar sentit al que passa i va gaudint de les rareses i reflexions, tan incomprensibles com divertides. Només deixant-se arrossegar per l’absurd és possible gaudir de la proposta, arriscada i gens convencional. La senzillesa i nuesa de la proposta, verge d’artificialitats, són una altra de les claus del muntatge, capaç de conquerir el públic amb un teatre al qual no estem acostumats.

Molt soroll per a no res

2010-03-28T19:27:00.000+02:00

La pretensiosa Un dios salvaje arriba a Granollers en la seva versió madrilenya amb més riures que cruesa.

Un dios salvaje

De Yasmina Reza

Direcció: Tamzin Townsend

Amb Antonio Molero, Pere Ponce, Aitana Sánchez- Gijón i Maribel Verdú.

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 27 de març de 2010

Un Dios Salvaje no és un obra d’estrena recent. L’exitosa obra de Yasmina Reza ha arribat a Granollers consolidada com una aposta de taquilla infalible. De fet, la versió madrilenya coincideix en cartellera amb una versió en català al Teatre Goya de Barcelona, senyal de la confiança de programadors i productors amb l’èxit d’aquesta peça i del tàndem Reza - Townsend. La presència d’actors coneguts del cinema i la televisió és un potent reclam capaç de guanyar sense problemes qualsevol crítica negativa. Si l’obra és entretinguda i em permet veure de prop l’Aitana Sánchez-Gijón o la Maribel Verdú, què més puc demanar, deu ser la motivació de gran part dels espectadors, que sortiran raonablement satisfets al final de la funció. Qui hagi contribuït a omplir la sala gran del Teatre Auditori esperant una obra potent i unes actuacions memorables segurament haurà marxat amb un regust més agredolç. Perquè tot i que és just reconeixer l’habilitat de Reza per escriure textos que es converteixen en èxit assegurat, també resulta cada cop més evident que rera la voluntat de sorprendre i transmetre grans idees de les seves obres s’hi amaga més fum que veritat, més pretensositat que veritable duresa.

El punt de partida d’Un dios salvaje, molt atractiu i original, ens presenta dos matrimonis discutint sobre una baralla entre el seus fills. Rera l’aparent voluntat coinciliadora i de consens ben aviat es posarà de manifest una actitud defensiva, agressiva i radical que anirà creixent mica en mica fins a una explosió final d’insults, violència i visceralitat. L’home és salvatge per naturalesa, sembla voler-nos resumir aquesta història quotidiana protagonitzada per uns personatges arquetípics, hipòcrites al màxim i fàcilment reconeixibles. El problema és que malgrat la voluntat de cruesa, aquesta idea és com un globus que es va desinflant de manera paradoxal: a mesura que la histèria i els crits augmenten dismuneix l’impacte de l’argument inicial i augmenta el desinterès pel desenllaç final. No sembla un problema dels actors, que compleixen amb escreix i representen amb energia el que el text els demana, ni tampoc de la directora Tamzin Townsed, a qui només se li pot criticar no haver sapigut treure més suc a alguns diàlegs i donar massa importància a recursos esgotadors com el telèfon mòbil del pare engominat. El problema és el text, amb més soroll que veritat, molt eficaç alhora d’arrencar la rialla fàcil, però menys cru i contundent del que hagués estat desitjable per remoure la consciència.

Shakespeare i el bar

2010-03-27T18:28:00.000+01:00

Txu Morillas presenta un espectacle de monòlegs femenins del dramàtug entre soroll de cafès i entrepans.

ESCOLTA’M

A partir de textos de William Shakespeare

Tria de textos i interpretació: Txu Morillas

Música: Mercè Miró

Dissabte 27 de març de 2010

Bar La Troca - Granollers

Shakespere no rima amb bar. Dissabte, a La Troca, va quedar clar que els versos del dramaturg anglès no es porten gens bé amb el soroll dels cafès ni amb l’entrar i sortir de gent. Txu Morillas va presentar un breu espectacle a partir de monòlegs femenins de Shakespeare i l’actuació que va tenir el mèrit afegit d’haver de lluitar contra multitud d’elements en contra. Poc es pot dir dels responsables del bar que, posant per davant la caixa, no van aturar la seva activitat. La decisió d’oferir espectacles de petit format gratuïts en un espai com aquest és molt lloable i engrescadora, però potser caldria plantejar-se quin tipus d’espectacles hi tenen cabuda, com per exemple uns monòlegs humorístics. El recital, que substituïa la lectura de contes de Maria Manau i Marta G. Otin prevista en un principi, s’hauria merescut un millor entorn, tant per la sentida actuació de l’actriu vallesana com per l’acurada selecció dels versos. Per sort, acostumats com estan els actors a concentrar-se al màxim obviant els estossecs o el rebregar del paper dels caramels del públic, és gairebé segur que Morillas no va patir tant l’entorn hostil com el públic que l’envoltava, obligat a fer un gran esforç per sentir i percebre el patiment dels diferents personatges femenins de Shakespeare.

Més enllà d’aquests inconvenients, la proposta de Morillas, tant senzilla com original, va tenir la virtut de ressaltar la contemporaneïtat de Shakespeare en relació a un problema tant greu com el de la violència de gènere. Tot i que descontextualitzats, els versos en boca de Pòrcia (Juli Cèsar), Lady Percy (Enric IV), Tamora (Titus Andrònic), Anna (Ricard III), Ofèlia (Hamlet), Constança (El Rei Joan), Lady Macbeth (Macbeth) i Margarida (Ricard III) transmeten el dolor, la humiliació, la desesperació, la violència i tota la gamma de sentiments que pot sentir una dona maltractada. La posada en escena, simple i delicada, incloïa elements d’interacció com unees espelmes, una corda o teles per ajudar l’actriu a dramatitzar cada monòleg. El resultat, un atractiu recital que ens agradaria veure en condicions més adequades, amb un mínim de respecte pel treball actoral i pels textos de Shakespeare com el que segur sí que va merèixerel Cabaret Cabrón programat a la sala del costat una estona després.

Reflexions sense empatia

2010-03-20T23:00:00.000+01:00

La companyia del Teatre de Ponent adapta La bogeria, de Narcís Oller, dins el cicle de Teatre i Literatura

La bogeria

de Narcís Oller (Dramatúrgia de Jonay Roda)

Direcció de Frederic Roda

Amb José Pedro García Balada, Agustí Sanllehí i Cesc Pérez.

Divendres 19 de març de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Qui són els bojos? On és el límit entre ser boig o ser diferent? Quina influència té la genètica o l’entorn en l’evolució de la personalitat? Humanisme, racionalisme, idealisme...diferents actituds enfront la vida s’enfronten a La bogeria en un apassionant diàleg per intentar donar resposta a totes aquestes preguntes. La companyia del Teatre de Ponent ha adaptat de nou un clàssic contemporani de la literatura catalana dins el seu cicle Teatre i Literatura adreçat a estudiants de secundària i després d’un intens rodatge aquest cap de setmana va estrenar-se a casa, a la petita sala alternativa de Granollers, on serà fins el proper 28 de març. Les sensacions, en acabar la funció, són contradictòries. Gran respecte pel llenguatge de Narcís Oller i treball actoral impecable, però també espessor i falta d’empatia en una adaptació de bon gust però digestió difícil. La proposta es defineix com un experiment teatral i científic que necessita de la complicitat del públic, però el cert és que des de la platea no és fàcil connectar amb les reflexions del text, interessants però mancades de la capacitat de traspassar l’escenari i implicar el públic.

La que es considera una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller, parteix d’un fet autobiogràfic per construïr una ficció en la qual el narrador, un dels personatges, intenta comprendre el procés de suposada bogeria d’un company de la universitat, Daniel Serrallonga, oposant-se visceralment als arguments més científics i mostrant-se sensible a les burles cap al desgraciat protagonista.

Un dels grans encerts de l’aposta és el trio actoral, en el qual sobresurt José Pedro García Balada, el narrador, molt natural i empàtic. L’adaptació dramàtica de Jonay Roda també destaca per la seva capacitat de respectar i transmetre els matissos del català de Narcís Oller. El problema és segurament que, en la translació fidel de la novel·la, el text no han perdut gens l’espessor filosòfica original i això acaba afectant la comprensió i el fluir de la funció. S’intueix interessant la reflexió d’Oller sobre la bogeria, però l’adaptació teatral no aconsegueix atrapar ni emocionar. És evident que els estudiants amb la lectura de la novel·la ben fresca tindran un punt de partida que segurament els permetrà gaudir molt més de la funció. Però pensant en un públic general, La bogeria se’ns presenta com un espectacle fidel però sense ànima, interessant però amb poca intensitat teatral.

Màgia a l’escenari

2010-03-15T18:29:00.000+01:00

TàBaTa Teatre porta a Cardedeu Tina la Bruxia Fina, un dels seus més exitosos espectacles

Tina, la bruixa fina

de Xavier Company (dramatúrgia nova de Jonay Roda)

Companyia TàBaTa Teatre

Direcció: Frederic Roda i Francina G.Ars
Amb Laura López, Núria Cuyàs i Dusan Tomic
Diumenge 14 de març de 2009

Centre Cultural de Cardedeu

Al teatre infantil, moltes vegades menystingut, l’excel·lència no tant sols és possible sinó que hauria de ser la tònica habitual. I quan un espectacle infantil funciona i agrada només cal girar-se cap a la platea i gaudir amb els somriures dels pares, mares, tiets, tietes, cosins i cosines. Perquè més enllà de les inevitables cares embadalides dels infants si la fantasia flueix amb naturalitat a l’escenari les rialles, contagioses, s’estenen entre el públic com un virus de felicitat. Tina la bruixa fina, de TaBaTa Teatre és un d’aquests espectacles infantils rodons, tant treballats i rodats que funcionen amb senzillesa, com una màquina perfecta de crear il·lusions.

Estrenat per primera vegada el 2000, la companyia ha reestrenat l’exitós espectacle de Xavier Company amb una dramatúrgia nova de Jonay Roda. Diumenge va ser al Centre Cultural de Cardedeu dins una intensa gira per tot Catalunya. En aquesta nova versió és manté l’essència i els seus directors, Frederic Roda i Francina G.Ars, del Teatre de Ponent de Granollers, tant sols s’han dedicat a perfeccionar i pulir allò que ja funcionava.

El primer que destaca de Tina la Bruixa Fina és l’espectacular escenografia elaborada pels germans Castells. Plena de color i detalls, esdevé un personatge més de la història, amb llibres, fruites i cassoles esponjoses que prenen vida davant dels nostres ulls. L’altre encert és l’interpretatiu, el gran treball de Laura López i Núria Cuyàs, perfectes en el seu paper de bruixes, molt versàtils i amb una veu sorprenent en els números musicals. Molt àgil és també Dusan Tomic, a l’ombra movent un munt de titelles i fent diferents veus. La història, senzilla, planteja la necessitat de ser humils i aprendre i treballar fort per ser bo en allò que ens agradi. Però l’important a Tina la Bruixa Fina és la màgia, la imaginació, la capacitat de fer que tot el públic torni a ser infant durant una estona, embadalit per les cançons i les entremaliadures d’una bruixa jove.

Llibertat vital, llicó actoral

2010-03-06T19:23:00.000+01:00

Marcela Terra torna a Ponent amb un emocionant retrat de Simon de Beauvior, amb grans actuacions de la granollerina Padi Padilla i la garriguenca Belén Bouso.

Simone

de Marcela Terra

Direcció de Marcela Terra (Meridiano 70ymedio Teatro)

Amb Belén Bouso i Padi Padilla

Divendres 5 de març de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Quan la llum de la vida comença a apagar-se és hora de recordar, de revisar la balança dels anys viscuts per esbrinar si ha tingut més pes la felicitat o el dolor i el patiment. Una mirada enrera que esdevé fascinant quan parlem de personatges històrics, homes i dones que d’alguna manera van tenir el valor de trencar amb allò establert i aportar noves maneres de pensar i de viure. Això i molt més és Simone, la darrera obra de la dramatúrga i directora Marcela Terra sobre l’escriptora Simone de Beauvori, que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers. Terra s’enfronta de nou a un personatge femení ple de força i personalitat després d’Entre les ones, una meravellosa dramatúrgia sobre Virgina Woolf que ja va poder veure’s a Ponent el 2006.

Quatre traços, unes llums al terra i dos màstils que serveixen alhora de penjadors per al vestuari conformen el simple però suggerent escenari de Simone: la coberta d’un vaixell, el del darrer viatge. Una dona amb bata blanca, mig adormida, camina amb dificultats per aquest espai i es troba un personatge fosc que sembla ser la mort però també podria ser el seu altre jo, una mena de consciència que amb insistència li recorda el seu passat i li recrimina tot el dolor que ha causat i tot el que la seva vida ha tingut de controvertit. Simon de Beauvior és a punt de morir i repassa la seva vida davant dels nostres ulls. L’apassionant relació d’amor lliure amb el filòsof Jean Paul Sastre, molt polèmica i criticada, centra les reflexions i records de l’escriptora, però també hi tenen cabuda el surrealisme, el teatre de Bertolt Bretch, el cinema dels germans Marx i el jazz.

Tot i que no descuida ni l’escenografia ni la música, Simone depèn sobretot del treball actoral i és per això que cal destacar el treball de les dues actrius. La granollerina Padi Padilla demostra una vegada més la seva polivalència i està espectacular en el paper de Simon de Beauvior, al qual s’entrega. Padilla és capaç de transmetre tota la gamma d’emocions, des de l’amor per la vida com la vulnerabilitat i amb moments genials com la imitació de Grouxo Marx o el ball de Josephine Baker. La garriguenca Belén Bouso acompanya a la perfecció la protagonista i la seva compenetració permet a l’obra fluïr amb gran energia i deixar l’espectador amb ganes de conèixer molt més sobre la pensadora francesa.

Quan Frida és freda

2010-02-28T23:27:00.000+01:00

La companyia gallega Ainternacional Teatro porta la seva visió de la vida de la pintora mexicana al Teatre de Ponent

Frida

de Jorge Rey

Direcció de Jorge Rey (companyia Ainternacional Teatro)

Amb Manuela Varela i Alfredo Padilla

Dissabte 27 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

De vegades hi ha obres que un no sap per on agafar-les. És evident que, encara que un sempre entri al teatre amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de sortir-ne commogut, de vegades les expectatives no s’acompleixen. I és que no és gens fàcil crear espectacles rodons, amb ritme, amb ganxo, d’aquells que t’emocionen i et fan pensar alhora, i per tant és normal sortir decebut de tant en tant. Però hi ha una cosa pitjor que no t’agradi: que et deixi indiferent. I això és el que passa amb Frida, l’espectacle de la companyia gallega Ainternacional Teatro que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. L’aposta per un personatge tan atractiu com la pintora mexicana i fins i tot la sinopsis i el cartell de l’obra no feien preveure la manca de ritme i d’emoció de la proposta. Hi ha treball i intencionalitat en l’obra, però amb això no n’hi ha prou.

L’obra explica la vida de Frida Khalo en episodis, mostrant moments que van de la infància a la mort. El problema és que la dramatúrgia no transmet una continuïtat, ni progressió, semblen fragments inconnexos, que només es poden seguir amb fidelitat si prèviament es coneix a fons la biografia de la pintora mexicana. Sabem una mica de la relació amb el seu pare, una mica més del seu amor per al pintor muralista Diego Rivera, que anava coixa per malaltia, que després va patir un accident que li malmetre greument l’esquena...Tot sembla enfocat perquè ens fem una idea de les raons del seu patiment, però també de la seva felicitat.

Però ni el text ni la història tal i com aquí se’ns expliquen aconsegueixen generar interès i les actuacions tampoc aconsegueixen extreure una emoció que manca en la pròpia concepció de l’obra. No es pot negar que l’actriu gallega Manuela Varela té un encant molt especial com a Frida, sobretot quan es tracta de transmetre alegria i ingenuïtat. Però la seva actuació, un pel forçada, és incapaç de transmetre el patiment i el dolor del seu personatge. L’actor argentí Alfredo Padilla demostra gran versatilitat en adoptar diversos personatges al llarg de l’obra, encara que li costi diferenciar prou el personatge del pare de Frida i el de Diego Rivera, que semblen confondre’s per moments. Res a dir de la posada en escena, senzilla, funcional, que juga a desvetllar de mica en mica objectes quotidians com una escala, un banc o un cavallet de pintor, ni de la música, encara que no no aporta gaire de nou i respon més aviat als tòpics de música tradicional mexicana.

Afegir per no sumar

2010-02-20T19:26:00.000+01:00

Ivette Nadal presenta el seu segon disc al Teatre Auditori de Granollers acompanyada de músics com Jordi Pegenaute i Toni Xuclà.

IVETTE NADAL presenta "A l’esquena d’un elefant"

Amb Ivette Nadal (veu i guitarra acústica), Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica), Toni Xuclà (guitarra elèctrica) Lluís Riera (baix elèctric), Gabi Codina (bateria), Alba Pallisé (violí))

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 19 de febrer de 2010

En el món dels esports sempre s’ha dit que jugar a casa, al camp propi, és un avantatge de cara al resultat final, i en el món de la música aquest factor juga també un paper molt important. Malgrat presentar el teu segon treball discogràfic a la teva ciutat, envoltada d’amics i familiars, pot fer respecte, el cert és que la calidesa i la complicitat de la platea venen de sèrie, ja no cal esforçar-se per guanyar-se els seus aplaudiments incondicionals. Si a més estàs acompanyada d’un equip titular de luxe, amb músics de solvència contrastada, sembla difícil imaginar que res pugui sortir malament. O quasi res.

Divendres, a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers, Ivette Nadal va presentar oficialment “A l’esquena de l’elefant”, un cd autoeditat fa pocs mesos, amb deu temes més elèctrics, més pop i menys acústics. Al minúscul escenari d’aquest espai, incomprensiblement desaprofitat i que és ideal per a concerts acústics i escpectacles de petit format, la jove granollerina va aparèixer acompanyada d’una banda més elèctrica del que és habitual en els seus concerts: Jordi Pegenaute com a guitarra solista, Toni Xuclà a la guitarra elèctrica, Gabi Codina a la bateria, Lluís Riera al baix elèctric i Alba Pallisé al violí. L’aposta, doncs, era ferma i segura, i la Ivette va comptar amb un coixí musical d’excepció. Malgrat les difucultats acústiques de l’espai (no es va buscar cap solució per apagar una mica el so de la bateria i això va obligar a pujar el volum de la resta d’instruments) la música va sonar força nítida, segura i conjuntada. El problema és que aquesta solvència musical, enlloc de jugar a favor de la Ivette va anar-li en contra, posant de manifest les seves limitacions musicals enlloc de ressaltar-ne les virtuts. Només en les cançons més acústiques acompanyada de Jordi Pegenaute es podia gaudir de la seva dolça veu. El volum elevat també anava en contra de la seva veu, mes dolça que contundent i acostumada a formats més acústics, i les lletres eren més difícils de comprendre enmig del “soroll” musical. Malgrat la complicitat de la Ivette amb els músics, sobretot amb en Pegenaute, i l’estima i la professionalitat amb la que aquests van tractar cadascuna de les peçes, semblaven anar per camins diferents, segurament per manca de rodatge conjunt.

Durant el concert, de poc més d’una hora, Ivette va anar llegint poemes seus llibre, Camí privat, que va recitar a l’estil Cassassas. En escoltar-los entre cançó i cançó un tenia la sensació que els seus versos sonen millor així, despullats, fràgils i sincers, que no pas engreixats cada cop amb més música. És a dir, que mentre la seva poesia sóna única i personal, les cançons són més convencionals, mancades de personalitat.

Veus a la banyera

2010-02-13T19:23:00.000+01:00

Aleix Fauró presenta a Ponent una bonica, colpidora i poètica obra al voltant de l’esquizofrènia.

Si avui és diumenge, demà és dijous

d’Aleix Fauró i Isis Martín

Direcció d’Aleix Fauró.

Amb Isis Martín i Eduardo Telletxea

Divendres 12 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més enllà del text, el teatre també es construeix amb silencis, amb moviment i amb mirades. I per enfrontar-se a una malaltia tant complexa com l’esquizofrènia la poesia pot ser un camí. Almenys aquest és el que ha triat Aleix Fauró, director i co-autor amb Isis Martín de Si avui és diumenge, demà és dijous, una senzilla obra plena de sensibilitat i sinceritat capaç d’encongir el cor que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers.

L’escenari és el pis on viuen l’Alba i el Leo. A través d’un breu i divertit monòleg a dues veus, i dels seus gustos i manies assistim a un resum de com es van conèixer i enamorar. És una arrencada que recorda l’estil de la pel·lícula Amelie, i que aconsegueix des del principi fer còmplice el públic de la relació dels dos protagonistes. El joc boig i divertit propi dels qui s’estimen que segueix a la introducció augmenta encara més aquesta complicitat, clau per a que l’entrada d’un tercer personatge colpegi amb més duresa l’espectador. De cop, el malhumor i els malentesos entren a escena. Mica en mica l’Alba comença a sentir veus i a imaginar-se coses i a estar irritable amb el Leo, desconcertat i impotent amb uns canvis de comportament que no enten ni sap com afrontar. L’esquizofrènia avança ràpid i els inevitables enfrontaments se’ns presenten forçats, pocs creïbles, sobretot per la gran diferència actoral. Mentre Isis Martín, amb la mirada perduda i el cos deixat anar és capaç d’angoixar-nos i fer-nos patir, Eduardo Telletxea no sembla tant còmode en el seu paper de Leo i tampoc hi ajuda la complicada dicció. Però Si avui és diumenge, demà és dijous no es basa tant sols en el text, i és precisament el joc amb elements com una planta, un contestador telefònic o la pintura i els silencis i les mirades els que aconsegueixen transmetre molt més que les paraules. Escenes tant meravelloses com les de la banyera, amb fotografies molles i metàfores sobre el suïcidi són els grans encerts d’una obra tant íntima i poètica com trista i bonica.

Lluita intel·lectual sense ànima

2010-02-07T23:26:00.000+01:00

La companyia lleidatana Nurosfera presenta a Ponent Els cal·lígrafs, una ambiciosa però fallida peça sobre la importància de l’escriptura i l’ensenyament.

Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà

Direcció de Òscar Sánchez H.

Amb Imma Colomer, Pep Planas, Ferran Farré i Núria Casado

Dissabte 6 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

L’escriptura, el món de les lletres i les contradiccions del sistema educatiu, junts en una proposta teatral ambiciosa, voluntariosa, però sense ànima. La companyia lleidatana Nurosfera ha presentat al Teatre de Ponent Els cal·lígrafs, la primera obra de la novel·lista i professora de teoria literària Núria Perpinyà, també de Lleida. La peça, que suposa l’estrena a Ponent de l’actor granollerí Pep Planas, ha aconseguit omplir la platea del teatre, que ha començat el 2010 amb força.

L’argument de la història, que segurament beu de la seva pròpia experiència de l’autora com a professora universitària, ens presenta els darrers dies del Departament de Cal·ligrafia Antiga d’una facultat qualsevol als anys vuitanta. En aquest habitat xoquen els caràcters de tres professors ben diferents, que representen alhora tres concepcions ben diferents d’enfrontar tant la docència com la investigació: el doctor Rafael Bràssica (sobreactuat i caricaturesc Pep Planas) pensa que cap escriptura antiga ha de suposar un entrebanc per al progrés i és un professor amargat i rondinaire; Felip Mistral (exagerat i poc creïble Ferran Farré) es dedica al grafologia des d’un punt de vista psicològic, té una visió més idealista de com ha de ser l’ensenyament i s’ho passa bé flirtejant amb les alumnes; la professora Joana Sempere (convincent Imma Colomer, la millor de la funció) viu per defensar la importància de la cal·ligrafia històrica i es resisteix a un progrés que passa per eliminar el coneixement del passat. Tots tres s’esforcen per convèncer de la seva visió a l’única alumna de doctorat, l’Acàcia Aramont (correcta Núria Casado).

En el text de Perpinyà hi ha la voluntat de reflexionar sobre temes com la manera d’ensenyar, sobre les pèrdues del progrés i sobre la necessitat o practicitat de certs estudis. Però malgrat la temàtica és interessant per desconeguda, els personatges, excessivament tòpics i plans, i les interpretacions, gens creïbles excepte la d’Imma Colomer, no aconsegueixen que la història ens atrapi. A mesura que avancen els conflictes tot resulta més feixuc, més previsible i costa creure’s el que passa i el que senten els personatges. Al final queda el dubte de si els problemes estan en la dramatúrgia o en la direcció, i un molt bon regust per una exquisida selecció musical.

Bucay, els westerns, i les sorpreses de la vida

2010-01-31T19:28:00.000+01:00

La companyia Donsami Magradat porta al Cercle Cultural de Cardedeu La síndrome de Bucay, una comèdia fresca i ben interpretada

LA SÍNDROME DE BUCAY de Joan Gallart

Direcció: Joan Gallart

Amb Bernat Quintana, Xevi Gómez i Aida Oset.

Dissabte 30 de gener de 2010

Centre Cultural de Cardedeu

Les sales alternatives són una font inesgotable de creació i risc teatral i un escenari imprescindible per als autors contemporanis que lluiten perquè els seus textos pugin a escena. I davant la dificultat d’allargar la vida de les peces més enllà de les dues o tres setmanes habituals s’ha extés els darrers anys la tendència a fer gires d’aquestes obres arreu de Catalunya, donant d’aquesta manera a un públic més ampli l’oportunitat de gaudir en escenaris propers (tant teatres com centres culturals i casals) d’aquestes propostes. En aquesta línia treballa fa temps el Versus Teatre de Barcelona, una de les sales alternatives més veteranes i punt de partida de companyies com Donsami Magradat, que està de gira amb dues de seves darreres obres de més èxit. Dissabte, al Centre Cultural de Cardedeu, va poder-se veure La síndrome de Bucay, la darrera creació d’aquesta companyia, i d’aquí unes setmanes serà el torn de Sexe, amor i literatura, molt aplaudida tant al Versus com al Teatre Gaudí. Malgrat la falta d’escalfor d’una platea malahuradament massa buida, el públic de Caredeu va riure i gaudir amb aquesta comèdia fresca i ben interpretada.

L’èxitosa literatura d’autoajuda de Jorge Bucay enfrontada a la saviesa inherent en els westerns i els seus peculiars personatges. Dues maneres d’analitzar i veure la vida molt diferents que tenen en comú la seva capacitat de saciar la necessitat humana de trobar una ajuda, una guia per tirar endavant i fer front als problemes existencials. Santi, un noi romàntic i xerraire que treballa de portalliteres en un hospital, s’enamora de Rosa, una noia amb qui coincideix a l’autobús i que llegeix un llibre de Bucay. En el seu intent per seduïr la noia, Santi descobreix els contes de l’autor argentí i intenta fer entendre al seu amic i company de feina, en Robert, de la utilitat de les històries de Bucay per reflexionar sobre la pròpia vida. Però Robert, gran aficionat als westerns, prefereix continuar creient en la filosofia dels westerns, que utilitza obsessivament en les seves bromes.

Les casualitats de lvida i la necessitat de trobar un sentit a tot plegat són els grans protagonistes d’aquesta comèdia propera, un pèl surrealista i amb un final sorprenent. El millor de l’obra de Joan Gallart és, més enllà d’un text simpàtic amb personatges creibles malgrat les seves extravagàncies, el treball del trio actoral. Destaquen Xevi Gómez, esbojarrat i molt entregat al paper més freak, i un divertit i sorprenent Bernat Quintana (que substitueix amb gran eficàcia l’actor incial, David Verdaguer). Aida Oset, malgrat el seu paper més limitat, també transmet tota la tendresa i feminitat del seu personatge.

Un clàssic net i clar

2010-01-30T23:25:00.000+01:00

La companyia Akadèmia Teatre estrena a Ponent una treballada versió d’Electra la tragèdia de Sòfocles.

Electra de Sòfocles

Direcció: Konrad Zschiedrich

Amb Tilda Espluga, Mercè Managuerra, Míriam Marcet, Àngela Jové, Andreu Carandell, Emilià Carilla i Sergi Pons, Dushan Tomic.

Divendres 29 de gener de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pràcticament tots els directors teatrals actuals estan d’acord en assenyalar la contemporaneïtat i les grans possibilitats d’adaptació i actualització com dues de les característiques que converteixen els clàssics en peces de gran atractiu. Però també la majoria, a excepció d’alguns pocs atrevits, mostren un gran respecte, tant per la dificultat de traslladar al públic actual obres amb un llenguatge complex com per la por de no estar a l’alçada de l’original. I és amb aquest respecte i humilitat, que l’experimentat director Konrad Zschiedrich s’ha enfrontat a l’Electra de Sòfocles, en una versió, presentada aquest cap de setmana al teatre de Ponent amb la companyia Akadèmia teatre, Zschiedrich ha trobat un camí net, i elegant que permet gaudir del vers i captar la contemporaneïtat de la tragèdia de Sòfocles sense focs ni artificis.

La història d’Electra és una història amarga plena de realisme i humanitat. Un dolor inconformista i l’esperança d’una venjança futura per part del seu germà Orestes són l’únic que sembla aguantar el cos i l’ànima d’Electra anys després de l’assassinat del seu pare, el rei Agamemnon, en mans de la seva marea Clitemenestra i Egist, el seu amant. Amb vestits esparracats i un aspecte lamentable sembla ser l’única a palau que no es resigna a callar davant la injustícia i lluita contra un silenci còmplice dominant i amb els assassins.

Un dels grans encerts d’aquest Electra és l’elecció de Tilda Espluga com a protagonista. L’actriu dota d’una gran força el personatge i fa comprensible per al públic el seu patiment. Destaquen també Miriam Marcet com a Crisòtemis, la germana d’Electra, i Emilià Carrilla en el doble paper de preceptor i Egist. El plantejament escènic, simple i despullat, és un altra de les virtuts del muntatge, que té en els símbols de vermell sang en l’escenari i en el vestuari una efectiva icona. El resultat: que un públic molt jove, la majoria del batxillerat escènic de Granollers, gaudeixi d’un clàssic elaborat amb tanta senzillesa com encert.

Original, trepidant i endimoniada

2009-12-05T19:31:00.000+01:00

La companyia Dei Furbi conquista el Teatre de Ponent amb Asufre, el seu darrer espectacle

ASUFRE de Gemma Beltran

Direcció: Gemma Beltran

Amb Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé

Divendres 4 de desembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Existeix l’infern? És tant dolent com ens pensem? I si en el fons fos molt millor i més divertit que el cel? Això és el que un pot descobrir a Asufre, el nou espectacle de la companyia Dei Furbi, estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Benvinguts a un cabaret literari boig i irresistiblement divertit. Us presentem quatre nois amb gabardina i sabates vermelles de tacó disposats a ballar, cantar i filosofar fins a l’esgotament per fer-nos veure l’inframon amb uns altres ulls.

La utilització de textos de clàssics, el ritme trepidant i el protagonisme total d’uns actors als quals es demana màxima entrega i polivalència defineixen les propostes d’aquesta companyia. Després d’Homes de Shakespeare, on el repte eren els personatges masculins del dramaturg anglès, la directora de la companyia, Gemma Beltran, es serveix aquí de textos de Dante, Sartre, Strindberg, Kafka i Goethe. El resultat és un espectacle tremendament original, alhora reflexiu i divertit, juganer amb les paraules i el seu so, i capaç d’atrapar-nos en una espiral d’humor aparentment absurd però alhora ple de lucidesa.

El plantejament escenogràfic d’Asufre treu el màxim profit d’una filera de butaques vermelles plegables i el gran treball d’il·luminació fa la resta. Perduts en un espai perdut i indefinit, Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Mercè salten, ballen, suen i s’entreguen a fons per composar uns personatges deliciosos. Dos moments destaquen entre un munt de fantàstiques escenes: la conversa de morts en unes tombes improvisades sota la filera de butaques i el monòleg on cada part del cos rep el nom d’un país.

Pot costar, al principi, connectar amb un text rebuscat, complex, però ben aviat la bogeria interpretativa, les coreografies i cançons a capel·la i un ritme imparable aconsegueixen conquistar el públic, que acaba rendit davant d’una proposta senzillament meravellosa, de les que creen afició pel teatre.

Poesia sense ànima

2009-11-28T19:33:00.000+01:00

Una companyia aragonesa porta a ponent una feixuga versió d’Oceano Mare d’Alesandro Baricco

EL VIENTRE DEL MAR a partir de la novel·la d’Alessandro Baricco

Dramaturgia de Mariano Anós i Luis Merchán

Direcció: Luís Merchan

Amb Mariano Anos

Divendres 27 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Proposta arriscada, ben intencionada però de difícil digestió. El vientre del mar, la proposta dels aragonesos Mariano Anós i Luís Merchán aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, intenta traslladar el món oníric i poètic d’Alessandro Baricco a l’escenari. La novel·la Oceano Mare és el text triat, i el monòleg el camí per intentar transmetre l’emoció de les paraules. Però El vientre del mar demostra que un text atractiu, un actor experimentat i una proposta escènica a priori atractiva no sempre són suficients per atrapar l’espectador. Alguna cosa falla en aquesta proposta quan una hora escassa de funció resulta feixuga i deixa un regust de decepció i indiferència.

A l’inici, un metrònom es projecta en un tauló de velles fustes al so de música de desesperats i insistents violins. L’entrada a l’escenari d’un aristòcrata francès, perruca blanca, rostre pàl·lid proper a la mort, significa l’arrencada d’un poètic monòleg on els laments es mesclen amb la descripció del naufragi d’una fragata francesa. El text descriu la desesperació, la gana, l’horror, la bogeria i la paulatina mort del centenar de supervivents. Però les històries acostumen a tenir dues meitats i aquesta té el contrapunt d’un mariner, també supervivent del naufragi, amb un dramàtic relat on l’aristòcrata acaba sent més enemic que el propi mar. Dues versions enfronatades que comparteixen la cruesa i el dolor, un relat dur que és també un cant d’homenatge al mar, alhora símbol de bellesa i horror, de vida i de mort.

En la traslació escència de la companyia Aragonesa el que primer sorprèn és la utilització multimèdia, amb projeccions, càmeres de vídeo i projeccions que ni afegeixen dramatisme ni ajuden al relat. La utilització gratuïta i innecessària dels recursos audiovisuals sembla restar importància al joc de llums, bàsic i més treballat que les projeccions però amb una execució brusca, gens fluïda. Els dos llargs monòlegs, monòtons i esgotadors, són interpretats amb ofici i bona dicció per Mariano Anós, però un es queda amb la sensació que li estan llegint un llibre, i les paraules arriben deslligades de la proposta escència i visual, restant al conjunt teatralitat.

La veritat fugissera

2009-11-21T19:31:00.000+01:00

La companyia Acte Quatre omple el Teatre de Ponent dos caps de setmana amb un simpàtic Pirandello

COSÌ È, SE VI PARE a partir de “És així si us sembla” de Luigui Pirandello

Dramatúrgia i direcció: Pilar Pla

Amb Carme Giménez, Sara Martínez, Montse Gassó, Joan Simeon, Núria Parés, Josep Ma Lacorte, Olga Pey, Josep Baldich i Marina Casals

Dissabte 20 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

La valentia és una característica que. lluny de sorprendre, defineix Acte Quatre, un dels grups amateurs de teatre amb més experiència de Granollers. No és estrany, doncs, veure el nom de la companyia al costat del de Luigi Pirandello, un clàssic de la literatura i el teatre italià. I és que, fent un repàs als quinze anys de la companyia, la tria d’espectacles demostra que l’interès per una història atractiva és per damunt de la por a enfrontar-se a textos universals. La versió de Così È, Se Vi Pare (És així, si us sembla), tot i estar una mica per sota del gran nivell al qual Acte Quatre ens té acostumats, és una simpàtica comèdia filosòfica ha tingut al Teatre de Ponent una gran acollida.

L’humor absurd i la barreja d’un encertat retrat costumista amb reflexions filosòfiques aptes per a tots els públics formen part de la recepta teatral habitual de Pirandello. A Così È, Se Vi Pare, un grup de personatges estan obsessionats amb conèixer la veritat de l’estranya relació entre un nou veí, el senyor Ponza, la seva dona i la sogra, la senyora Frola. L’argument parteix d’un relat breu ambientat en una ciutat de províncies, que el dramaturg italià utilitza per riure’s dels contrastos entre realitat i aparença, entre veritable i fals. El mateix Pirandello va definir la peça, escrita el 1917, com una “farsa filosòfica”.

L’adaptació dirigda per Pilar Pla, malgrat conservar el vestuari burgès, es situa en un espai indefinit, pràcticament buit, d’on els personatges no poden sortir ni entrar. Una enigmàtica porta màgica d’on sortiran els protagonistes del misteri i la xafarderia és el centre de l’acció i l’únic punt de contacte d’aquesta gàbia amb la realitat.

L’obra mostra la ridícula prepotència de qui es creu amb el dret de conèixer la veritat absoluta i alhora està convencut que les seves sospites sobre els altres sempre són encertades. Les actuacions dels Acte Quatre s’ajusten molt bé al retrat d’aquests personatges amb massa temps per tafanejar i condueixen amb encert l’espectador cap a un espiral delirant on una veritat nega una altra i on cada revelació sembla més certa que l’anterior. Només la falta d’un ritme més accelerat i un final amb més impacte fan grinyolar un espectacle que, un cop més, deixa amb regust de bon teatre fet amb empenta i professionalitat.

La caiguda del mur, a casa

2009-11-19T19:41:00.000+01:00

Ponent organitza una emocionant lectura dramatizada d’una obra txeca amb la presència de l’autor

MIRACLE A LA CASA NEGRA de Milan Uhde

LECTURA DRAMATITZADA coordinada per Romana Redlova

Direcció: Frederic Roda

Amb Òscar Intente, Marta Otín, Dusan Tomic, Miquel Noguera, Montse Colomer, Maria Manau, Agustí Sanllehí i Francina G. Ars

Dijous 18 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Quan l’escenografia, el vestuari i la coreografia desapareixen i només queda el text, una lectura més o menys interpretada i la il·luminació justa per no ser a les fosques, el paper del crític tampoc té massa sentit i aquest i deixa pas al cronista. Acostumat a l’envoltori, no és fàcil per a l’espectador enfrontar-se a les lectures dramatitzades, que l’obliguen a un major esforç d’atenció i d’imaginació. Un esforç que es veu recompensat per un plaer similar al que produeix la lectura d’un llibre i que posa el dramaturg en un pla de protagonisme gairebé absolut al qual no està malahuradament acostumat. Si la lectura compta, a més, amb la presència d’aquest autor, l’experiència esdevé totalment enriquidora.

Dijous, al Teatre de Ponent de Granollers, l’escriptor i dramaturg Milan Uhde, ex-ministre de cultura i president del parlament txec, va presentar, i alhora presenciar, la lectura en català de Miracle a la casa negra, la seva darrera obra, traduïda al català per David Utrera. L’activitat, emmarcada dins el projecte txecocatalà d’intercanvi dramaturgic organitzat conjuntament amb l’Institut de Teatre de Praga i el Centre Txec de Madrid, també serveix per conmemorar el 20è aniversari de la “Revolució de Vellut”, el procés de dissolució del Comunisme a Txecoslovàquia.

Considerada la millor obra txeca escrita després de la caiguda del Comunisme, Miracle a la casa negra té la virtut de reflectir, en el format de tragicomèdia familiar, la història recent de Texcolsovàquia. Una reunió familiar plena de rencor, retrets, misèries i un passat dolorós té com a protagonista la casa, símbol del pas del temps, de la història viscuda i de la resistència de l’amor, capaç de suportar totes les embestides i mantenir la unió, per fràgil i trencadisssa que aquesta sigui.

La lectura, va ser des de l’inici, un acte únic, emocionant tant per la seva simbologia històrica com per la presència de l’autor i del traductor. Les seves didàctiques explicacions introductòries, traduïdes al català per l’escenografa Romana Redlova, van dónar a la posterior lectura (interpretada amb passió per un grup d’actors habituals de Ponent dirigits per Frederic Roda) una força i una potencia escènica molt difícil d’aconseguir en una lectura dramatitzada. L’atenció i els sincers aplaudiments del nombrós públic present al final de la lectura semblaven demanar que algú dels presents s’animés a portar a escena un text tant atractiu i evocador.

Viure de puntetes

2009-11-13T20:15:00.000+01:00

Sol Picó conquista el Teatre Auditori amb un potent espectacle de dansa i rock que reflexiona sobra la maduresa

EL LLAC DE LES MOSQUES

Cia. Sol Picó

Direcció i Coreografia de Sol Picó.

Direcció musical: Mireia Tejero

Amb: Valentí Rocamora, Sol Picó, Merce Ros, Jordi Pegenaute, Joan Rectoret ,Mireia Tejero i Joan Manrique.

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 13 de novembre de 2009

És la dansa sinònim de sacrifici corporal? Significa arribar als 40 l’inici de la decadència? Si comences a sentir la degradació i les mosques et ronden, prova de ficar-te dins la rentadora i aplicar-te un bon centrifugat. Però que sigui abans que el mirall màgic comenci a contestar-te allò que no vols sentir. Per la coreògrafa i ballarina Sol Picó, amb sentit de l’humor tothom es pot reinventar i lluitar contra el pas del temps. I això és el que transmet, amb la força escènica a la que ens té acostumats, a El llac de les mosques, el seu darrer espectacle. Concebut en gran part durant l’estada de la companyia al Teatre Auditori de Granollers, divendres va presentar-se a la sala gran, força plena d’un públic entusiasta i més jove de l’habitual.

No és fàcil l’arrencada del show. Qui no coneix les excentricitats i rareses d’aquesta alcoiana menuda pot sentir-se xocat i desorientat. Tampoc hi ajuden les estripades notes inicials, volgudament caòtiques i ensordidores. Però a poc a poc, quan es connecta amb l’humor i la ironia de tota aquesta bogeria, i sobretot quan Sol Picó dóna mostres de la seva tècnica (impressionant número amb les puntes dels dits), és fàcil acabar rendit al divertimento de l’espectacle.

Aparentment no hi ha un fil conductor de les diferents escenes. Però fixant-se amb la figura de Sol Picó, esforçada una vegada i una altra per demostrar que encara no està acabada, que el seu cos encara respon, s’acaba comprenent el missatge de resistència, de reinvenció, de lluita contra el pas del temps i els seus efectes sobre el cos i l’ànima. Mentre el cos respongui vol dir que hi ha vida i per tant cal moure’l, cal esforçar-se per demostrar tot allò del que som capaços, sembla dir Sol Picó amb la seva bellugadissa tossuderia, intentant superar la força del rocós company d’escena, un expressiu Valentí Rocamora.

La música en directe és un element primordial de l’espectacle. Sota la direcció musical i el saxo de Mireia Tejero, els vallesans Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica) i Joan Rectoret (baix i contrabaix elèctric) i la bateria Mercè Ros converteixen El llac de les mosques en un potent concert de rock, un directe. Però la seva participació no estàtica ni passiva, ja que tant el vestuari com les seves interaccions amb els ballarins Sol Picó i Valentí Rocamora els converteixen en còmplices absoluts de l’univers Picó. També ho és l’actor Joan Manrique, protagonista d’un divertit tango amb el ballarí Rocamora.

L’emocionant i interactiu final, amb Sol Picó immobilitzada i rebent mostres escrites de suport del públic damunt d’un guix que, ara sí, li impedeix qualsevol tipus de moviment, és la cirereta d’un divertit i saborós pastís que acaba amb els agraïts i sincers aplaudiments d’un públic entregat.

La victòria del teatre i imaginació

2009-10-31T18:36:00.000+01:00

La Cia. Per Sé presenta Gurs, una original versió de Shakespeare ambientada en un camp de concentració

GURS, basada en “Penes d’amor perdudes” de W. Shakespeare

Dramatúrgia: Anna Gras, Kevin G. Martos, Albert Viñas

Direcció de Joan Morillo

Direcció musical: Oscar Machancoses

Amb Kevin G. Martos, Anna Gras, Sagrado Nova, Xavier Nuñez, Magda Puig, Luis Miguel R. Luna i Albert Viñas

Dissabte 31 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pluja, fred, fang i gana, molta gana. És evident que les inhumanes condicions de vida d’un camp de refugiats no són gens adients per a la creativitat i la cultura. I el camp de Gurb, a França, no n’és l’excepció. Entre 1940 i 1945 van passar-hi més de 60 mil persones, i gairebé la metitat erern republicans que fugien del règim franquista després de la Guerra Civil. Malgrat la duresa de la situació, però, se sap que els interns van organitzar-se per tenir la seva pròpia vida cultural. Exposicions, orquestres, esports, conferències...i perquè no una obra de teatre? A partir d’aquesta premissa, i en línia amb la màgica barreja de realitat i ficció que plantejava la meravellosa La vida és bella, de Roberto Benigni, la companyia Per Sé presenta Gurs, el seu primer espectacle. Una versió de Penes d’amor perdudes de William Shakespeare convertida en un simpàtic musical que aquest passat cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent.

Terra enfangat, austeres lliteres de fusta.. Som a un mòdul del camp de concentració de Gurs. Quatre ex-combatents, avorrits, es distreuen amb l’arribada de dues refugiades. L’aparició d’un llibre de Shakespeare transformarà la crua realitat en una divertida representació teatral, una escapada necessària per sobreviure i mantenir l’esperança.

Gurs és una molt bona idea teatral, un exemple de les possibilitats del teatre dins el teatre i la importància de la imaginació per convertir una obra clàssica en quelcom més. Les dues realitats, la del camp i les Penes d’amor perdudes de Shakespere estan molt ben encaixades i el joc dramàtic s’entén i funciona. Potser les actuacions són, malgrat l’energia i l’entrega de tots els intèrprets, massa irregulars, amb una dicció molt millorable, un excés de tics i un to de caricatura poc treballat (destaquen la granollerina Anna Gras, molt expressiva, i Albert Viñas, de Lliçà d’Amunt). Però l’afilat verb de Shakespeare i els enginyosos diàlegs entren molt bé. El problema de Gurs és haver-lo convertit amb un musical, un gènere que exigeix molt més que voluntat i música en directe. Com a obra de teatre, Gurs funciona, malgrat les seves limitacions. Per ser un musical es necessitarien actors amb més talent i tècnica musical.

L’afany per ser algú

2009-10-27T18:34:00.000+01:00

La companyia Mala Sang dirigida per Dusan Tomic versiona Tenessee Williams a Canovelles

EL GATS, a partir de textos de Tenessee Williams

Direcció de Dusan Tomic

Amb Pere Gual, Ma Lourdes Carreras, Yolanda Fernández, David González, Javier Jiménez, Vicenta Ballesteros, Martín Sánchez

Dissabte 26 d’octubre de 2009

Teatre de Can Palot de Canovelles

Al teatre amateur l’esforç, les ganes de tirar endavant una funció poden amb qualsevol entrebanc i arriben a suplir en gran mesura la manca d’experiència o formació teatral. El més habitual és que les interpretacions siguin irregulars, que el ritme de l’obra trontolli i que l’escenografia sigui molt i molt senzilla. Però, ¿algú s’atreveix a demanar la perfecció a un grup de no professionals s que dediquen un munt d’hores en condicions i horaris gens fàcils tant sols pel gust d’actuar? Aquí cal deixar a casa les ulleres de crític i deixar-se arrossegar per la il·lusió i la força que sempre hi ha dalt l’escenari. Dissabte, al Teatre Can Palots Canovelles, els Mala Sang van estrenar Els gats, que fusiona dos peces de Tenesse Williams. L’intens treball amb els actors del director, Dusan Tomic, és el que més destaca en aquesta obra, alhora trista i divertida.

La senzillesa domina l’escenografia d’Els Gats: un balanci i una taula a l’esquerra; a la dreta, una taula, una cadira i un llit plegable. Cada cantó de l’escenari ocupat per una història, independents entre si, però amb aspectes en comú. La llum i la foscor defineixen a cada moment quina història és la que es posa en marxa. Com és habitual en l’obra de Tenessee Williams la soledat, la marginació i la pèrdua de dignitat dels personatges és l’eix central. Aquí, s’hi afegeix un cert toc d’humor que finalment s’acaba imposant. Tant se val que els personatges mostrin la seva ràbia, desesperació o impotència. Davant d’un públic pendent de les interpretacions dels coneguts, la caricatura i el gag guanyen la partida al drama.

Una dona engabiada, atemorida i dominada completament per un marit masclista i prepotent protagonitza 27 vagons de cotó, la història de l’esquerra. La cobdícia, la maldat i la hipocresia d’aquest home amb aires de grandesa han empetitit la seva ànima i només l’oportunitat d’enganyar-lo amb un altre home serà capaç de fer-li sentir, encara que sigui per un instant, que és algú i que algú se la pot continuar mirant. L’actriu principal desplega en aquesta peça un gran saber estar sobre l’escenari i transmet amb força encert la bogeria del seu personatge.

A El més estrany idil·li un home que ho ha perdut tot i fins i tot la dignitat arriba a un hostal atret per les dots musicals de la mestressa. Evadint les dots de seducció de la dona, l’home trobarà consòl a la seva soledat amb la companyia de Nitxevo (“ningú” en rus), un gat que es convertirà en la seva única il·lusió.

La bogeria segons Shakespeare

2009-10-20T20:16:00.000+02:00

Oriol Broggi entusiasma el Teatre Auditori amb el seu Hamlet fresc i proper.

Si adaptar Shakespeare és sempre un repte immens per a directors i actors, atrevir-se amb Hamlet implica enfrontar-se a sense remei multitud de dubtes i de pors, sobretot si es vol adaptar d’una manera atractiva el text per a un públic poc acostumat al teatre en vers i al mateix temps no trair l’esperit original ni enfurismar els més puristes. El director Oriol Broggi, acostumat a enfrontar-se a clàssics (Antígona, El Rei Lear,...), demostra amb La tragèdia de Hamlet que no ha perdut el respecte, però si la por. Dissabte, al Teatre Auditori de Granollers, una platea propera al ple absolut, va reconèixer amb aplaudiments entusiastes l’atreviment de Broggi i l’energètica interpretació de Julio Manrique.

Pensat i creat per un espai tant màgic com l’allargassada nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, el primer dubte que presenta aquest Hamlet és la seva adaptació a teatres de format convencional. L’entrebanc és resol amb senzillesa: una gran estora beix substitueix la sorra i una gran portalada ens situa a l’epoca de reis i nobles.

Traïcions, lluita pel poder, assassinats,...Hamlet retrata, com és habitual en Shakespeare, les misèries humanes. El príncep de Dinamarca embogeix per una visió del seu pare mort que l’alerta que ha estat mort pel seu propi germà. Dubtant de tot i de tothom, lluita amb totes les seves forces per desemmascarar el traïdor. Però més enllà d’alguna aïllada lluita d’espases, aquí l’arma és la paraula.

Broggi demana als seus actors energia i versatilitat, i a canvi els ofereix una certa llibertat actoral. En el cas del Hamlet de Manriquela jugada és a punt d’escapar-se-li de les mans. L’actor transmet tota la bogeria i energia que el personatge demana, però les llicències que surten fora del text original descol·loquen. Així, en els moments més brillants, quan Hamlet embogeix davant la seva mara o Ofelia, l’obra troba la foscor i el to adients, però es trenca sobtadament amb els riures posteriors que provoca l’ interpretació histriònica de Manrique.

El conjunt de la funció aconsegueix transmetre la màgia del teatre més ancestral, la frescor d’un assaig, i la senzillesa escènica apropa els versos de Shakespeare. Segurament els més obsessionats amb el respecte absolut del vers es sentiran molestos pel to burleta que desprèn l’obra en alguns instants. Però si un és capaç d’entendre la funció com un fresc homenatge al teatre i als actors, les sortides de to són, a més de divertides, totalment compatibles amb el vers. Al cap i a la fi, Shakespeare entenia el teatre com un joc.

Poesia al llimb

2009-10-18T19:38:00.000+02:00

L’espectacle Klàssics apropa sversos d’autors catalans a través d’una original dramatúrgia

Klàssics

Direcció de Txell Roda

Amb Òscar Intente i Mariona Casanovas

Dissabte 17 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Convertir les lectures obligatòries en una experiencia teatral. Amb aquest repte va arrencar fa nou anys al Teatre de Ponent de Granollers el projecte Teatre i Literatura, que ha apropat a alumnes de batxillerat adaptacions escèniques de les novel·les i els llibres de poesia inclosos al currículum escolar. Ara, aquestes obres s’obren al públic en general i la poesia és la protagonista de la primera peça que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre granollerí. Dramatitzada per Jonay Roda i sota la direcció de Txell Roda, Klàssics té la voluntat d’apropar versos de poetes catalans i gaudir dels versos recitats i interpretats. El resultat, senzill i sensible, no és apte per a espectadors inquiets. El ritme pausat convida a deixar-se portar pels versos i la seva musicalitat.

Una rampa blanca és un penya-segat envoltat de foscor. Al capdamunt, un faristol i un llibre. Quatre cadires envolten aquest espai indefinit, gairebé celestial. Un home, de blanc rigurós i amb ulleres de sol permanents, es mou indecís amb un beguda a la mà. Una dona, vestida també de blanc, arriba poc després. Tots dos esperen un recital de poesia que sembla no començar mai. Durant l’espera, el seu diàleg es transforma en poesies de Verdaguer, Espriu, Foix, Maragall, Brossa... Mica en mica, entre els versos, anirem descobrint qui són i per què són aquí. Ella, una jove estudiant enamorada; ell, un misteriós poeta i professor. Comparteixen l’amor per la poesia, que, per a ells, és una forma de viure, una forma de pensar, de sentir i d’expressar-se.

No és fàcil trobar el ritme i el to en un espectacle basat en poesies. Tampoc ho és aconseguir que els actors recitin els versos amb la màxima naturalitat i que aquests arribin a orelles poc acostumades a sentir poesia. I aquests factors previs, incontrolables, compliquen molt la fluïdesa de Klàssics, un espectacle ple de sensibilitat amb el que no és fàcil connectar. Tampoc ajuda la irregular interpretació dels dos protagonistes. Mentre Òscar Intente es mostra més expressiu i orgànic, Mariona Casanovas , més rigida, resol el seu paper gràcies al bon recitar i una bonica veu. El gran encert de la funció és la dramaturgia, que mica en mica va agafant cos. Jonay Roda troba la fòrmula per anar dosificant amb saviesa els secrets dels personatges i converteix un sincer homenatge a Gabriel Ferrater en un emotiu viatge per la poesia catalana.

Titelles vives i emocionants

2009-10-10T19:32:00.000+02:00

La companyia Pelmànec de Miquel Gallardo impressiona a Ponent amb un magnífic Don Juan amb titelles

DON JUAN, MEMORIA AMARGA DE Miquel Gallardo i Paco Bernal

Cia. Pelmànec

Direcció de Maria Castillo

Amb Miquel Gallardo i les actrius de la projecció Ingrid Domingo, Annabel Totusaus, Marcia Cisteró, Laura Barba, Dolça Cos i María Castillo

Divendres 9 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Amarg, poètic, reflexiu, emocionant...Passa molt poc sovint, però quan la màgia del teatre aconsegueix envaïr cada moment, cada racó d’una funció, des de cada detall de l’escenari fins a l’ànima de l’espectador, no hi ha prous adjectius per descriure el que un ha vist i sentit. Divendres, al Teatre de Ponent, els qui van ser-hi no oblidaran la funció. Don Juan. Memoria amarga, de la companyia Pelmànec, trenca amb tots els prejudicis i tòpics associats al món de les titelles i atrapa sense remei els espectadors.

A l’escenari, sota la direcció de Maria Castillo, brillen amb intensitat un una factura tècnica impecable, on cada so, cada llum és al seu lloc al moment precís, i el magistral treball Miquel Gallardo que, sent un actor més entre titelles, és capaç de dotar els ninots d’una força vital esfereïdora. El seu esforç titànic, combinat amb la meravellosa expressivitat dels titelles creats per Martí Doy, aconsegueix que ens oblidem que són titelles i veiem éssers amb vida pròpia.

La proposta, però, és molt més que una recerca de perfecció formal. L’ús de titelles és una opció, inusual i valenta, que està al servei d’un text, d’una història escrita, i molt ben escrita, amb la voluntat de portar el mite de Don Juan a terrenys desconeguts, amb el repte d’enfrontar el mític personatge, i per extensió al públic, a un nou terreny emocional. Gallardo, també autor del text, agafa com a base arguments d’alguns dels nombrosos Don Juan que s’han escrit al llarg de la història, com els de Tirso, Zorrilla, Molière o Palau i Fabre i n’utilitza fragments per explicar un altre final.

Don Juan, personatge antisocial, trencador sense pietat de cors femenins, més que viure la vida, la xucla, l’absorbeix. La seva existència, sempre al límit, té sentit en la plenitud de facultats de la joventut, i ell conscient d’això tempta constantment la mort. Aquí, però, coneixem un Don Juan vell, decrèpit, que passsa al llit d’un convent els seus darrers dies. Burlat per una mort enamorada, gelosa i ferda, enfrontat a les pors i fantasmes del passat, Don Juan lluita fins el darrer alè per no deixar de ser ell mateix. Una lluita interna que arrossega els altres personatges i als espectadors en una impressionant espiral d’emocions i sentiments.

Per gaudir del teatre en vers

2009-09-26T19:39:00.000+02:00

Ponent engega temporada amb La filla del Carmesí, un Segarra convincent i minimalista

LA FILLA DEL CARMESÍ de Josep Maria de Segarra

Cia. Knuk Teatre

Direcció i adaptació de Frederic Roda

Amb Eduard Serra, Òscar Jarque, Núria Santaló, Xesco Pintó, Maria Calvet, Susana Gómez, Agustí Sanllehí i Mònica Barrio

Divendres 25 de setembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fer-nos gaudir de teatre en vers a través d’un deliciós conte amb ingredients de drama i comèdia costumista. Això és el que aconsegueixla peça dirigida per Frederic Roda que ha engegat la temporada del Teatre de Ponent. L’estrena divendres de la seva versió de La filla del Carmesí, de Josep Maria de Segarra, va deixar molt bon regust de boca entre els assistents. Més enllà de les irregulars interpretacions de la companyia Knuk Teatre, la proposta permet gaudir del català vivíssim de Segarra.

L’argument és simple, gairebé de conte infantil: Un ric hereu de comarca accepta la juguesca de casar-se amb la primera dona que entri por la porta. L’escollida per l’atzar és la filla del Carmesí, un artista bufó que actua de poble en poble.

L’aposta esceonogràfica de Romana Redlova i el mateix Roda és minimalista: una plataforma lleugerament inclinada, forrada amb una imitació de textura tèxtil i ocupada tant sols per una taula i dues cadires de. L’acompanya a la perfecció el joc de llums de Marc Martín, necessariament discreta, gairebé invisible. Només es permet un cert luxe en el bonic vestuari creat també per Redlova.

Aquí el protagonista absolut és el vers, sentir als actors recitar en un bonic català ric i expressiu. I si bé està clar que el conjunt de la proposta aconsegueix fer gaudir de la paraula, també es fan evidents les grans diferències entre les dots interpretatives i de dicció dels actors: uns, segurs i convincents; els altres, insegurs i difícils d’entendre.

Símptomes d’esgotament

2009-08-30T19:34:00.000+02:00

L’exitós Esperando a Godoy de l’humorista uruguià omple Ponent quatre dies

ESPERANDO A GODOY, de Godoy

Direcció d’Anna Sabaté.

Amb Godoy.

Dissabte 29 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

“Hi ha matrimonis que acaben bé, però la majoria duren tota la vida”. Humor intel·ligent amb símptomes d’esgotament. Després d’onze temporades a la cartelera de Barcelona, l’humorista uruguià Wellington Angel Romero Godoy (conegut com a Godoy) ha aterrat al Teatre de Ponent de Granollers amb el seu exitós Esperando a Godoy, dins de la programació de festa major. I malgrat és evident que conserva intacte el segell personal del seu humor, es detecta en la proposta manca d’energia, quelcom que mantingui frescos l’interès i les rialles.

Godoy explica històries inventades sobre la seva extensa família, reflexiona sobre l’etern i gastat tema de les relacions de parella i dóna classes de dubtosa mitologia grega. Però al més mínim contacte amb el públic, aprofita l’ocasió per reivindicar el seu caràcter únic respecte la recent moda televisiva de monologuistes. “Jo sóc un charlista , no un monologuista”, assegura.

Qui no hagi vist mai un espectacle de Godoy és qui més pot gaudir de la fina ironia, dels jocs de paraules i de les curioses reflexions sobre la vida d’aquest entremaliat de vestit fosc, expressió entremaliada i una omnipresent arrecada a l’orella als seus seixanta anys i escaig (“més escaig que seixanta” segons afirma). Però qui ja hagi vist alguna vegada l’humorista uruguià en acció notarà certa falta d’espontaneïtat, un estrany abús dels silencis i els temps morts, molta repetició i en definitiva un espectacle que demana a crits una renovació, una empenta en forma d’actualització. Si la fòrmula del seu èxit ha estat tractar el públic amb intel·ligència, cercant rialles des de l’absurd però també des de la reflexió, l’esgotament no sembla pas quelcom que el talent de Godoy no pugui solventar. L’objectiu, que entre glop i glop de wisky escocès ens faci veure dos gats enlloc d’un i provem d’acariciar el que no és.

Previsible vestit a mida

2009-08-29T20:13:00.000+02:00

Joan Pera repeteix fòrmula i èxit amb l’ interminable El joc dels idiotes

EL JOC DELS IDIOTES

De Francis Veber

Direcció d’Antonio Calvo. Amb Joan Pera, Llol Bertran, Pere Ventura, Gretel Stuyck

Divendres 28 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una fòrmula d’èxit assegurada sense espai per a la sorpresa. Un vestit a mida d’un Joan Pera simpàtic però previsible fins i tot en les esperables improvisacions. Tant se val l’argument de la història, poc importen la resta de personatges. Fa anys que els espectacles d’aquest carismàtic actor giren al voltant seu, que només ha de repetir una vegada i una altra el seu repertori de tics i brometes per satisfer, i de quina manera, un públic entregat, enriolat de principi a fi, i amb un nivell d’exigència humorística sota mínims. La seva darrera obra, El joc dels idiotes, va ser divendres al Teatre Auditori de Granollers. I malgrat la buidor creativa de la proposta, el reclam de Joan Pera va ser suficient per omplir la sala gran, revelant-se una vegada més com una aposta comercial infalible.

Infidelitats, guerra de sexes, malentesos i embolics...La comèdia de Francis Veber El joc dels idiotes segueix un cop més la fòrmula clàssica del vodevil. Però convertir qualsevol comèdia en un espectacle per al lluïment de Joan Pera implica sense remei baixar el nivell d’exigència dramàtica i argumental. Un empresari famós és sorprés amb la seva amant, una jove top model. Per salvar el seu matrimoni i la repetició intenta convèncer la seva dona que en realitat un innocent cambrer és la parella de la model. Una història totalment previsible que s’explica en quatre minuts i que sobre l’escenari, amb Joan Pera, acaba convertint-se en gairebé tres interminables hores.

Qualsevol conversa, qualsevol escena és una bona excusa perquè Pera allargui les anècdotes sense sentit i sense mesura o faci acudits suats i jugui constantment amb la barreja del català i el castellà. La seva vis còmica, basada en ganyotes i tartamudeig, es complementa amb una cada cop més habitual afició a intentar fer perdre la concentració de la resta dels actors, convertits en simples acompanyants, rídiculs en el seu intent d’aportar serietat i teatralitat a un desori insalvable.. La suposada falta de concentració, les errades o les sospitoses rialles fora de guió es converteixen en quelcom més important que la història, que l’espectador ben aviat oblida. Però tranquils, perquè la fòrmula Pera es basa precisament en el desori i el caos, en la repetició i exageració del que ja se sap que fa gràcia. És el que millor sap fer i és el que el seu públic espera.

Esbojarrats Pastorets d’estiu

2009-08-28T20:16:00.000+02:00

Toni Albà i Fermí Fernandes exploten el seu humor histriònic a El Messies

EL MESSIES

De Patrick Barlow

Direcció de Roger Peña. Amb Toni Albà, Fermi Fernandes i Elena Roche

Dijous 27 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Si juntar en un escenari dos actors com Toni Albà i Fermí Fernandes sembla ja una garantia de rialla, fer-ho per intentar un dels relats més explicats de la història pot semblar directament una bestiesa. Cap problema si l’objectiu és precisament aquest: oferir una bretolada teatral que busca arrencar rialles sense parar. El Messies, de l’autor britànic Patric Barlow és una paròdia sobre el naixement de Jesús que ara la companyia de Toni Albà ha portat als escenaris sota la direcció de Roger Peña, avesat a les comèdies angleses d’humor absurd. En la seva gira per Catalunya dijous va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir la meitat de la sala gran.

Un parell de col·lumnes romanes de cartró pedra, una cortina, una cadira pomposa i un penjarrobes conformen l’escenari. Som a la desendreçada sala d’assaig d’una companyia de poble, el Teatre Nacional de Reus. Els seus dos únics membres: Bertran, un conserge gris, panxut i desmemoriat amb aspiracions actorals (Toni Albà) i August, un director teatral tant confiat i orgullós de la seva experiència com inconscient de la límitada realitat que l’envolta (Fermí Fernandes). Acompanyant-los com a artista convidada, la sra Florits, una cantant interpretada per la sorprano Elena Roche amb un desconcertant paper merament decoratiu.

El resultat de tot plegat és una proposta tant esbojarrada com mancada d’originalitat, una mena de pastorets volgudament desastrosos. Una excusa perquè els actors hagin d’interpretar un munt de personatges gairebé alhora, en un brillant exercici de fregolisme, trepidants canvis amb mínims elements de vestuari que els dos actors, experimentats en el clown i en el mim, executen amb efectivitat. El riure, si arriba, vindrà de les nombroses situacions ridícules que inevitablement s’aniran encadenant.

Però com acostuma a passar en espectacles d’humor, la riallada acaba depenent en excés dels actors, i per tant de la simpatia i connexió que aquests tenen amb el públic. Així, qui disfruti amb l’histrionisme de Toni Albà, aquí molt més passat de voltes que un tímid Fermí Fernandes, té en aquest El messies una bona oportunitat de diversió. En canvi, qui no connecti amb les pallassades d’aquest actor i esperi riure amb l’enginy dels diàlegs o amb algun gir sorprenent de guió només es trobarà amb recursos humorístics poc treballats, com repetitus embarbussaments o ganyotes excessives.

Un ball deliciosament desendreçat

2009-08-27T19:40:00.000+02:00

Dani Bernabé i Paco Asensio ensenyen perquè La vida és un tang@ al Teatre de Ponent de Granollers

LA VIDA ÉS UN TANG@, de Dani Bernabé i Paco Asensio

Direcció de Marta G. Otin i Maria Manau

Amb Dani Bernabé i Paco Asensio

Dimarts 25 i dimecres 26 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Tango és sinònim de passió, elegància i seducció. I en mans de dos entremaliats com el narrador Paco Asensio i l’actor Dani Bernabé esdevé un simpàtic homenatge que barreja de contes, música i ball. La vida és un tang@ és el divertit espectacle de varietats que ha obert enguany la programació de teatre de la festa major de Granollers. Una demostració que la senzillesa, la honestitat i la companyia dels amics són bons ingredients per a què una proposta amateur ompli dos dies seguits el Teatre de Ponent de Granollers.

La ironia i la picardia alhora d’explicar contes de Paco Asensio és una de les claus de La vida és un tang@. L’altra meitat de l’equació és la versatilitat actoral de Dani Bernabé, un conegut actor no professional de Granollers amb una llarga experiència i una gran presència escènica. Complementant la proposta, les notes de coneguts tangos amb l’orgue de Dani Pérez, i el ball i la sensualitat de Raquel Morera.

Tot plegat arrenca com una trobada casual, en un bar construït amb quatre cadires, un parell de taules, el fum d’una cigarreta i vi per a tots. A partir d’aquí, el joc de paraules entre “tango” i “tanga” és la base sobre la que giren cançons, contes i balls...de tango, és clar. Declaracions d’amor, contes sobre reis molt “campechanos” i veritats a mitges conformen un menú alegre, ple de vida, humor i sensualitat. Un còctel deliciosament desendreçat, simpàtic en la seva senzillesa, mancat de rodatge però sobrat de talent i imaginació.

Interessants reflexions, poca teatralitat

2009-06-27T19:41:00.000+02:00

SÓC UNA MÀQUINA, de Gerard Guix

Direcció de Montse Rodriguez

Amb Pep Miràs i Albert Puigdueta

Divendres 26 de juny de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Si bé és evident que, al primer món, els avencos mèdics i tecnològics ens permeten cada cop viure més anys i millor, pot l’obsessió per no envellir, per no enmalaltir, girar-se en contra i convertir-nos en persones menys humanes, fins i tot sense sentiments? Quins són els límits de la nostra capacitat mental? Fins on podriem arribar amb l’entrenament adequat? Apassionant qüestions científico-filosòfiques que el jove dramaturg Gerard Guix ha volcat a Sóc una màquina, la seva darrera creació, que ha tancat aquest cap de setmana la temporada al Teatre de Ponent. Produïda per República de Guerrilla i enmarcada dins el marc de col·laboració entre la productora i el Teatre de Ponent, l’obra ha arribat a Granollers amb un canvi d’actors.

Una taula, un micròfon i uns auriculars ens situen, a l’inici, en la retransmissió d’un programa de ràdio. El locutor (insegur i massa dubitatiu Pep Miràs) explica al públic que, des d’aquell moment, sóm públic en directe del seu programa sobre fenòmens sorprenents. Però aquesta idea, que busca trencar la quarta paret i que la plaeta senti el que està passant com algú més real i proper, no acaba de funcionar, i la falta de ritme i un innecessari allargassament fan que costi molt d’entrar-hi. No és fins que, d’entre el públic, surt un inquietant i provocador personatge (Albert Puigdueta, molt més convincent, segur i amb el toc just de misteri) que la funció pren volada i aconsegueix un xic de la teatralitat necessària i fins aleshores inexistent.

Si bé és evident que el text de Guix vol precisament jugar amb el contrast entre la pesada i inconsistent xerrameca del pseudo-científic locutor de ràdio i l’atractiu misteri d’aquest home que assegura haver assolit certs poders mentals mai vistos, la sensació és que la fluixa arrencada s’arrossega sense remei la resta de la funció. Els intents de Sóc una màquina de crear uns diàlegs tensos, impactants, el suposat xoc de personalitats i l’impacte de les reflexions es queden malahuradament en bones intencions, en idees interessants sobre el paper però amb poca teatralitat i encara menys impacte al damunt de l’escenari.

El malson de la bellesa

2009-05-24T19:33:00.000+02:00

El lleig, de Marius Von Mayernburg

Direcció de Juan Carlos Martel

Amb Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz

Dissabte 23 de maig de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fins quin punt és important la bellesa? Algú considerat lleig està condemnat al fracàs? Què passaria si, de cop, tots fóssim guapos? Quin valor tindria llavors el nostre aspecte exterior? Fins quin punt ens canvia el caràcter la manera com ens veuen els altres? Preguntes tant profundes podrien obrir un interminable debat, però a El lleig, de Marius Von Mayernburg (jove dramaturg alemany pràcticament desconegut a casa nostra) esdevenen una divertida crítica, directa i contundent, capaç de fer-nos riure i reflexionar alhora. El lleig és la primera producció de la sala Trono de Tarragona, i es va poder veure aquest cap de setmana al Teatre de Ponent de Granollers.

Fidel a l’estructura dramàtica original, pensada com un joc teatral on l’escenografia i el vestuari són pràcticament inexistents i on el paper dels actors és crucial, Juan Carlos Martel ha aconseguit fer d’El Lleig una peça de ritme trepidant on tot encaixa a la perfecció. El repartiment( Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz) està a l’alçada de la peça, i el seu fresc i divertit joc a l’escenari connecta amb el públic des del primer moment.

L’únic decorat, simpàtic i estranyament lleig, el formen unes espatlleres que obliguen als actors a moure’s com en una classe de gimnàstica (quan un personatge no és a escena es penja, quiet i en silenci, de les barres de fusta). Vestits amb el mateix uniforme, fins i tot les mateixes sabates, l’únic que permet diferenciar els personatges és la seva interpretació i el que diuen, i malgrat aquests ràpids canvis, la història, una mena de gag allargassat, es segueix sense dificultat gràcies al gran treball gestual dels actors, que canvien de registre amb habilitat i rapidesa.

Juganer, intel·ligent, Von Mayenburg parla a El Lleig de la subjectivitat de l’aspecte físic, al qual ens rendim sense gairebé adonar-nos, però en canvi cap dels actors pateix cap canvi físic visible en cap moment de la funció; son els espectadors els qui, a partir de les reaccions i decisions dels personatges, extremes, absurdes i irracionals, esdevenen conscients d’aquests canvis. I és precisament aquest joc, aquesta màgia que ens fa creure uns canvis inexistents, la que ens fa conscients que només veiem el que volem veure. Estem segurs que no dónem massa importància al nostre aspecte?

Humanisme versus pragmatisme

2009-05-12T20:16:00.000+02:00

S’estrena a Granollers la fantàstica versió d’Els nois d’història dirigida per Josep Maria Pou

Amb només dues obres estrenades com a director i amb una tercera a punt d’estrena, Josep Maria Pou ha estat capaç d’afegir al seu espectacular currículum com a actor, el reconeixement de crítica i públic en la seva faceta rera el teló. La seva segona obra, Els nois d’història, ha iniciat una atepeïda agenda d’actuacions per tot Catalunya després d’inaugurar el renovat Teatre Goya i estar-hi un munt de mesos. El passat cap de setmana la funció va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir i convencer durant dos dies.

D’entrada Pou demostra un gran olfacte en la tria del text. The history boys, del prestigiós dramaturg anglès Alan Bennet és capaç de tractar temes de tanta actualitat com l’educació o les relacions afectives amb prou intel·ligència per no defraduar el públic més cult i exigent, i amb prou humor i capacitat d’empatia per atrapar públics de totes les edats. L’acció es situa en una escola anglesa de províncies, on assistim a la preparació d’un grup de joves i entusiastes estudiants que volen entrar a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. De seguida sabrem que l’entusiasme per aprendre i el gran nivell cultural d’aquests joves és degut a la passió d’Hector (magnífic Pou), un vell professor més interessat en transmetre ganes d’aprendre i cultura general que no pas en els resultats acadèmics. El seu model educatiu xocarà inevitablement amb els objectius resultadistes del director i amb el pragmatisme d’Irwin, un jove professor.

Malgrat la multitud de referència poètiques i literàries, i un cert regust a la pel·lícula El club dels poetes morts, el text de Bennet juga molt saviament totes les cartes de la partida, evitant en tot moments abusar del xoc entre els professors, i afilant quan toca la ironia i l’humor més intel·ligent. Un dels grans encerts de la funció és la direcció de Pou, capaç d’extreure el millor d’un grup de joves actors (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) que transmeten a la perfecció l’energia i entusiasme dels seus personatges. Malgrat Pou, a més de ser director, s’ha reservat per ell un dels papers protagonistes de la funció, ha fugit de l’egocentrisme i mesura amb intel·ligència el pes de cadascún dels interprets. Així doncs, l’equilibri del conjunt d’interpretacions, sumat a un ritme trepidant i música en directe, acaben sent la cirereta d’un pastís que agrada a tots els paladars.

Divertidament absurd

2009-05-08T20:13:00.000+02:00

SON DOS, de Faemino y cansado

Divendres 8 de maig de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una avella invisible esquivada en el darrer segon convertida en un exèrcit de pelícans desnutrits comandats per la vicepresidenta del Govern. Un estrany artil·lugi fet, entre d’altres coses, amb perillós fil de pescar verd i activat per un conill gegant. Un espectador convertit en “El puma” per la màgia del playback. Uns fills bessons molt lletjos però molt útils per caçar rates. Heu entès alguna cosa? Us sembla tot això prou esperpèntic? Doncs només és un tastet de l’univers divertidament absurd que el duo còmic Faemino y Cansado van desplegar aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers, davant d’un entregadíssim públic ple de fans i incondicionals que van esgotar les entrades i van riure i aplaudir amb entusiasme.

Conscients de la poca xispa d’uns cognoms que semblaven d’arbitre de fútbol, Àngel Javier Pozuelo Gomez i Juan Carlos Arroyo Urbina van comencar com a duet humorístic a finals dels anys setanta, anomenant-se, respectivament Javier Cansado i Carlos Faemino. Després d’actuar espontàneament al parc d’El Retiro de Madrid van començar a actuar a bars i teatres, fins el seu salt televisiu, al mític Cajón Desastre. El seu humor surrealista, absurd, inclassificable, continua avui tenint un munt de seguidors incondicionals.

No és fàcil, per algú que no ha seguit gaire la seva trajectòria, entendre quin és l’esquelet del seu espectacle, quin és el punt de partida o l’objectiu. No hi ha un guió clar, i la improvisació desfermada és alhora el seu pitjor defecte i la seva millor virtut. Però tampoc té cap importància. Incapacos de deixar de parlar, Faemino y Cansado arrenquen amb una anècdota qualsevol, com és corrent i banal millor, i allarguen tant l’explicació, la porten a un punt tant surrealista, que la riallada és inevitable davant l’absurd dels arguments. No hi ha reflexió, no hi ha cap anàlisi de la realitat, ni imitacions ni acudits sobre homes i dones, sobre la feina o sobre sexe. L’humor de Faemino y Cansado es basa en la química, i alhora en el contrast, dels dos actors i de la seva manera de parlar, en la seva manera d’explicar. Sense decorats, sense disfresses, vestits amb tirants, pantalons foscos i llampants americanes blau i grana, armats tant sols amb els micròfons i amb una simple il·luminació, el seu és un humor esperpèntic, tant poc preocupat per arrencar la rialla, tant alliberat de tòpics, tant conscient de la seva absurditat que segurament per això és capaç de connectar amb aquella part de nosaltres cansada de buscar sentit, explicació i culpables a tot el que ens passa.

Bogeria o seny?

2009-04-26T20:13:00.000+02:00

LA BOJA DE CHAILLOT, de Jean Giradoux

Direcció de Marta G. Otín

Companyia Quatre per Quatre

Diumenge 26 d’abril de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Felicitat i ecologisme versus afany de poder i especulació. El bé contra el mal? Bogeria versus seny? El novelista i dramaturg francés Jean Giraudox va escriure a principis del segle XX La boja de Chailot, una estrambòtica història que, amb l’excusa de la suposada troballa de petroli al subsòl de París, presentava l’enfrontament entre el capitalisme especulador i l’afany impotent i utòpic d’uns veïns que no volen renunciar a un estil de vida tranquil, honest i senzill. Un argument amb un ressó actual que l’experimentada companyia de teatre amateur Quatre per Quatre s’ha decidit a traslladar a escena. Diumenge passat van estrenar la peça, adaptada i dirigida per Marta G. Otín, a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, que va acollir molt bona entrada.

El bon saber fer de la companyia Quatre per Quatre, que tantes vegades ha soprés per la seva professionalitat, es nota una vegada més, sobretot en la senzilla i impecable escenografia dissenyada per Miquel Noguera, en el magnífic disseny de llums de Joan Santaeugènia i en l’espectacular vestuari de Pau Fernández. Pel que fa a la tasca actoral, i tenint en compte que no hi ha actors professionals, el resultat demostra un gran esforç però és desigual, destacant Maria Manau, fantàstica com a boja Aurèlia, excessiva, divertida i incapaç de deixar de parlar, que eleva el nivell de la funció en cada aparició. També destaquen els efectius moviments coreogràfics dirigits per Carmen Nájera.

Tots aquests elements, però no són suficients per fer rutllar la nova proposta de la companyia granollerina, que falla en el ritme i en la comprensió de l’argument. La fantasia, el lirisme i l’humor són trets característics del text de Giraudox, però els recargolats diàlegs, compliquen en excés una trama que, sobre el paper, no sembla tan complexa. Hi ha enginy i bon gust però costa seguir el que diuen els protagonistes, i per tant el contrast entre la suposoada bogeria dels amenaçats de Chaillot i els capitalistes especuladors no fa saltar cap xispa, no provoca l’enfrontament que la comèdia demanava. Alguna cosa falla en aquest muntatge perquè no atrapa, no arrenca les rialles esperades d’una comèdia esbojarrada, i les dues hores del muntatge acaben resultant feixuges.

Joc de disfresses

2009-04-26T19:39:00.000+02:00

La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia

Amb Alicia González Laá i Joaquin Daniel

Fins el 17 de maig, Teatre de Ponent de Granollers

Dijous 25 d’abril de 2009

La vida, el present, com a un etern pas entre el passat i el futur, entre els remordiments i les esperances, entre qui vam ser i qui volem ser. Mirar lluny, enllà, cap a l’horitzo que es dibuixa rera la finestra, és la millor medicina per l’ànima, aliment per a la imaginació, punt de partida d’una realitat somiada mil vegades més atractiva que la soledat del present. La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia, és un apassionant viatge teatral on la imaginació i les paraules conflueixen en un complex univers tant carregat de símbols, tant rebuscat en les paraules, que corre el perill de provocar l’atordiment, el mareig o fins i tot la desesperació de l’espectador. I és que no és gens fàcil connectar amb aquesta coproducció del Teatre de Ponent i el Teatre Nacional de Catalunya dins del projecte T6 de promoció de nous dramaturgs.

Un quadre del pintor americà Edward Hopper enmarca l’inici. En un tren , un home i una dona juguen amb les paraules i la imaginació, en canvi constant d’identitats que marcarà la seva relació. Conscients que la màscara és inevitable, decideixen portar al límit el joc de la disfressa amb l’esperança que serà en el món de la imaginació on finalment podran despullar-se mutuament les ànimes. Viatjant per tot el món, de la vella Europa a la somiada Amèrica, les habitacions dels hotels són el refugi dels seus jocs, un carnaval desconcertant, boig, de paraules ràpides i emocions intenses.

Un món de somnis, de vides inventades que alhora, també inventen d’altres vides. Un univers ple de detalls, deliciós però de difícil digestió, que recorda les pel·lícules de David Lynch, tant magnètiques com desesperants. Hi ha poesia i sensibilitat en la proposta d’Hibernia, però es percep massa gust de l’autora per les pròpies paraules, i un es queda amb la sensació que falta destil·lació, un bon cop de tisora que intensifiqui el resultat escènic. Destacar, això sí, el treball dels actors (sorprenent i càndidad Alica González Laá; camaleònic i energic Joaquin Daniel), una espectacular escenografia inspirada en els tons pastel dels quadres d’Edward Hopper i un dels millors treballs d’il·luminació (Quico Guitiérrez) i so i banda sonora (Marc Martín) que s’han vist mai al teatre de Ponent.

Res és el que sembla

2009-04-26T19:32:00.000+02:00

El despatx, de Xavier Pujolràs

Cia 4 Produccions en coproducció amb La República de Guerrilla

Amb: Gerard, Ausellé, Xevi Ausellé, Carles Cors, Jordi Garangou i Jordi Puig

Teatre de Ponent de Granollers

Dissabte 25 d’abril de 2009

Assenyalar amb el dit és molt fàcil. Si un es fia només de les aparences i es deixa arrosegar per la intuïció i els prejudicis, trobar un culpable i una explicació resulta tant senzill com perillós, tant injust com alliberador. I perquè no transformar aquests instints en un joc teatral on l’espectador, desconcertat, intenti esbrinar què ha passat i qui és el culpable? Això és el que Xavier Pujolràs, de la companyia 4 Produccions pretén amb El despatx, thriller teatral que tanca la triologia d’habitacions que completen L’habitació del darrera i L’última habitació i que es va poder veure el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

Al despatx de direcció d’un institut religiós d’ensenyament secundari dos policies investiguen la desaparició d’un alumne d’11 anys. Un mossèn que dóna classes d’anglès, el pare i el conserge de l’escola són els principals sospitosos i seran sotmesos a un irritant i insistent questionari d’un comisari incapaç de deixar de parlar i d’un misteriós i silencios ajudant. Absurdes discussions sobre la qualitat del cafés de màquina o sobre l’ecologisme es barregen amb inquietants diàlegs i moviments dels protagonistes.

Des del principi es fan evidents les intencions del text de Pujolràs que, dosificant amb saviesa la informació és capaç d’inquietar i convertir una trama plena de tòpics (abusos sexuals d’un capellà inclosos) en un exercici teatral força eficaç. A mida que va avançant la funció sembla que es van aclarint moltes coses, però en tot moment queda una sensació que alguna cosa no quadra, i la resolució final sembla apropar-nos a un entramat excessivament previsible. El desajust actoral (les exagerades i poc creïbles interpretacions dels dos polícies contrasten amb la força i dramatisme dels sospitosos) i l’abús de diàlegs forçadament quotidians enmig d’altres típicament policiacs fan grinyolar però la proposta. Fins que un desconcertant i eficaç gir argumental acaba donant sentit a tota la trama i a l’estranyissima actitud de l’ajudant de l’inspector. Una solució un pèl forçada que forma part de tot el joc teatral i que té l’encert de no tancar tots els interrogants. Venjança o redempció?

El malsón americà

2009-04-25T20:15:00.000+02:00

Gran nit de teatre al Teatre Auditori amb La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas

Nit de teatre en majúscules en el dia internacional de les arts escèniques. Platea amb localitats exhaurides per veure gairebé tres hores de teatre clàssic, aquell que viu de grans textos i de grans interpretacions. Divendres el Teatre Auditori de Granollers va acollir una de les grans funcions de la temporada, La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas a partir de la traducció d’Eduardo Mendoza. La gran obra d’Arthur Miller convertida en una funció potent, emocionant, que ressona esfereïdorament actual.

La història de la Mort d’un viatjant és la de Willy Loman, un venedor que dedica la seva vida a intentar viure i creure el somni americà, un somni fet amb dèbils fonaments d’autoengany que acaba engolint el mateix somiador en la crua i tràgica realitat de l’implacable pas del temps. Metàfora d’un capitalisme deshumanitzador, l’obra de Miller basa el seu atractiu en un un personatge protagonista tant complex com proper, tant ple de contradiccions, tant fet d’il·lusions i somnis que és molt difícil no sentir-ne compassió i tendresa més enllà dels seus defectes i errors vitals. Loman és per tant un caramel per a qualsevol actor, i en aquesta versió de Mario Gas és Jordi Boixaderas l’encarregat de donar-li vida. Boixaderas no decep i ofereix la que segurament és la seva millor interpretació, plena de detalls i gestos, d’humanitat i emoció, capaç de passar del passat al present amb una facilitat esfereïdora, capaç de transmetre tot el patiment i la petitesa del seu personatge. L’encertada direcció d’actors de Mario Gas també es veu reflexada amb la resta del repartiment, entre els que destaquen una tendra i emocionant Rosa Renom i un sorprenent Pablo Derqui. Aquest esforç interpetatiu aconsegueix elevar la saviesa de les paraules de Miller, i funciona de menys a més, en un crescendo escènic implacable que condueix a un potent final. L’escenografia, molt original, fusiona la carretera del viatjant amb la casa familiar, però la seva situació centralitzada acaba essent un maldecap per la correcta visibilitat dels espectadors situats als laterals. Després dels entusiastes aplaudiments, un darrer aplaudiment va servir per dedicar la funció al recentment desaparegut Ricard Salvat.

Màscares amigues

2009-04-19T19:40:00.000+02:00

Es presenta a Ponent La partida, triomfadora a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona

La partida, d’Òscar Sanz

Cia la Partida Teatre

Amb: Pep Durán, Jordi Cumllas i Jorge S. Cabrera

Dissabte 18 d’abril de 2009

“El pòquer és com la vida, has d’arriscar, has de marcar-te un farol i fer creure als altres que tens la jugada de la teva vida”. Lúcida reflexió o filosofia de sobretaula? Joc de màscares o realitat quotidiana? La partida, d’Òscar Sanz, és una àcida comèdia que, més enllà de fer-nos pensar sobre el sentit de les nostres relacions, sobre la buidor i frustració de les nostres vides, juga amb tres personatges propers, ben dibuixats, situats al límit del tòpic, que viuen i parlen amb una proximitat i naturalitat extraordinària que connecta fàcilment amb l’espectador. Guanyadora del premi especial del jurat i el premi per votació popular a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, la primera obra de La partida teatre va ser el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

L’escenari, un minúscul pis atrotinat i desordenat. David, el bohemi, l’etern estudiant expert en inventar-se excuses, intenta gaudir d’una falsa independència que inclous visites regulars al niu familiar per omplir fiambreres i recollir la roba neta. L’acompanya Ricardo, un amic e tota la vida, treballador en una empresa de mudances i separat recentment de la dona. El xoc de caràcters antagonistes i una constant preocupació per amagar els secrets i aparentar normalitat ens fan preguntar perquè són amics. Una estranyesa que s’incrementa en aparèixer Julio, el tercer amic de la infantesa. Agent inmobiliari, el seu estil de vida, el seu afany d’èxit semblen encara més lluny dels altres dos. Però malgrat això, continuen trobant-se regularment per jugar una partida de pòquer. Enmig de tots tres, absent de l’escena però present en la vida de tots tres, Sònia, la dona de Julio, ex-novia de Ricardo i massa amiga de David. L’enfrontament està assegurat.

Està clar que l’argument de La partida no és el seu punt fort. És més previsible que original, i recorre a esteròtips, situacions i enfrontaments vistos mil i una vegades. Però el text d’Òscar Sanz, aposta amb força per la naturalitat, per la credibilitat, i ofereix uns diàlegs molt treballats i propers i uns personatges ben construïts (que Pep Durán, Jordi Cumellas i Jorge S. Cabrera interpreten amb convicció). Aquesta naturalitat i proximitat tant ben aconseguida és el gran encert de la proposta, que tant sols peca d’una innecessària autocontemplació i voluntat reflexiva que trenca el ritme que l’humor de les situacions demanava.

Beneïda predisposició a riure

2009-04-07T19:36:00.000+02:00

La banda teatre presenta a PonentInvisibles, un fluix espectacle d’humor que aconsegueix arrencar rialles d’un públic motivadíssim

Hi ha necessitat de riure. La gent busca desesperadament qualsevol gest, qualsevol bestiesa que li arrenqui rialles atrapades. De fet, el nivell d'exigència del públic en espectacles d'humor sembla haver baixat en picat, i només cal posar l'etiqueta "humor" en un espectacle i una exagerada predisposició a riure farà la resta.

Només això pot explicar que un espectacle tant buit de contingut i poc treballat com Invisibles provoqui reaccions tant exageradadament entusiastes.

Si un assisteix al darrer espectacle de La banda teatre després d'haver vist algun fragment de vídeo de la seva web o després d'haver-ne llegit la sinopsis l'atracció de la proposta és innegable. Invisibles vol utilitzar el moviment, la música i tècniques de clown contemporani per parlar-nos amb humor i metàfores sobre tots aquells que tenim al nostre voltant i no veiem. La utilització de projeccions de vídeo amb les quals els actors interactuen sembla afegir un plus d’orginialitat i frescor a la proposta. Fins i tot l’arrencada, amb una divertida veu en off i una orquestra invisible encapçalada per un piano amb tecles que es mouen soles, sembla presagiar una bona estona.

Però a mesura que avança la proposta la simpàtia inicial que desperta el conductor del show, Lluís Petit, va minvant, i la suposada gràcia dels dos protagonistes és insuficient per sostenir un conjunt desordenat i caòtics de gags que en cap moment sabem on volen anar a parar. Hi ha algún gag més o menys inspirat, i s’intueixen grans dots gestuals i de moviment, sobretot en Xavier Estrada, però en tot moment dóna la sensació d’estar veient un espectacle incomplet, que no sap ni el què vol dir ni com, que confía tant sols en el saber fer d’uns actors desamparats davant la buidor de contingut. La sensació d’improvització, de confiar en que unes quantes disfresses ridícules i unes quantes cançons seran suficients per ficar-se el públic a la butxaca. I el més sorprenent de tot plegat és que, si un tanca un moment els ulls i escolta els riures constants i sorollosos del públic, queda clar que la predisposició a riure és capaç de completar el que l’espectacle no ofereix en cap moment.

Bellesa repetida, discurs caòtic

2009-03-27T18:37:00.000+01:00

La compañia Agrupación Señor Serrano presenta a Ponent una performance sobre la resurreció
Per què tenim tant por del futur si la nostra vida és plena de situacions i accions que repetim una vegada i una altra? Per què busquem desesperadament un llibre d’instruccions per viure, per avançar sense temor, si en el fons tots coneixem el final del guió? La resurrecció, la repetició, la temporalitat, l’eternitat són les questions que planegen a Europa, el tercer espectacle de la triologia Autòpsia, de la companyia Agrupación señor Serrano. El primer espectacle, el que dóna nom a la triologia, tractava la soledat; el segon, Mil tristos tigres, reflexionava sobre la culpa.

“No hi ha res que temi més l’home que el desconegut”. Amb aquesta reflexió i un escenari completament a les fosques arrenca la funció. A partir d’aquí, i durant poc més d’una hora, l’espectacle va intercal·lant la projecció de vídeos i la dansa amb l’aparentment caòtic discurs dels actors-performers. Com és habitual en aquest tipus d’espectacles la dramaturgia trenca totalment la quarta paret amb el públic, a qui els actors es dirigeixen directament.El discurs d’Àlex Serrano i Pau Palacios barreja contes inquietants amb imaginaries suposicions apocalíptiques i referències a pel·lícules de ciència ficció. Però més enllà de l’encertada repetició constant del discurs, que busca incomodar i molestar l’espectador i és coherent amb la reflexió de fons, el desequilibri actoral (Susanna Gómez és molt més creïble i angoixant; Diego Anido es recolza en en fallit intent de resultar graciós i natural alhora; Ester Forment està molt més còmode en la seva faceta de ballarina) juga a la contra d’unes reflexions que es perceben caòtiques, desordenades, i acaben desconcertant.

No hi ajuden gaire la majoria de les accions dels actors. És evident que resulta estrany veure com es sepulta una actriu amb patates, s’aniquilen humans projectats amb un rifle que fa soroll de plats trencats o fer explotar un pollastre en una olla per assegurar-se que és mort i després crucificar-lo. Però més enllà de la sorpresa, o no, d’aquestes accions (en el fons poc impactants) no aporten cap valor al discurs, i semblen més aviat destinades a aportar la necessària quota de freakisme que necessiten aquest tipus d’espectacle.
Contrasta i destaca, però, en Europa, l’impacte i la bellesa d’alguns instants. La música, la dansa, i la repetició mitjançant videoprojecció en directe aconsegueixen transmetre amb molta més efectivitat la idea de la repetició infinita i acaben sent el millor d’un espectacle que, malgrat la voluntat de no deixar indiferent, no deixa ni posit ni empremta.

La sang de l’ambició

2009-03-20T18:41:00.000+01:00

McBeth - Companyia la Sang

La jove companyia La Sang compacta amb gran encert la tragèdia de Shakespeare

L’ambició, la traïció, la culpa, la por...Sentiments destructius que el gran William Shakespeare retratava una vegada i una altra en les seves grans tragèdies. Macbeth, la gran història sobre els límits de l’ambició i les seves conseqüències, és una de les més conegudes i representades obres del dramaturg anglès i el passat cap de setmana se’n va poder gaudir d’una fresca i potent versió al Teatre de Ponent amb la jove companyia La Sang, dirigida per Marta Tirado i amb actors de la darrera fornada de l’Institut del Teatre.

Un dels grans encerts de la dramaturgia que Tirado ha fet de Macbeth és la capacitat de compactació, de sintesis. Posant sempre per davant un respecte total pel vers i la prosa de Shakespeare, la jove directora ha aconseguit destilar al màxim l’argument de la tragèdia, fent-lo tant comprensible que esdevé una funció ideal per aquells que no coneixen l’obra original. En poc més d’una hora i mitja el públic és testimoni de l’espiral de bogeria i obsessió a la qual es veu sotmes Macbeth des del moment que tres bruxies li profetitzen que el seu destí és ser rei d’Escòcia. Amb l’ajut de Lady Macbeth, dona malvada d’ambició sense límits, el general més prometedor de la cort d’Escòcia assassina el rei Duncan. A partir d’aquí, la por a ser descobert i els remordiments condueixen Macbeth a un camí sense retorn ple de mort i sang.

Com tant sovint passa en el teatre, la joventut i la limitació de recursos de la companyia són substituïts per l’enginy. Així, l’escenografia, centrada en una vella butaca que fa les funcions del desitjat tro reial, recrea amb gran austeritat la terra enfangada, i confia en les transparències i el joc de llums per recrear la tenebror dels ambients shakesperians. Senzillesa de decorats que no ho és pas de vestuari, modern i clàssic alhora, elegant i fosc, molt potent, i mesurats i potents efectes visuals centrats en la sang. Si a aquests ingredients hi sumem un gran esforç interpretiu, en el que sobresurten els protagonistes, una bonica i engimàtica Lady Macbeth, interpretada amb força per Núria Gómez, i el mateix Macbeth, recreat amb intensitat per David Ortega. Només les tres bruixes desentonen en el to general de la funció. El lloable intent d’allunyar-se de qualsevol tòpic de bruixes, tant per vestuari com per moviments, no acaba d’encaixar amb la foscor de la resta de personatges, i recorden massa les fures d’Els pastorets.

Bellesa i emoció sense risc

2009-02-28T20:11:00.000+01:00

Els ballarins més joves de Duato mostren el seu talent i la seva tècnica en quatre coreografies

Compañia Nacional de Danza 2

Dissabte 28 de febrer de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Són pocs els noms mediàtics del món de la dansa coneguts pel gran públic, però són malhauradament imprescindibles perper atraure el gran públic. La sorprenent bona entrada de les dues funcions de La Compañia Nacional de Danza 2, encapçalada per Nacho Duato (que no hi balla), al Teatre Auditori de Granollers, confirmen la importància del nom que encapçala el cartell.

S’agraeix però, que més enllà del nom mediàtic, la proposta d’aquesta jove companyia tingui com a objectiu, impulsar la carrera professional de joves. L’espectacle, que celebra el desè aniversari, ofereix quatre coreografies molt diferents, tres del propi Duato i una del japonès Yoko Taira, que es belluguen entre la dansa clàssica i la contemporànea, un comòde terreny per a Duato, que ha trobat en aquesta fòrmula gens arriscada una segura connexió amb el públic.

Duende, la primera peça, és tota una declaració d’intencions d’aquest estil Duato. És evident que hi ha en Duende un gran treball de sincronització amb la música preciosa de Debussy, una tècnica impecable i molta bellesa en els moviments dels ballarins, però el pobre treball d’il·luminació i la repetició de figures, potencien la monotonia. La segona i breu coreografia, Cor Perdut, ofereix un canvi de registre considerable, més folclòric, de sabor fresc i mediterrani. Un bonic i alegre regal de Duato a Maria del Mar Bonet que parteix de la versió la cantant mallorquina va fer d’una cançó tradicional de l’armeni Barberian. Erase una vez..., la tercera peça, l’única que no es de Duato, és la més sorprenent, la més arriscada, la més propera als camins atrevits de la dansa contemporànea. La preciosa musica tradicional japonesa de Hirota i Yamashiro és el teló de fons d’una peça juganera.

L’espectacle es tanca amb Kol Nidre, la peça més nova i arriscada de Duato, amb la guerra i els infants que la pateixen com a fons d’inspiració. El títol, que fa referència al nom de la liturgia que es celebra abans de la festa jueva del Yom Kipur, ens transporta a un ambient bèl·lic amb un intens treball de llums i l’elecció d’una música musculosa i angoixant, que confirmen l’obsessió de Duato per transmetre bellesa amb els moviments. Un complet espectacle perjudicat per tres pauses innecessariament llargues que estiren fins a gairebé dues hores la funció.

Un Lorca màgic

2009-02-24T19:41:00.000+01:00

La companyia sevillana La Fundición estrena a Ponent una suggerent versió de Perlimplín

Sensualitat i mort. Amor i màgia. Humor i surrealisme. L’imaginari de Federico Garcia-Lorca té evidents atractius teatrals, però fer avui una nova versió d’una obra com Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, escrita el 1933, té també el risc d’esdevenir una proposta desfasada, caduca, poc atractiva pel públic actual. No és el cas de la proposta de la companyia La Fundición de Sevilla, que aquest cap de setmana ha estrenat al Teatre de Ponent un Perlimplín fresc, actual, capaç de transmetre tota la màgia, sensualitat i picaresca del poeta andalús fusionant els versos amb cant, dansa, efectes sonors i una treballada posada en escena.

L’admiració del director Pedro Álvarez-Ossorio per la poesia de Lorca es percep en tots els detalls de la proposta. D’entrada, no tant sols conserva íntegres els versos originals, sinó que afegeix fragments d’altres obres que arrodoneixen el muntatge. A l’inici el diàleg “La doncella el marinero y el estudiante”, com un homenatge a l’epoca en que el poeta va estar al Cadaqués de Dalí, amb una onírica entrada que recorda Morta a Venècia de Thomas Mann; tot seguit, el diàleg La doncella, el marinero y el estudiante, que introdueix la sensual protagonista.

La parella de follets (magnífics i polivalents Guillermo Weickert i Isa Ramírez), és un altre dels encerts de la funció. Irresistiblement malvats, el seus moviments per l’escenari, les seves veus d’ultratomba, les seves rialles, balls i cançons aporten a Perlimplín tota la màgia de l’atzar, tota la cruesa d’un destí fatal. La magnífica Belisa d’Anna G. Morales és un altre de les grans apostes d’aquesta obra. Ballarina i cantant de formació, Morales afronta amb Perlimplín el seu primer paper destacat en teatre i la seva gran presència escènica i sensualitat ajuden a entendre el viatge vital de don Perlímplin, que descobreix l’amor més feridor tant sols després d’experimentar els gelos de l’home casat. Menció apart mereix també Marcolfa, la patidora criada que crea un fantàstic Emilio Alonso, i l’ajustat Perlimplín de Juan Carlos Sánchez, ideal per aquest paper.

El conjunt s’arrodoneix amb una escenografia capaç de submergir l’espectador en un món de conte amb un treballat joc de teles sedoses semitransparents i un suggerent joc de llums.

Humor, tendresa i música

2009-02-17T19:42:00.000+01:00

La veterana companyia Los excéntricos presenta a Ponent Rococo Bananas, el seu espectacle de clowns musicals

Roba de colors impossibles, cares maquillades i pentinats impossibles. Situacions estrambòtiques, moltes ganyotes i ganes d’arrencar rialles. I música, molta música. Us presentem Los excéntricos, una veterana companyia catalano-francesa de clowns musicals que divendres va estrenar el seu Rococo Bananas al Teatre de Ponent, on estarà fins el proper diumenge. Pallassos de tall clàssic, pensats per a tots els públics, amb trenta anys d’experiència i molt d’ofici.

Els gestos, els gags, la indumentària i sorprenents habilitats instruemntals són les armes de Marceline, Sylvestre i Zaza, el trio protagonista. Zaza, orelles grans i somriure etern, contagia el públic amb el seu imparable riure burleta. Aparentment és el pallasso “babau”, però el seu carisma, les seves habilitats musicals i números tant senzills i increiblement efectius com el gag on beu, mica en mica, una copa de cava, posen de manifest el seu talent. Marceline, la dama de la funció, és la diva, coqueta, amb un gust discutible pels vestits i amb una ànsia de protagonisme que la fa cantar, fer malabarismes i ballar amb més simpatia que gràcia. Finalment Sylvestre, l’amo de cerimònies, el més xerraire i el pallasso que vol ser “seriós”, professional, però acaba sent el més sapastre de tots.

Rococo Bananas és, en mans d’aquest trio, un surrelista cabaret de varietats, un conjunt de números musicals i de malabars amb caigudes, trompades, bofetades i plats trencats. La música és la base de l’espectacle, amb un piano de fusta ple de sorpreses i instruments tant curiosos com un motxo-contrabaix o dits que fan música. Els intents fallits d’oferir números musicals i de malabars són l’inici d’un divertit caos.

L’experiència i l’ofici d’aquesta companyia, formada després de molts anys de carrer i havent voltat per tot el món, es transmet amb una inmediata connexió amb el públic, predisposat a la rialla. La sinceritat i senzillesa dels gags funciona a la perfecció. No cal cap nas vermell ni grans efectes especials. L’humor de Rococo Bananas sorgeix de la la humanitat i tendresa de tres clowns que simplement es deixen anar i fan el que saben fer: el pallasso.

Incòmoda i divertida crueltat

2009-02-13T19:40:00.000+01:00

S'estrena a Ponent La Gran Nit de Lurdes G. una fresca comèdia de final sorprenent

Una nit de cap d’any un grup d’amics es troben en una casa de muntanya per menjar junts el raïm i brindar amb cava. Música, ball, i moltes ganes de passar-ho bé són presents en aquesta festa, d’ambient juvenil reconeixible. La gran nit de Lurdes G., de la companyia Didascàlia Produccions, és una fresca comèdia de Josep Maria Miró i Cristina Clemente capaç d’anar de la blancor més naïf cap una inesperada i cruel negror fresca gràcies al joc que es capaç d’establir entre els seus protagonistes i el públic. Estrenada amb èxit a Barcelona, va presentar-se aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Divendres, la presència d’estudiants del Consorci de Normalització Lingüística, va ajudar a oferir un ple de públic poc habitual i molt engrescador.

Tots es coneixen i semblen seguir un ritual que es repeteix any rere any. Només una noia, la Lurdes, vestit groc, mirada innocent, és nova aquesta nit, i serà l’objectiu fàcil d’un joc cruel, de final inexplicable. El text de Clemente i Miró és juganer, i prova de fer-nos dubtar a cada moment de la personalitat real de cadascun d’ells, afegint elements de metateatralitat que, tot i no ser originals ajuden a la implicació del públic enriolat fins el silenci de la crua veritat.

Hi ha voluntat d’originalitat i sorpresa, i ganes d’enganxar al públic en aquesta història. Si bé és cert que els intèrprets, la majoria acabats de sortir de l’Institut del Teatre, transmeten tanta frescor i energia com inexperiència i falta de matisos (hi ha personatges que un no s’acaba de creure), tant el mètode conjunt i progressiu de creació de l’obra (explicat pel director a l’escola de l’espectador), com el bon rodatge de la peça afavoreixen l’impacte final, força original i engrescador.

Bella i expressiva autodestruccció

2009-02-07T19:32:00.000+01:00

DIVINARIANA - Companyia Roberto G. Alonso

Teatre de Ponent de Granollers

6 de febrer de 2009

Divinariana, la darrera peça del corèograf i ballarí Roberto G. Alonso (que es pot veure al Teatre de Ponent de Granollers fins el proper diumenge), és un retorn al dramàtic i poètic món del novel·lista i dramaturg francès, una constant en la carrera d’aquesta companyia. Després de l’espectacular Mon Genet i del sensual Lulú, primera nit, Alonso pren aquí un camí més dolorós, partint de Santa Maria de les Flors, escrita pel resignat autor des de la presó, una novel·la crua que el coreograf és capaç d’endolcir amb una sensible selecció musical i amb una coreografia molt expressiva que barreja dansa, teatre i video.

Divinariana segueix fins a la mort la vida de Divina, una noia amb una tormentosa relació amb la seva mare Ernestine que acaba dedicant-se a la prostitució, enmig d’un ambient marginal ple de relacions humanes i sexuals dependents i destructives. Susanna Rodriguez esdevé doncs l’absoluta protagonista de la peça, dotant al personatge de Divina d’una magnífica expressivitat que va més enllà dels moviments del cos. Rodriguez construeix des de la visceralitat el personatge de Divina, a qui dota d’una força i uns matissos hipnotizadors, fent creïble l’autodestrucció del personatge, abocat sense aturador al paper de màrtir, incompresa i rebutjada per tots, en plena caiguda lliure. Són molts els personatges d’aquest món de perdició que Genet retrata amb cruesa però sense jutjar, i l’espectacle d’Alonso mostra algunes d’aquestes relacions, la majoria de final tràgic. Destaca també el propi treball d’Alonso, transformat en la mare de Divina, que odia, menysprea i maltracta des de l’infància la seva filla.

Amb l’ajuda del vídeo l’espectador pot ser observador/voyeur en directe dels fragments més íntims, darrera un mur de totxo i intol·lèrància o en l’escalfor i proximitat d’un altell que a l’escenari només s’intueix. El conjunt, tant inquietant com bell, transmet la passió d’Alonso per Genet, que tracta amb tant de respecte com sensibilitat, mostrant sense prejudicis la forta carrega sexual i humana dels personatges de l’autor. Un dels grans encerts. de Divinariana és altre cop l’obsessió d’Alonso per dotar els seus espectacles d’una dansa molt teatral, molt expressiva, en la qual els moviments i les coreografies dels ballarins sorgeixen després d’un intens treball de creació dels personatges, convertint així el que podrien ser simples coreografies de moviment en verdaderes històries humanes, sensibles i colpidores.

Bellesa sense emoció

2009-01-20T20:10:00.000+01:00

Dagoll Dagom estrena a Granollers el musical Aloma

La vida d’una adolescent ingènua, tímida i solitària, que s’ha fet gran sense els pares i amb el trauma del suïcidi del germà gran, canvia amb l’arribada d’un tiet vividor i seductor, que serà objecte del primer petó i del primer amor. Aloma, de Mercè Rodoreda és una novel·la que, lluny de la majestuositat de La plaça del Diamant o Mirall Trencat, explica l’apassionant i amarg trànsit de la joventut a la maduresa. Estrenada a les acaballes de l’any Rodoreda i enmig d’una autèntica febre de musicals, Dagoll Dagom s’ha atrevit a transformar aquesta delicada i intimista història en un musical que, més enllà d’una impecable factura, no assoleix el sempre difícil repte d’emocionar. Dissabte va omplir de gom a gom la sala gran del Teatre Auditori de Granollers en la seva gira per Catalunya.

Buscant un musical amb vida pròpia, l’adaptació de Lluís Arcarazo conserva els principals fets de la novel·la, però es serveix de la prosa de Rodoreda per construïr una text i unes cançons independents. El problema és que, malgrat l’encert de jugar amb dos temps a escena (l’Aloma jove i l’Aloma adulta), les escenes es perceben inconnexes, i la història, per qui no coneix la novel·la, és un garbuix descompensat.

Un altre dels punts febles de l’arriscada proposta de Dagoll Dagom és la música. La partitura del polifacètic i inclassificable Alfonso de Vilallonga és delicada, preciosa, molt rica instrumentalment, amb ecos de cabaret, però les lletres hi encaixen amb calçador i el conjunt no atrapa, no enganxa. Malgrat la voluntat intimista, d’allunyar-se dels musicals més comercials, es troben a faltar en Aloma cançons tararejables, temes de més fàcil connexió, imprescindibles perquè un musical prengui vida i tingui força.

Joan Lluís Bozzo, a la direcció, intenta encaixar tot això dirigint un esforçat però irregular grup d’actors, entre els que destaquen la jove Julia Möller (carismàtica i amb una veu molt bonica) i Carme Sansa (més bona actriu que cantant però més insegura del que ens té acostumats alhora d’intentar transmetre el pes d’un passat dolorós).

S’agraeix que el conjunt vulgui fugir de l’espectacularitat, però l’aposta pel minimalisme (no gaire ben transmesa per una impersonal escenografia) acusa de falta de ritme de cohesió i no transmet l’emoció que seria desitjable.

2008-03-31T12:42:00.000+02:00

Identitats perdudes, silencis que maten

El teatre de Ponent estrena una doble sessió amb dues obres de l’argentina Griselda Gambaro

PEP BARBANY

¿Perquè escollir entre drama o humor quan propostes com Gambaro x 2 permeten gaudir en un pack teatral de dues refrescants històries on, com a la vida, no hi ha blanc o negre? A les històries de la novel·lista i dramaturga argentina Griselda Gambaro la tendresa, l’humor i la tristesa es barregen amb una extravagant naturalitat. I és aquesta proximitat, aquesta autenticitat la que transmet la proposta dirigida pel fundador de l’escola de teatre La Casona, el també argentí Fernando Griffell, una sessió doble que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre de Ponent i que estarà en cartellera fins diumenge vinent.

La primera de les històries, El nom, és el trist i colpidor monòleg d’una criada que, anul·lada per la naturalesa del seu treball, ha perdut el nom, i amb ell la identitat. Cercant l’escalfor d’un Sol que li pugui acariciar les galtes i l’ànima, enceta una conversa amb un bust. Les seves paraules descriuen els records de les cases on ha servit, i en elles ressona la ràbia i la impotència de veure com cada “senyora de la casa” li posa un nom diferent. Una feina anònima implica persones anònimes, invisibles; el que importa és la tasca que realitzen, i el nom, la persona i els sentiments que hi ha al darrera són secundaris. Aquesta adaptació total al medi implicarà també que, a cada casa per on passi, la protagonista (impecable treball d’Eva Parets) tingui la possibilitat de viure i sentir què significa ser mare (cuidant i veient créixer el fill d’una altra) i ser filla (sent objecte de la confusió mental d’una vella tant irritant com inseparable).

Després de la tendresa i la tristor, un petit canvi de decorat en la foscor ens situa en una perruqueria on l’humor i el terror es donaran la mà. Dir que sí explica el xoc entre un perruquer terroríficament seriós i silenciós i un client insegur incapaç de deixar de parlar i incapaç de negar-se a res. Aquí els gestos i les mirades són claus per escenificar el contrast de personalitats. Vicent Domingo, fantàstic, entra a escena amb una americana blava de conserge, bigoti ridícul i cabell enganxat de colònia. El seu posat, tímid, encorbat, diu més que les continues ficades de pota. Temorós del silenci del perruquer la tensió creixerà paral·lela als riures del públic, a qui espera un impactant final.