dilluns, 22 de novembre del 2010

Esclat de frustracions i sinceritat

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí
Pasta fullada d'Ever Blanchet
Direcció: Òscar Molina
Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa
Teatre Gaudí. Barcelona
Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.
A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.
Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels  diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

diumenge, 21 de novembre del 2010

El cabaret de la memòria

La companyia gallega Voadora porta a Ponent Super 8, una comèdia musical alegre i enèrgica però mancada d'idees.

Super 8. Cia. Voadora
Dramatúrgia i direcció: Marta Pazos
Intèrprets: José Díaz, Uxía P. Vaello, Marta Pazos, Hugo Torres i Sergio Zearreta.
Teatre de Ponent. Granollers
dissabte 20 de novembre de 2010

Memòria i identitat. Dos conceptes de profund significat que volen ser la base d'un espectacle tant estrambòtic com divertit, tant desendreçat com bojament irresistible. Super 8, de la companyia gallega Voadora, és una comèdia musical plena de llum, música i color, amb l'humor com a guia i que, malgrat la voluntat de reflexió, acaba esdevenint un original però simple divertiment. Vista aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, la proposta es viu com un mena de cabaret, en el qual els actors, polivalents, ballen, canten i també són els músics.

Tots som directors amateurs de la pel·lícula de la nostra vida i la memòria és l'habitació on guardem les bobines gravades. Aquest és el fil conductor de Super 8, que ens mostra fragments aleatoris i inconnexos d'una vida qualsevol. L'homenatge a la vella càmera, present en tot moment en un lateral de l'escenari, és l'excusa per despullar l'interior i capbussar-se en el caos dels records. El viatge no és fàcil de seguir i ens molts casos és difícil veure la connexió entre les escenes. Però l'aposta estètica, clarament retro i fins i tot amb un pont 'hortera', aconsegueix que ben aviat un es despreocupi del sentit de tot plegat i aprofiti per gaudir de la frescor i humor de les escenes.

L'obra, inclassificable, es veu i es viu amb un somriure de principi a final. El bon saber fer dels actors, entregats i enèrgics, és evident. Però malgrat el positivisme que transmet la proposta, aquest tipus de teatre és del que no deixa posit. La comparació entre la memòria i els films amateurs o familiars es queda finalment en una idea que la companyia aragonesa és incapaç de fer avançar. En acabar la funció un es queda amb la sensació que rera la modernor i l'orginalitat no hi ha gaire cosa més que festa i rialles.

divendres, 19 de novembre del 2010

Histrionisme, empentes i poca veritat

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera
Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.
Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.
El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Analfabets emocionals

La versió teatral d'Escenes d'un matrimoni de Bergman apropa a Granollers un dur retrat de les relacions de parella
Segurament les relacions humanes, i més concretament les relacions de parella són un dels temes més recurrents en totes les disciplines artístiques, des de la literatura al cinema, passant per la música i evidentment el teatre. És per això que el que Ingmar Bergman ens explicava fa més de trenta anys al film Escenes d'un matrimoni ens sona avui a història mil vegades vista. Tot i que el singular amor de Johan i Marianne continua desconcertant per la seva voluntat de trencar motlles i reflexionar sobre la institució del matrimoni, la translació de la pantalla a l'escenari sota la direcció de Marta Angelat requeria segurament un muntatge més íntim, no apte per a sales del tamany del Teatre Auditori de Granollers. Un muntatge més proper que permetés gaudir de l'impecable treball actoral de Franesc Orella i Mònica López.
Envoltats per una escenografia clàssica (un habitatge on tot està on ha de ser) i protegits per una falsa seguretat de blanc pur, els protagonistes d'Escenes d'un matrimoni passen per una espiral d'emocions i sentiments, d'un matrimoni suposadament perfecte a l'odi més visceral passant per successius trencaments i allunyaments. Obsessionats per trobar un sentit a les seves vides, en lluita continua per trobar l'equilibri entre el cor i la raó, la seva sorprenent relació serveix a Bergman per parlar sense complexes del sexe, de les frustracions, de les il·lusions i sobretot del perill de les convencions socials, d'acabar triant camins en funció del què diran. L'obra, a l'igual que la pel·lícula es sustenta en els diàlegs dels protagonistes, sovint poc realistes, però amb reflexions tremendament interessants. El treball de Marta Angelat es centra precisament en potenciar aquesta diàlegs i, com passa sovint amb directors que també són actors, es nota sobretot en l'acurada direcció d'actors.
Menció apart de la funció a Granollers es mereix, lamentablement, el públic, que tampoc va omplir la sala gran. No sabem si per una confusió amb el títol (no, aquesta obra no té res a veure amb la vergonyosa sèrie de televisió...) o simplement per una manca d'educació cada cop més habitual a la majoria de teatres, el cert és que entre el soroll de caramels (tant costa desembolicar-los a les pauses o quan sona la música?), el concert d'estossec exagerats i encomanadissos, els comentaris gairebé en veu alta i les riallades exagerades i a destemps, no ha estat gens fàcil endinsar-se en el viatge emocional dels protagonistes. Quina sonoritat té aquest teatre que dificulta sentir els actors però permet escoltar amb detall com algú busca alguna cosa a la bossa? Una llàstima.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Homenatge i sensibilitat

Rosa Díaz porta a Ponent La casa del abuelo, un emotiu espectacle que converteix el joc infantil en una defensa dels records

La casa del abuelo. Cia. La Rous
Dramatúrgia i direcció: Rosa Díaz
Intèrpret: Rosa Díaz.
Teatre de Ponent. Granollers
divendres 5 de novembre de 2010

Quan la sensibilitat i l'imaginació són a l'arrel d'un espectacle, algunes etiquetes poden ser contraproduents. Per això és un encert que, en programar La casa del abuelo, el Teatre de Ponent hagi evitat definir aquesta original obra com un espectacle per a infants. Més escaient és la definició de teatre d'objectes i actriu, que ens permet apropar-nos a una forma poc habitual d'explicar històries i que permet gaudir tant a infants de cinc anys com a adults que no han perdut la capacitat de sorprendre's.

La casa del abuelo és, en primer lloc, un emotiu homenatge de la creadora, Rosa Díaz, al seu pare. Partint de la base que tots els qui estimem i ja no hi són sobreviuen gràcies al nostre record, Díaz elabora un meravellós viatge capaç de convertir un antic moble en una caixa de sorpreses, els records en un joc de nens, i que respira una veritat poc habitual.

Un preciós escriptori de fusta és el punt de partida i el petit escenari on cal fixar la mirada. L'aparició d'uns originals titelles artesanals transformarà poc a poc cada peça d'aquest moble en espais d'un temps antic. Primer coneixerem l'avi, i el veurem en la seva rutina diària. Després apareix l'àvia, el seu gran amor, i sabrem com es van conèixer. La titella més menuda i eixerida, la de la neta, és la que connecta el públic amb el record i l'estimació que tots hem tingut pels nostres avis.

És per això, per aquesta efectiva identificació emocional amb els sentiments d'aquests titelles, que la mort de l'avi resulta corprenedora. La naturalitat, però, és la resposta de la neta, mentre l'àvia viu el dol amb més tristesa. I és precisament la naturalitat de la neta la que permet que l'avi, d'alguna manera, continuï viu.

No és fàcil, d'entrada, entrar en el petit món de somnis i records de Díaz. No estem prou acostumats ni a la màgia de les titelles ni a endinsar-nos en records de familiars que ja no hi són. Però ben aviat la senzillesa de la proposta i el recurs dramàtic del joc infantil ens atrapen i ja no ens deixaran fins el final. Un final en el que no és estrany trobar-se, de cop, amb alguna llàgrima inesperada. Com tampoc costa de creure que aquesta petita meravella s'emportés el 2009 el premi al millor espectacle de FETEN, la fira europea de teatre per a nens i nenes de Gijón.