Quan viure és córrer sense sentit

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem


Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)

Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010

Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.

Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

Personalitat pròpia

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma

La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010

Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.

Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.

Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

Redescobrir el vers

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière

Direcció: Frederic Roda

Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.

Teatre de Ponent. Granollers

7 d'octubre de 2010

              

Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.