Sense respostes ni solucions

Òscar Molina dirigeix una impactant peça sobre les dificultats de l’eduació amb adolescents

Reacció

de Lutz Hübner

Companyia Lazzigags Produccions

Direcció d’Òscar Molina

Amb Lídia Linuesa, Albert Carbó i Artur Trias (veu en off)

Divendres 28 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Una jove professora compromesa, lluitadora i patidora s’enfronta a un adolescent conflictiu i violent. El jove pretén aconseguir un aprovat sense cap esforç però davant l’oposició ferma de la mestra, la situació s’embolica i el noi l’apallissa. Impactant l’inici de Reacció, la nova proposta del director teatral granollerí Òscar Molina a partir del text del dramaturg Lutz Hübner. Una peça que s’enfronta a la problemàtica de l’educació d’adolescents amb un llenguatge proper, directe i sense voluntat de donar respostes ni solucions. La funció dirigida per Molina esdevé un exercici fresc i potent, al qual només manca més rodatge i interpretacions més acurades per assolir els matissos que la poden convertir en una petita obra majúscula.

L’escenografia, simple, pràcticament inexistent, deixa clar que aquí el que mana són els diàlegs i les interpretacions. Els dos actors s’enfronten sols, en un espai despullat amb un parell de taules i dues cadires. Només les cançons de Coldplay a la banda sonora els acompanyen en les ràpides transicions. Les converses entre la mestra i l’alumne es complementen amb monòlegs independents on expliquen directament a l’espectador els seus records i la seva visió dels fets.

La proposta, doncs, depèn en gran mesura de les interpretacions, i és aquí on hi ha una de les febleses Reacció, amb uns actors desiguals.  Albert Carbó, conegut per la seva aparició a Plastilina, de Marta Butxaca, sorpén una vegada més per la força de la seva interpretació, malgrat la manca de matisos i el fet que per moments confongui la potencia actoral amb els crits i els cops. Lídia Linuesa ens fa creïble el seu paper i transmet bé la fragilitat del seu personatge, però fa patir una mica amb una certa inseguretat interpretativa.

Pel que fa a la història, un dels grans encerts és la capacitat d’exposar amb un llenguatge directe i fresc una problemàtica propera i reconeixible sense voler en cap moment donar cap solució màgica. De fet, més enllà dels diàlegs i de plasmació escènica, sorprén el pessimisme (o realisme, segons com es miri) de la peça, que deixa sense explicació i sense massa esperançes de cara el futur.

La vida és un joc

La companyia JoGijo presenta al Teatre de Ponent U, dué, três, una interessant reflexió sobre l’absurditat del comportament humà.

U, dué, três de Gerard Guix

Companyia JoGijo

Direcció de JoGijo

Amb Jordi Arqués, Rui Pedro Cardoso, Stefano

Divendres 14 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

En un espai indefinit, buit, fosc i marcat només per cintes blanques, aterren tres personatges seguint les misterioses ordres d’uns fulls de paper. Un és català, l’altre italià i el tercer portuguès i és la primera vegada que es veuen. I no, no és un acudit. Tancats en aquest rectangle, incapaços de sortir-ne i sota l’amenaça d’un estrany enemic exterior el seu temps passarà entre la desconfiança, la necessitat de fer pinya i les ordres que aniran arribant en forma de més papers. Així, entre el joc i la metàfora, es defineix U, dué, três, la proposta de la companyia JoGijo que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. Una proposta original, diferent, plena de simbolismes i reflexió a la que només manca un esforç per anar més enllà, per no quedar-se en una bona idea sense la força i la intensitat que la proposta demanava.

Un dels encerts de U, dué, três és el plantejament escènic, tant net i buit de referents que encaixa perfectament amb una història simbòlica, amb múltiples lectures. Sense oblidar en cap moment el format de joc, un joc en el qual els personatges són les fitxes i un ésser superior ordena en cada moment quin és següent pas a donar, l’obra és també una metàfora de la guerra, un conflicte surrealista sense un enemic clar però ple de condicionants i d’ordres que es segueixen sense saber massa bé per a què. L’espectador, veient-ho des de fora, és conscient de l’absurditat de les ordres (és fàcil aquí recordar el joc escènic d’El mètode Gronholm, on els personatges també s’esforcen per superar proves, per absurdes que siguin) i del comportament irracional dels protagonistes, alhora espantats i alhora agressivament perillosos.

Després d’una arrencada prometedora la història avança amb dificultat, afectada per unes interpretacions no massa convincents i per situacions un pèl previsibles i mancades d’impacte. El final, però, reprèn la intensitat inicial, amb un missatge potent: deixar de seguir ordres, de fer el que se suposa que s’ha de fer, i recuperar el joc i la fantasia són el millor antídot davant un món hostil.

"Bon rotllo"

Delafé y las Flores Azules contagien Granollers del seu positivisme en la presentació del seu nou disc.

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Presentació del nou disc “Vs las Trompetas de la Muerte”

Amb Helena Miquel (veu), Òscar D’Aniello (veu), Dani Acedo (bases, keys, casiotone), Juliane Heinemann (coros, percussions), Ramon Robinad (bateria), Ramon Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombó) i Alberto Pérez (trompeta)

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 7 de maig de 201"

Més enllà de gustos, de feelings i de connexions hi ha grups de música capaços de contagiar i connectar fins i tot amb el públic més escèptic. I el grup del Masnou Delafé y las flores azules n’és un, tal i com es va poder comprovar divendres a Granollers. Tot i que l’escassa venda anticipada feia preveure una sala gran mig buida, a darrera hora es van vendre la majoria d’entrades que finalment van permetre un gran ambient al Teatre Auditori. Si haguéssim de triar una expressió per definir la música de Delafé la que millor encaixaria seria “bon rotllo”.

El concert, un dels primers de la gira de presentació del nou disc, “Vs las Trompetas de la Muerte”, va sorprendre d’entrada per dos detalls: la presència d’un públic gairebé tant heterogeni com el que es va poder veure en l’actuació de Manel, amb famílies senceres, molta canalla i fins i tot avis, i una equalització molt ben treballada que va treure tot el suc possible de l’acústica del teatre, que tot i anomenar-se auditori no ha destacat mai per posar les coses gens fàcils ni a les bandes de música ni a la projecció de veu dels actors.

Les bases rítmiques entre el hip hop, el pop i l’electrònica i unes lletres properes, molt quotidianes, en ocasions un clar homenatge als anys 80, conformen el segell personal de Delafé, que en aquesta nova etapa s’ha acompanyat de Dani Acedo y una secció de vents que aporta un nou caire més funky a la proposta. Una fòrmula sense sorpreses que funciona gràcies a l’esperit positiu, sempre festiu i desenfadat que sempre transmeten Helena Miquel, dolça com sempre però menys vergonyosa i més llençada, i Òscar D’Aniello, molt enèrgic i amb una manera de ballar contagiosa. En només mitja hora el públic ja era dempeus i el ball i la festa duraria gairebé dues hores. Sense massa orginalitat, ni excel·lència musical, lluny de pretensions, Delafé t’atrapen des d’un directe positiu i alegre, que convida a ballar i cantar sense vergonya, pel simple plaer de passar una bona estona.