Bogeria o seny?

LA BOJA DE CHAILLOT, de Jean Giradoux

Direcció de Marta G. Otín

Companyia Quatre per Quatre

Diumenge 26 d’abril de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Felicitat i ecologisme versus afany de poder i especulació. El bé contra el mal? Bogeria versus seny? El novelista i dramaturg francés Jean Giraudox va escriure a principis del segle XX La boja de Chailot, una estrambòtica història que, amb l’excusa de la suposada troballa de petroli al subsòl de París, presentava l’enfrontament entre el capitalisme especulador i l’afany impotent i utòpic d’uns veïns que no volen renunciar a un estil de vida tranquil, honest i senzill. Un argument amb un ressó actual que l’experimentada companyia de teatre amateur Quatre per Quatre s’ha decidit a traslladar a escena. Diumenge passat van estrenar la peça, adaptada i dirigida per Marta G. Otín, a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, que va acollir molt bona entrada.

El bon saber fer de la companyia Quatre per Quatre, que tantes vegades ha soprés per la seva professionalitat, es nota una vegada més, sobretot en la senzilla i impecable escenografia dissenyada per Miquel Noguera, en el magnífic disseny de llums de Joan Santaeugènia i en l’espectacular vestuari de Pau Fernández. Pel que fa a la tasca actoral, i tenint en compte que no hi ha actors professionals, el resultat demostra un gran esforç però és desigual, destacant Maria Manau, fantàstica com a boja Aurèlia, excessiva, divertida i incapaç de deixar de parlar, que eleva el nivell de la funció en cada aparició. També destaquen els efectius moviments coreogràfics dirigits per Carmen Nájera.

Tots aquests elements, però no són suficients per fer rutllar la nova proposta de la companyia granollerina, que falla en el ritme i en la comprensió de l’argument. La fantasia, el lirisme i l’humor són trets característics del text de Giraudox, però els recargolats diàlegs, compliquen en excés una trama que, sobre el paper, no sembla tan complexa. Hi ha enginy i bon gust però costa seguir el que diuen els protagonistes, i per tant el contrast entre la suposoada bogeria dels amenaçats de Chaillot i els capitalistes especuladors no fa saltar cap xispa, no provoca l’enfrontament que la comèdia demanava. Alguna cosa falla en aquest muntatge perquè no atrapa, no arrenca les rialles esperades d’una comèdia esbojarrada, i les dues hores del muntatge acaben resultant feixuges.

Joc de disfresses

La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia

Amb Alicia González Laá i Joaquin Daniel

Fins el 17 de maig, Teatre de Ponent de Granollers

Dijous 25 d’abril de 2009

La vida, el present, com a un etern pas entre el passat i el futur, entre els remordiments i les esperances, entre qui vam ser i qui volem ser. Mirar lluny, enllà, cap a l’horitzo que es dibuixa rera la finestra, és la millor medicina per l’ànima, aliment per a la imaginació, punt de partida d’una realitat somiada mil vegades més atractiva que la soledat del present. La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia, és un apassionant viatge teatral on la imaginació i les paraules conflueixen en un complex univers tant carregat de símbols, tant rebuscat en les paraules, que corre el perill de provocar l’atordiment, el mareig o fins i tot la desesperació de l’espectador. I és que no és gens fàcil connectar amb aquesta coproducció del Teatre de Ponent i el Teatre Nacional de Catalunya dins del projecte T6 de promoció de nous dramaturgs.

Un quadre del pintor americà Edward Hopper enmarca l’inici. En un tren , un home i una dona juguen amb les paraules i la imaginació, en canvi constant d’identitats que marcarà la seva relació. Conscients que la màscara és inevitable, decideixen portar al límit el joc de la disfressa amb l’esperança que serà en el món de la imaginació on finalment podran despullar-se mutuament les ànimes. Viatjant per tot el món, de la vella Europa a la somiada Amèrica, les habitacions dels hotels són el refugi dels seus jocs, un carnaval desconcertant, boig, de paraules ràpides i emocions intenses.

Un món de somnis, de vides inventades que alhora, també inventen d’altres vides. Un univers ple de detalls, deliciós però de difícil digestió, que recorda les pel·lícules de David Lynch, tant magnètiques com desesperants. Hi ha poesia i sensibilitat en la proposta d’Hibernia, però es percep massa gust de l’autora per les pròpies paraules, i un es queda amb la sensació que falta destil·lació,  un bon cop de tisora que intensifiqui el resultat escènic. Destacar, això sí, el treball dels actors (sorprenent i càndidad Alica González Laá; camaleònic i energic Joaquin Daniel), una espectacular escenografia inspirada en els tons pastel dels quadres d’Edward Hopper i un dels millors treballs d’il·luminació (Quico Guitiérrez) i so i banda sonora (Marc Martín) que s’han vist mai al teatre de Ponent.

Res és el que sembla

El despatx, de Xavier Pujolràs

Cia 4 Produccions en coproducció amb La República de Guerrilla

Amb: Gerard, Ausellé, Xevi Ausellé, Carles Cors, Jordi Garangou i Jordi Puig

Teatre de Ponent de Granollers

Dissabte 25 d’abril de 2009

Assenyalar amb el dit és molt fàcil. Si un es fia només de les aparences i es deixa arrosegar per la intuïció i els prejudicis, trobar un culpable i una explicació resulta tant senzill com perillós, tant injust com alliberador. I perquè no transformar aquests instints en un joc teatral on l’espectador, desconcertat, intenti esbrinar què ha passat i qui és el culpable? Això és el que Xavier Pujolràs, de la companyia 4 Produccions pretén amb El despatx, thriller teatral que tanca la triologia d’habitacions que completen L’habitació del darrera i L’última habitació i que es va poder veure el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

Al despatx de direcció d’un institut religiós d’ensenyament secundari dos policies investiguen la desaparició d’un alumne d’11 anys. Un mossèn que dóna classes d’anglès, el pare i el conserge de l’escola són els principals sospitosos i seran sotmesos a un irritant i insistent questionari d’un comisari incapaç de deixar de parlar i d’un misteriós i silencios ajudant. Absurdes discussions sobre la qualitat del cafés de màquina o sobre l’ecologisme es barregen amb inquietants diàlegs i moviments dels protagonistes.

Des del principi es fan evidents les intencions del text de Pujolràs que, dosificant amb saviesa la informació és capaç d’inquietar i convertir una trama plena de tòpics (abusos sexuals d’un capellà inclosos) en un exercici teatral força eficaç. A mida que va avançant la funció sembla que es van aclarint moltes coses, però en tot moment queda una sensació que alguna cosa no quadra, i la resolució final sembla apropar-nos a un entramat excessivament previsible. El desajust actoral (les exagerades i poc creïbles interpretacions dels dos polícies contrasten amb la força i dramatisme dels sospitosos) i l’abús de diàlegs forçadament quotidians enmig d’altres típicament policiacs fan grinyolar però la proposta. Fins que un desconcertant i eficaç gir argumental acaba donant sentit a tota la trama i a l’estranyissima actitud de l’ajudant de l’inspector. Una solució un pèl forçada que forma part de tot el joc teatral i que té l’encert de no tancar tots els interrogants. Venjança o redempció?

El malsón americà

Gran nit de teatre al Teatre Auditori amb La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas

Nit de teatre en majúscules en el dia internacional de les arts escèniques. Platea amb localitats exhaurides per veure gairebé tres hores de teatre clàssic, aquell que viu de grans textos i de grans interpretacions. Divendres el Teatre Auditori de Granollers va acollir una de les grans funcions de la temporada, La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas a partir de la traducció d’Eduardo Mendoza. La gran obra d’Arthur Miller convertida en una funció potent, emocionant, que ressona esfereïdorament actual.

La història de la Mort d’un viatjant és la de Willy Loman, un venedor que dedica la seva vida a intentar viure i creure el somni americà, un somni fet amb dèbils fonaments d’autoengany que acaba engolint el mateix somiador en la crua i tràgica realitat de l’implacable pas del temps. Metàfora d’un capitalisme deshumanitzador, l’obra de Miller basa el seu atractiu en un un personatge protagonista tant complex com proper, tant ple de contradiccions, tant fet d’il·lusions i somnis que és molt difícil no sentir-ne compassió i tendresa més enllà dels seus defectes i errors vitals. Loman és per tant un caramel per a qualsevol actor, i en aquesta versió de Mario Gas és Jordi Boixaderas l’encarregat de donar-li vida. Boixaderas no decep i ofereix la que segurament és la seva millor interpretació, plena de detalls i gestos, d’humanitat i emoció, capaç de passar del passat al present amb una facilitat esfereïdora, capaç de transmetre tot el patiment i la petitesa del seu personatge. L’encertada direcció d’actors de Mario Gas també es veu reflexada amb la resta del repartiment, entre els que destaquen una tendra i emocionant Rosa Renom i un sorprenent Pablo Derqui. Aquest esforç interpetatiu aconsegueix elevar la saviesa de les paraules de Miller, i funciona de menys a més, en un crescendo escènic implacable que condueix a un potent final. L’escenografia, molt original, fusiona la carretera del viatjant amb la casa familiar, però la seva situació centralitzada acaba essent un maldecap per la correcta visibilitat dels espectadors situats als laterals. Després dels entusiastes aplaudiments, un darrer aplaudiment va servir per dedicar la funció al recentment desaparegut Ricard Salvat.

Màscares amigues

Es presenta a Ponent La partida, triomfadora a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona

La partida, d’Òscar Sanz

Cia la Partida Teatre

Amb: Pep Durán, Jordi Cumllas i Jorge S. Cabrera

Dissabte 18 d’abril de 2009

“El pòquer és com la vida, has d’arriscar, has de marcar-te un farol i fer creure als altres que tens la jugada de la teva vida”. Lúcida reflexió o filosofia de sobretaula? Joc de màscares o realitat quotidiana? La partida, d’Òscar Sanz, és una àcida comèdia que, més enllà de fer-nos pensar sobre el sentit de les nostres relacions, sobre la buidor i frustració de les nostres vides, juga amb tres personatges propers, ben dibuixats, situats al límit del tòpic, que viuen i parlen amb una proximitat i naturalitat extraordinària que connecta fàcilment amb l’espectador. Guanyadora del premi especial del jurat i el premi per votació popular a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, la primera obra de La partida teatre va ser el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

L’escenari, un minúscul pis atrotinat i desordenat. David, el bohemi, l’etern estudiant expert en inventar-se excuses, intenta gaudir d’una falsa independència que inclous visites regulars al niu familiar per omplir fiambreres i recollir la roba neta. L’acompanya Ricardo, un amic e tota la vida, treballador en una empresa de mudances i separat recentment de la dona. El xoc de caràcters antagonistes i una constant preocupació per amagar els secrets i aparentar normalitat ens fan preguntar perquè són amics. Una estranyesa que s’incrementa en aparèixer Julio, el tercer amic de la infantesa. Agent inmobiliari, el seu estil de vida, el seu afany d’èxit semblen encara més lluny dels altres dos. Però malgrat això, continuen trobant-se regularment per jugar una partida de pòquer. Enmig de tots tres, absent de l’escena però present en la vida de tots tres, Sònia, la dona de Julio, ex-novia de Ricardo i massa amiga de David. L’enfrontament està assegurat.

Està clar que l’argument de La partida no és el seu punt fort. És més previsible que original, i recorre a esteròtips, situacions i enfrontaments vistos mil i una vegades. Però el text d’Òscar Sanz, aposta amb força per la naturalitat, per la credibilitat, i ofereix uns diàlegs molt treballats i propers i uns personatges ben construïts (que Pep Durán, Jordi Cumellas i Jorge S. Cabrera interpreten amb convicció). Aquesta naturalitat i proximitat tant ben aconseguida és el gran encert de la proposta, que tant sols peca d’una innecessària autocontemplació i voluntat reflexiva que trenca el ritme que l’humor de les situacions demanava.

Beneïda predisposició a riure

La banda teatre presenta a PonentInvisibles, un fluix espectacle d’humor que aconsegueix arrencar rialles d’un públic motivadíssim

Hi ha necessitat de riure. La gent busca desesperadament qualsevol gest, qualsevol bestiesa que li arrenqui rialles atrapades. De fet, el nivell d'exigència del públic en espectacles d'humor sembla haver baixat en picat, i només cal posar l'etiqueta "humor" en un espectacle i una exagerada predisposició a riure farà la resta.

Només això pot explicar que un espectacle tant buit de contingut i poc treballat com Invisibles provoqui reaccions tant exageradadament entusiastes.

Si un assisteix al darrer espectacle de La banda teatre després d'haver vist algun fragment de vídeo de la seva web o després d'haver-ne llegit la sinopsis l'atracció de la proposta és innegable. Invisibles vol utilitzar el moviment, la música i tècniques de clown contemporani per parlar-nos amb humor i metàfores sobre tots aquells que tenim al nostre voltant i no veiem. La utilització de projeccions de vídeo amb les quals els actors interactuen sembla afegir un plus d’orginialitat i frescor a la proposta. Fins i tot l’arrencada, amb una divertida veu en off i una orquestra invisible encapçalada per un piano amb tecles que es mouen soles, sembla presagiar una bona estona.

Però a mesura que avança la proposta la simpàtia inicial que desperta el conductor del show, Lluís Petit, va minvant, i la suposada gràcia dels dos protagonistes és insuficient per sostenir un conjunt desordenat i caòtics de gags que en cap moment sabem on volen anar a parar. Hi ha algún gag més o menys inspirat, i s’intueixen grans dots gestuals i de moviment, sobretot en Xavier Estrada, però en tot moment dóna la sensació d’estar veient un espectacle incomplet, que no sap ni el què vol dir ni com, que confía tant sols en el saber fer d’uns actors desamparats davant la buidor de contingut. La sensació d’improvització, de confiar en que unes quantes disfresses ridícules i unes quantes cançons seran suficients per ficar-se el públic a la butxaca. I el més sorprenent de tot plegat és que, si un tanca un moment els ulls i escolta els riures constants i sorollosos del públic, queda clar que la predisposició a riure és capaç de completar el que l’espectacle no ofereix en cap moment.