Bellesa repetida, discurs caòtic

La compañia Agrupación Señor Serrano presenta a Ponent una performance sobre la resurreció
Per què tenim tant por del futur si la nostra vida és plena de situacions i accions que repetim una vegada i una altra? Per què busquem desesperadament un llibre d’instruccions per viure, per avançar sense temor, si en el fons tots coneixem el final del guió? La resurrecció, la repetició, la temporalitat, l’eternitat són les questions que planegen a Europa, el tercer espectacle de la triologia Autòpsia, de la companyia Agrupación señor Serrano. El primer espectacle, el que dóna nom a la triologia, tractava la soledat; el segon, Mil tristos tigres, reflexionava sobre la culpa.
 
“No hi ha res que temi més l’home que el desconegut”. Amb aquesta reflexió i un escenari completament a les fosques arrenca la funció. A partir d’aquí, i durant poc més d’una hora, l’espectacle va intercal·lant la projecció de vídeos i la dansa amb l’aparentment caòtic discurs dels actors-performers. Com és habitual en aquest tipus d’espectacles la dramaturgia trenca totalment la quarta paret amb el públic, a qui els actors es dirigeixen directament.El discurs d’Àlex Serrano i Pau Palacios barreja contes inquietants amb imaginaries suposicions apocalíptiques i referències a pel·lícules de ciència ficció. Però més enllà de l’encertada repetició constant del discurs, que busca incomodar i molestar l’espectador i és coherent amb la reflexió de fons, el desequilibri actoral (Susanna Gómez és molt més creïble i angoixant; Diego Anido es recolza en en fallit intent de resultar graciós i natural alhora; Ester Forment està molt més còmode en la seva faceta de ballarina) juga a la contra d’unes reflexions que es perceben caòtiques, desordenades, i acaben desconcertant.
 
No hi ajuden gaire la majoria de les accions dels actors. És evident que resulta estrany veure com es sepulta una actriu amb patates, s’aniquilen humans projectats amb un rifle que fa soroll de plats trencats o fer explotar un pollastre en una olla per assegurar-se que és mort i després crucificar-lo. Però més enllà de la sorpresa, o no, d’aquestes accions (en el fons poc impactants) no aporten cap valor al discurs, i semblen més aviat destinades a aportar la necessària quota de freakisme que necessiten aquest tipus d’espectacle.
Contrasta i destaca, però, en Europa, l’impacte i la bellesa d’alguns instants. La música, la dansa, i la repetició mitjançant videoprojecció en directe aconsegueixen transmetre amb molta més efectivitat la idea de la repetició infinita i acaben sent el millor d’un espectacle que, malgrat la voluntat de no deixar indiferent, no deixa ni posit ni empremta. 

La sang de l’ambició

McBeth - Companyia la Sang

La jove companyia La Sang compacta amb gran encert la tragèdia de Shakespeare

L’ambició, la traïció, la culpa, la por...Sentiments destructius que el gran William Shakespeare retratava una vegada i una altra en les seves grans tragèdies. Macbeth, la gran història sobre els límits de l’ambició i les seves conseqüències, és una de les més conegudes i representades obres del dramaturg anglès i el passat cap de setmana se’n va poder gaudir d’una fresca i potent versió al Teatre de Ponent amb la jove companyia La Sang, dirigida per Marta Tirado i amb actors de la darrera fornada de l’Institut del Teatre.

Un dels grans encerts de la dramaturgia que Tirado ha fet de Macbeth és la capacitat de compactació, de sintesis. Posant sempre per davant un respecte total pel vers i la prosa de Shakespeare, la jove directora ha aconseguit destilar al màxim l’argument de la tragèdia, fent-lo tant comprensible que esdevé una funció ideal per aquells que no coneixen l’obra original. En poc més d’una hora i mitja el públic és testimoni de l’espiral de bogeria i obsessió a la qual es veu sotmes Macbeth des del moment que tres bruxies li profetitzen que el seu destí és ser rei d’Escòcia. Amb l’ajut de Lady Macbeth, dona malvada d’ambició sense límits, el general més prometedor de la cort d’Escòcia assassina el rei Duncan. A partir d’aquí, la por a ser descobert i els remordiments condueixen Macbeth a un camí sense retorn ple de mort i sang.

Com tant sovint passa en el teatre, la joventut i la limitació de recursos de la companyia són substituïts per l’enginy. Així, l’escenografia, centrada en una vella butaca que fa les funcions del desitjat tro reial, recrea amb gran austeritat la terra enfangada, i confia en les transparències i el joc de llums per recrear la tenebror dels ambients shakesperians. Senzillesa de decorats que no ho és pas de vestuari, modern i clàssic alhora, elegant i fosc, molt potent, i mesurats i potents efectes visuals centrats en la sang. Si a aquests ingredients hi sumem un gran esforç interpretiu, en el que sobresurten els protagonistes, una bonica i engimàtica Lady Macbeth, interpretada amb força per Núria Gómez, i el mateix Macbeth, recreat amb intensitat per David Ortega. Només les tres bruixes desentonen en el to general de la funció. El lloable intent d’allunyar-se de qualsevol tòpic de bruixes, tant per vestuari com per moviments, no acaba d’encaixar amb la foscor de la resta de personatges, i recorden massa les fures d’Els pastorets.