Dagoll Dagom estrena a Granollers el musical Aloma
La vida d’una adolescent ingènua, tímida i solitària, que s’ha fet gran sense els pares i amb el trauma del suïcidi del germà gran, canvia amb l’arribada d’un tiet vividor i seductor, que serà objecte del primer petó i del primer amor. Aloma, de Mercè Rodoreda és una novel·la que, lluny de la majestuositat de La plaça del Diamant o Mirall Trencat, explica l’apassionant i amarg trànsit de la joventut a la maduresa. Estrenada a les acaballes de l’any Rodoreda i enmig d’una autèntica febre de musicals, Dagoll Dagom s’ha atrevit a transformar aquesta delicada i intimista història en un musical que, més enllà d’una impecable factura, no assoleix el sempre difícil repte d’emocionar. Dissabte va omplir de gom a gom la sala gran del Teatre Auditori de Granollers en la seva gira per Catalunya.
Buscant un musical amb vida pròpia, l’adaptació de Lluís Arcarazo conserva els principals fets de la novel·la, però es serveix de la prosa de Rodoreda per construïr una text i unes cançons independents. El problema és que, malgrat l’encert de jugar amb dos temps a escena (l’Aloma jove i l’Aloma adulta), les escenes es perceben inconnexes, i la història, per qui no coneix la novel·la, és un garbuix descompensat.
Un altre dels punts febles de l’arriscada proposta de Dagoll Dagom és la música. La partitura del polifacètic i inclassificable Alfonso de Vilallonga és delicada, preciosa, molt rica instrumentalment, amb ecos de cabaret, però les lletres hi encaixen amb calçador i el conjunt no atrapa, no enganxa. Malgrat la voluntat intimista, d’allunyar-se dels musicals més comercials, es troben a faltar en Aloma cançons tararejables, temes de més fàcil connexió, imprescindibles perquè un musical prengui vida i tingui força.
Joan Lluís Bozzo, a la direcció, intenta encaixar tot això dirigint un esforçat però irregular grup d’actors, entre els que destaquen la jove Julia Möller (carismàtica i amb una veu molt bonica) i Carme Sansa (més bona actriu que cantant però més insegura del que ens té acostumats alhora d’intentar transmetre el pes d’un passat dolorós).
S’agraeix que el conjunt vulgui fugir de l’espectacularitat, però l’aposta pel minimalisme (no gaire ben transmesa per una impersonal escenografia) acusa de falta de ritme de cohesió i no transmet l’emoció que seria desitjable.
